Unes noves eleccions, no, per favor

L’esclat d’alegria i d’esperança que es va produir la nit de les eleccions generals passades, el 28 d’abril d’enguany, ha anat diluint-se a poc a poc; primer per la investidura fallida de Pedro Sánchez, i després per una aparent indolència i falta de missatges positius, i els militants i votants d’esquerres es troben/ens trobem sumits en la decepció, en la desesperança, en la desil·lusió. A vore si en estos dies pròxims ens reanimen els qui poden fer-ho i finalment hi ha un govern progressiste a Espanya. Eixe esclat, en la nit de les eleccions generals, es va donar perquè, veient els resultats electorals, l’esquerra, amb el suport, esperable, de partits nacionalistes i regionalistes perifèrics, podia aconseguir el Govern de l’Estat. Era el que s’esperava i s’espera, però com fer-ho és faena dels responsables polítics corresponents, del PSOE i Podemos, principalment. La faena dels votants ja es va fer durant eixe dia. I en això estem. No aconseguir-ho representa un fracàs dels dos grups. I un cert menyspreu als seus militants i votants. El resultat en les eleccions autonòmiques a la Generalitat Valenciana, en el mateix dia que les generals, també va produir bones sensacions, però no tant d’esperança i il·lusió, sinó de certesa i seguretat que hi hauria un segon Botànic, que ha resultat ampliat, amb la participació de Podem. Tot un exemple. Cal recordar que en 2015 els podemites no entraren en el Consell de la Generalitat, però quedava clar, des del principi, que anaven a facilitar un govern autonòmic d’esquerres i valencianiste. I això era el que s’esperava immediatament després dels comicis a les Corts Generals espanyoles, que Podemos deixara ben clar que hi hauria un govern d’esquerres a Espanya, independentment de la forma. En la nostra cultura política d’aliances o acords postelectorals, la normalitat és que el partit o partits minoritaris donen suport al partit majoritari del seu camp ideològic. No fer-ho o fer el contrari és una anomalia política. Aixina s’ha fet i es fa majoritàriament en les eleccions autonòmiques i en els ajuntaments. També a Europa se sol actuar d’eixa manera. Però Podemos, que sí que actua així en els parlaments autonòmics i en les corporacions locals, no ho ha vist igual en el cas de la investidura del líder del partit majoritari de l’esquerra espanyola, i ha impedit dos vegades que Pedro Sánchez, després d’unes eleccions, accedira a la Presidència del Govern espanyol. Eixa actuació no l’havia tinguda mai, des de la Transició fins ara, Esquerra Unida, per exemple; i si en esta ocasió, la seua posició haguera prevalgut en el si de Podemos, a estes hores Pedro Sánchez seria president del Govern d’Espanya. A banda de discrepàncies i maneres i visions diferents d’entendre la política i les competències estatals, que estan ahí, ocorre que Pablo Iglesias, líder de Podemos, patix o gaudix (segons es mire) d’un mal endèmic propi de l’esquerranisme dogmàtic i sectari, d’arrel històrica, com és professar un alt grau d’antisocialisme ideològic, condició que sovint impedix el complet reconeiximent que la socialdemocràcia i el PSOE són la ideologia i el partit majoritari de l’esquerra a Espanya. Ell, “il·luminat” com és, té en el cap que “L’esquerra, el poble, la gent soc jo”, de la mateixa manera que el rei Lluís XIV de França, el rei Sol, afirmava que “L’Estat soc jo”, o com Fraga, que deia allò de “La calle és mía” i que “Tengo el Estado en la cabeza”. Però esperem que Iglesias, que, per altra banda, ha fet molt per a remoure consciències polítiques i revitalitzar part de l’esquerra, no torne a impedir un govern d’esquerres, amb el suport també de nacionalisme i regionalismes perifèrics. Però dit tot això, també cal assenyalar que fa la impressió que a l’actuació de Pedro Sánchez li ha faltat perícia i sobrat indecisió en este procés d’investidura, tot i tenint en compte la complexitat i el calat competencial del Govern de l’Estat. Podemos no és un fenomen de dos dies, i és necessari el seu suport (o la seua perticipació) per a la formació d’un govern d’esquerres a Espanya; i la militància i els votants socialistes, i tots els progressistes esperen/esperem que se superen les diferències, i siga en un executiu en solitari del PSOE, o siga en un de coalició amb Podemos, d’ací uns quants dies, pugam tindre un govern progressiste. I més amb la posició de la dreta que, dient a tot que no, “facilita” eixe acord. I si al juliol el PSOE va oferir a Podemos un govern de coalició, rebutjat pel receptor de l’oferiment, però ara pareix que l’acceptarien, per què no repetir eixa oferta. L’alternativa, noves eleccions, seria un fracàs dels dos partits, i una decepció i un motiu de desconfiança en la ciutadania, especialment la del camp del progressisme. Unes noves eleccions, no, per favor.