Unes velles adorables

15 desembre 2019 06:00h

Duc encara, enganxades a la pell i al pensament, dues veïnes octogenàries, l’Hortènsia i la Marion, que viuen a un barri benestant ple de buganvíl·lies de Ciutat del Cap a Sud-àfrica. Són les protagonistes de la novel·la La veïna del costat, de Yewande Omotoso. Fa unes setmanes que vaig acabar la lectura i encara m’acompanyen i ves per on que ara em trobe amb una altra vella que se m’ha endinsat a l’ànima. Aquesta es diu Dúnia i viu en un poblet de l’anomenada zona d’exclusió de Txernòbil. He llegit quaranta pàgines i no ha passat gaire res més que morir­­-se un gall i no sé si passarà i tant em faria que no passàs res més perquè aquesta Baba Dúnia ja m’ha guanyat i m’ha enamorat i m’ha tot. La novel·la es diu L’últim amor de Baba Dúnia, l’autora Alina Bronsky i l’editorial que ha publicat totes dues novel·les, Les Hores. Cal aclarir, per si algú en té dubtes, que els de l’editorial no em paguen ni res, ni em coneixen, ni saben que escric. Però és que jo em faig de mantega quan trobe aquests personatges de dones grans amb una veu tan pròpia. Potser perquè ens uns dies farà anys que vaig perdre la meua dona gran, ma mare, potser perquè tinc una flaca per aquestes dones velles carregades d’històries, de caràcter, de força. I no parle de força física, és clar, sinó d’aquella força d’esperit que les dibuixa amb rotunditat, encara que siguen flaques i arrugades i plenes de xacres i cicatrius i a la vora de la mort. D’aquella força que les fa mirar la vida i saber que no sempre ho van fer bé, allò de viure. Aquestes veus em fan repensar sobre el temps i el seu ús, sobre la mirada condescendent sobre la vellesa, sobre la paciència.

I amb tot això, no voldria pas que us pensàsseu que parle d’aquestes velles i de la vellesa com d’un estat beatífic i tranquil i sense tràngols. Baba Dúnia ha decidit a la segona pàgina d’assassinar un gall, i d’Hortènsia i Marion que s’odien mútuament i en fan gala, que us podria dir? I amb tot, o potser per tot això, tan magníficament humanes en les seues misèries i les seues esplendors, en la seua mesquinesa i la seua generositat, en la seua tossuderia i la seua capacitat per veure més enllà de si mateix.

Me’n torne, doncs, a Txernobo i a la caseta humil i plena de teranyines de la Dúnia, a veure què s’ha esdevingut, mentre jo escrivia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next