Unes sabates de primavera

3 setembre 2019 06:00h

Data dels fets: primavera del 1968

Tens deu anys. Baixes per l’escala de la cambra cap al rebost de ca la iaia. Un filet de llum clivella la petita finestra de fusta mig corcada. Els pebrots de romesco pengen del sostre com les ungles allargassades de les bruixes; les panolles, en terra, aixequen volves diminutes a contrallum. Hi restes detinguda per un instant, al bell mig dels graons, jugues a acaçar-les sota les teues sabatetes de diumenge, i gairebé t’ennuegues amb la polseguera que sura per l’estança.

Com t’agrada vindre ací quan no hi ha ningú! Les pomes dins l’armari, amb la roba blanca, escampen una aroma d’eterna infantesa. Tens els genolls plens d’esgarrapades, la pell de les cuixes nues, glaçada. La faldeta que portes a penes sí les protegeix, però tant s’hi val, és la que més t’agrada, els quadrets vermells i els tirants et fan molt bonica, ho saps. Tu ets la nineta del pare, sempre et diu que les teues trenes són les d’una princesa.

Les campanades del capvespre esventen la melancolia pel poble, l’olor del romeguer que arriba des del puig d’allà enfront. Penses en les castanyes d’hivern que torra la mare els dies llunyans del fred, i sempre, el teu germà, amb els dits escanyolits de lladregot entremaliat, se’n tria les més grosses.

Pumbi, la gata pèl-roja, i una miqueta esquerpa, dorm amb placidesa sobre la pila de sacs de farina arrambats a la paret. Hui no ix a furtar una sardina pel veïnat, deu estar ben farteta, i la iaia no n’haurà d’aguantar les queixes. Aquest animalet és una bitxo entremaliat, sempre va a la seua.

Escoltes uns petits murmuris darrere la porta entreoberta. Les avarques blanques del pare, amb el dit petit del peu fora de la tela, es belluguen d’una manera força estranya. Però és ton pare, i tant que és ell. A dins et giravolten les pessigolles de l’alegria, saps que ara t’agafarà amb els seus braços poderosos i t’alçarà amunt, ben amunt, i et rius des de tots els racons de la teua persona només de pensar-ho.

S’obri la porta amb un terrabastall sobtat. El cos de la tia Estanquera, enorme, mig despullat, té travat el menudet del pare. La carn pàl·lida i estovada de la dona tremola. Les mans del pare, apressades, no saben on acudir. Els dos lluiten abraonats. Es mosseguen feréstecs. No entens el que diuen, és com si cridaren en sordina. Gemeguen i parlotegen sense parar, com paraules enceses que els moren a la gola. T’amagues darrere d’una gerra d’oli.

Els dos, frec a frec, es devoren. Recorren l’habitació topant contra els estris del camp. Contra les parets. Contra el canyís dels embotits. Quina dansa més bàrbara. Les cames et fan figa.

Tanques els ulls, si no els veus, ningú no sabrà que eres ací. No vols, però un ull se t’obri pel seu compte: la dona masega el pit del pare, ell intenta encabir-ne les natges a les mans, però se li’n desborden entre els dits. Enmig de l’embolic de cossos, perden l’equilibri i cauen sobre els sacs de farina.

Entre la boirassa enfarinada esclata el xiscle terrorífic de la gata. La Pumbi, encegada, enceta una carrera embogida pertot arreu. Trencadissa de gots de vidre, perols de cuina caient, tamborinada frenètica, l’Estanquera crida, la gerra s’esmicola.

Travessant-te les sabates notes una humitat enganxosa que va creixent. Et mires la bruseta: alleujament. Ni una taca d’oli. Després mires el pare, els seus ullets murris, ara brillen amb unes llumenetes d’esglai i culpabilitat. A sota del tros de dona que té al damunt, et contempla bocabadat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next