València contra Espartero: l'avalot de 1843

València, juny de 1843. La ciutat es rebel·la contra Espartero. Un avalot popular acabà amb la vida del "jefe" polític esparterista Miguel Antonio Camacho.

En 1843 València es rebel·là contra el regent espanyol Espartero. Abans, però, l’havia exalçat, conduint-lo pels seus carrers amb pluja de flors. Espartero, vencedor dels carlins, representava el progressisme. Ep! El «progressisme» espanyol, el de la promesa vana, el de la reforma eixorca, el de l’autoritarisme estúpid, el de Felipe González, Zapatero i Sánchez, el de total fava, igual estic que estava. Finalment, demostrà ser tan inútil com el del truà predecessor, siga Suárez, Aznar o Rajoy. Així les coses, sempre hi ha un Baldoví o una Mónica amb resposta histriònica «a la valenciana» per a arreglar Espanya. En 1843 n’hi hagué, i resultà pitjor el remei que la malaltia. En els temps que corren —ja veieu— també. Per sort, sempre queden els republicans, els de 1843 i els d’ara, que recordaven i ens recorden als valencians que de Madrid i dels Borbons poc podem esperar.

Llàstima, però, que a l’hora d’ensenyar les dents, els valencians acaben amb solucions «a la valenciana» totalment innòcues, inútils, que de forment, per als valencians, ni un gra. Ai el temps que s’ha perdut de 1833 —mort de Ferran VII— ençà per a dignificar el país, el propi, i no deixar-se dur pels cants de sirenes dels preconitzadors d’un liberalisme obscè, imperfecte, el resultat del qual és ben tangible a dia de hui, amb un país nacionalment desolat, clavat de genolls a les ventades ponentines. Digueu-me: si hom té la capacitat de convocar eleccions a les Corts valencianes (regionals, de pa i peixet, però valencianes), per què fer-les coincidir amb les espanyoles? Òbviament, Ximo i adlàters no tenen el cap posat en el país dels valencians; el seu país és —desitgen que siga— un altre. Què us diré? Un déjà vu que assota la història valenciana des de 1833. La data no està escollida a l’atzar. Fins a 1833 l’Espanya estat-nació no començà a balbucejar. Mort el rei absolutista Ferran VII, el 29 d’octubre, els dits liberals donaren suport a la reina xiqueta, Isabel II, de tres anys aleshores, mentre que el tradicionalisme s’arrenglerà a les files carlines, sobretot als territoris no castellans. El pretendent carlí, Carles Maria Isidre de Borbó, prometia —és important remarcar-ho— la restauració dels furs.

Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, quarta esposa del rei Ferran VII, fou l'única que li donà fills, dues xiquetes, Isabel (la futura reina) i Lluïsa Ferranda. De 1833 a 1840 fou regent de la naixent Espanya "liberal". 

Com Isabel II era una nena, la mare, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies ocupà la regència, emparada pels liberals moderats. És l’època del trinxament definitiu del país en províncies. Quina mania la dels liberals! De debò, maniàtics. Temps a vindre, ja veieu, les «províncies» són intocables, fins i tot com a circumscripcions electorals a les Corts autonòmiques. I amb Maria Cristina de regent, vingué l’Estatut Reial (1834), carta atorgada a la manera de pseudoconstitució i la Constitució de 1837, un succedani de la de 1812. Esclatà la guerra carlina, la primera, que al País Valencià acabà quan l’exèrcit governamental, comandat pel general Baldomero Espartero, prengué Morella el 30 de maig de 1840. El carlisme valencià, importantíssim, mereix que el tractem per separat i promet que ho faré. Atenció: no res a veure amb l’espanyolisme ranci, carpetovetònic i franquista, que, en definitiva, és producte dels guanyadors de la guerra carlina. A les acaballes del conflicte carlí, l’espanyolisme de cara i ànima conservadora —xe, com els ultres Casado i Rivera de hui— feia i desfeia al seu grat, i s’atreví a dur endavant una Llei d’Ajuntaments que imposava l’alcalde de les capitals de província per designació del ministre de Governació. Bé, i ací, amb el rebuig a tal llei, comença l’embolic que us vull explicar hui.

Vet ací el Rajoy de l'època, o el Rajoy-Aznar de quan l'època de la regència de Maria Cristina, el val·lisoletà Evaristo Pérez de Castro. Pels seus dídims espanyolíssims instaurà una "Llei d'Ajuntaments" exacerbadament centralista. Això provocà problemes, òbviament. Ni al Principat de Catalunya ni al vell Regne de València (ara convertit en tres províncies) acceptaven que els seus alcaldes foren designats a dit des de Madrid. 

Contra Maria Cristina

Maria Cristina ja havia fet prou en la vida aguantant Ferran VII àlies «l’home de les tres cames». Diuen —xafarderies de palau— que tenia un membre viril que espaordia. Tot i això, no tingué descendència amb les tres primeres esposes. Ja madur, amb quaranta-cinc anys, es casà amb la seua neboda Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, de vint-i-tres, l’11 de desembre de 1829. D’aquella unió eixiren Isabel, nascuda en 1830, i Lluïsa Ferranda, que vingué al món en 1832. Xiquetes, llei sàlica vigent a Espanya en mà, no podien regnar. El pare, però, s’entestà que li succeís la filla primogènita i, vegeu, ací començà l’enrenou carlí.

Maria Cristina fou la regent, d’això que als governamentals (exèrcits i milícies liberals) que lluitaven contra els carlins també els digueren cristins. València, la ciutat, i les altres dues capitals provincials, Castelló i Alacant, foren profundament liberals, o cristines, mentre que el camp valencià milità en el bàndol carlí. Ep! Uns i altres catalanoparlants, que aleshores, en aquelles alçades del segle XIX, encara no s’estilava la coentor. De fet, els poemes i cançons d’un i altre bàndol eren en la llengua autòctona, l’única possible, l’única emprada per uns i altres aleshores. Això és important de tenir-ho en compte, puix que el país mantenia la seua valencianitat intacta, socialment i lingüística. Així, doncs, en aquell temps no s’entenia la dèria assimilacionista, disfressada de modernor liberal, dels governs de Madrid. Primer les províncies, ara els ajuntaments; però què s’empatollaven? Pretenien imitar França, però no se’n sortien. Anaven donant-li forma a eixa esgarriadissa històrica anomenada Estat Espanyol, a la qual, d’antuvi, ni valencians ni catalans estrictes s’avenien a consentir. No ho dic debades. I trobe que encara hui dia, malgrat els avatars històrics, no ens avenim a acceptar-la. La regent, però, tretze són tretze, la subscrigué, la Llei d’Ajuntaments. Podia no haver-ho fet, però ella, com el moniato del Felipito de Borbó d’ara, el de l’«a por ellos, oé», féu cas al Rajoy de torn, el val·lisoletà Evaristo Pérez de Castro. Més encara, per traure pit espanyolot el tio envià la regent a Barcelona, perquè allà, entre els catalans, sancionara públicament la polèmica llei. Era el 14 de juliol de 1840. La ben espifià.

La presa de Morella, a la imatge, per l'exèrcit d'Espartero, el 30 de maig de 1840, posà fi a la guerra carlina al País Valencià. Aquest fet convertí el general vencedor en capitost de la causa liberal progressista contra el moderantisme de la regent Maria Cristina. 

Ja us ho podeu imaginar, això no agradà gens, ni a Barcelona ni a València. Als Pérez de Castro, Casado, Álvarez de Toledo (la Cayetana) i companyia es veu que les pone anar a tocar els testets als catalans. I després d’això, fet el paripé espanyolista, la Maria Cristina agafà les filles, que sempre viatjaven amb ella, i se’n vingué a València per mar. I a València la tenim, ella i les filles, amb la flor i nata dels aduladors del terreny fent-los la gara-gara encapçalats pel capità general Leopoldo O’Donnell. A València, però, li feren un «Tortosa a l’Arrimadas», o el que és el mateix, un «Torra al Felipito», és a dir, ni cas. L’Ajuntament, governat pels progressistes (el Partit Liberal Progressista), li féu el buit, i el poble valencià també. Algun pasquí subversiu d’algun exaltat al camí del Grau i poca cosa més. La senyora s’allotjà al palau de Cervelló i, tal com estava l’ambient, que hom temia un avalot, se suspengueren tots els actes programats per a exalçar la «reina». I a València estant, abandonada dels valencians, la regent s’assabentà que a Madrid s’havia constituït una Junta Central revolucionària, encapçalada per Espartero, per a fer-la fora del poder.


Baldomero Espartero, gràcies als mèrits de guerra, aconseguí liderar el liberalisme dit progressista. Progressista Espartero? Una vegada en el poder, es mostrà com un home despòtic i autoritari que congrià múltiples desafeccions. Sobretot espanyolista, s'atreví a bombardejar Barcelona el 4 de desembre de 1842. 

El nou regent

Anava de progressista, però en veritat era un pájaro. Una cosa així com el Zapatero o el Pedrito Sánchez: «apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán» i, a l’hora de la veritat, naranjas de la Xina. L’esparterisme, o l’art de com engalipar el poble a tort i a dret, continua ben viu en els polítics sociates de Felipe González ençà. Bé, jo diria que Baldomero Espartero fou el mestre dels ensarronadors polítics professionals. El general, que anava de progre, foragità la regent (la regent i l’amant que s’havia convertit en el seu marit), que s’exilià. O’Donnell, militar simpatitzant del Partit Moderat, abandonà València cames ajudeu-me. I València —ai València!— esclatà de joia. Recordeu aquells temps, quan en 1977 a València cridaven «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia; però al final de tot, el pelele de Franco entronitzat, quina llibertat? Quina amnistia? No per a tothom. I quin estatut? Vegeu quina defecació d’estatut s’empatollaren. En època d’Espartero succeí una cosa igual. Ja us ho he dit, la història valenciana recent és un déjà vu darrere d’un altre; i vaja, no escarmentem.

Espartero convertit en regent, esdevingué l’anhel dels progressistes. Visità València el 8 d’octubre d’aquell 1840, on fou rebut amb un entusiasme desmesurat. Fixeu-vos com eren —i continuen sent-ho— els valencians, els de València ciutat, que foren capaços de desenganxar els cavalls del cotxe en què Espartero feia entrada a València i que els milicians de la Milícia Nacional tiraren d’ell, increïble! La Milícia Nacional era un cos paramilitar de voluntaris liberals compost per membres de la burgesia benestant. Ells —ja veieu— feren de cavalls de l’Espartero. Ras i curt: la València kitsch fins a la medul·la. Ah! I no hi mancaren les pluges de flors i els arcs triomfals al pas del general (recordem que lluïa l’etiqueta de vencedor dels carlins), i versos escrits en el castellà embafador del Joan Arolas, un barceloní, poeta, establert a València. No ho dic debades: l’autor de La sílfide del acueducto, liberal convençut, formava part de la plèiade de poetastres del moment, romàntics, que cultivaven maldestrament la llengua de Cervantes i ignoraven la seua. Hi havia, però, qui començava a escolar la llengua pròpia en la producció literària, més encara quan anava dirigida al poble, com és el cas de Josep Maria Bonilla, el fundador del periòdic satíric El Mole (1839).

Espartero bombardejà Barcelona, a la imatge, i, a més a més, organitzà la repressió contra els republicans valencians. Ben bé tenia molt clar que catalans de Sénia cap amunt i de Sénia cap avall estaven ben units. De fet, així era, que les bullangues a Barcelona i València tenien connexions. Els Països Catalans, brame el que brame la Sra. Oltra, mai no han estat un ectoplasma. 

Espartero, com el Zapatero o el Sánchez (ho han demostrat a bastament), era políticament un sapastre. Inepte, autoritari i espanyolíssimament espanyolista (com toca!), aviat li esclatà l’oposició d’esquerres (demòcrates i republicans) i també la de dretes (els moderats exiliats). Però què es creia aquest paio? Carpetovetònic (natural de l’Espanya profunda), governà contra els catalans, poc disposats a fer-li el rendibú. A més a més, els republicans s’unien en pro d’una república federal. Sí, república i federal, que era com era concebuda a tots els Països Catalans. Què és això d’imposar des de Madrid? A València també, en unió amb els federalistes del Principat. No em cansaré de dir-ho: a una i a l’altra vores del rierol de la Sénia habita el mateix poble, la mateixa gent. El republicanisme federalista aviat s’estengué com una taca d’oli per tota la pàtria de Jaume I, i a València, des de 1839, estava constituït en societat secreta, tal com relata l’historiador decimonònic i contemporani dels fets Vicent Boix. El propòsit d’aquests republicans valencians, com també indica Boix, era la unió de les terres catalanes en federació. Sí, si voleu també amb la resta de les «Espanyes», però, sobretot, i en primer lloc, ressuscitar l’antiga Corona dels catalans i aragonesos.

I sabeu quina fou la reacció infantil de l’Espartero? Doncs, mireu, actuà la manera Rajoy: aquest, amb l’embolic del «procés», obligà a domiciliar empreses catalanes fora del Principat; i l’Espartero llavors, per a fotre els catalans, eliminà el proteccionisme a la puixant indústria tèxtil. Ep! Amb tal mesura fotia els catalans del nord, sí, però també els del sud de la Sénia, que —ull viu!— la indústria sedera valenciana s’arruïnà a conseqüència d’això. Ja veieu: les espanyolades de Madrid al final acabem pagant-les els valencians. Xe, la seda valenciana! La manufactura emblemàtica de València, qui se la carregà? Quan el mal ve d’Espanya a tots escanya.

La repressió esparterista contra els valencians l'encapçalà el "jefe político" (governador civil) Miguel Antonio Camacho. Hi hagué múltiples atemptats contra les llibertats públiques i fins i tot suspengué la llibertat de premsa. Dos dels seus sicaris assassinaren el líder republicà Vicent Agramunt. L'avalot que esclatà el 10 de juny de 1843 acabà amb la seua vida a l'església de Santa Caterina, on s'havia refugiat. El seu cadàver fou passejat pel carrer de Saragossa. 

L’avalot valencià de 1843

Quanta raó que tenia Joan Fuster quan deia que «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Els catalans del Principat d’aquells anys de romanticisme reaccionaren, i tant! Els valencians també, només faltaria. La política la feien els altres (els espanyols) i, doncs, la feien contra nosaltres (els catalans). Barcelona, farta, acabà rebel·lant-se contra Espartero, cada vegada més autoritari, i aquest no dubtà en bombardejar-la el 4 de desembre de 1842. El tio, fatxenda, fins i tot digué: «por el bien de España, hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años». El regent, de regrés de fer el bèstia al cap i casal del Principat, passà per València i ara, tot el contrari que en 1840, els valencians li feren el cas del porc, li feren a ell el «Tortosa a l’Arrimadas». Així que —de segur pensà— els valencians també, doncs llenya al bombo. A València, en novembre de 1842, els republicans intentaren sollevar la Milícia Nacional contra el regent, però fracassaren. Espartero no arribà a bombardejar València, però poc li faltà. Des de febrer de 1842 nomenà jefe polític (el que ara és un governador civil) a un tal Miguel Antonio Camacho. Aquest tio, amb ínfules de virrei i espanyolot de mena, s’extralimità fins a límits que exasperaren la paciència dels valencians. Detencions a tort i a dret, repressió indiscriminada i fins i tot, llei mordassa a la manera PP, que suspengué la llibertat de premsa, una de les conquestes de 1840. Ho torne a reiterar: tot el que hem vist en l’actualitat amb el PP governant és un déjà vu. Espanya és incorregible i irreformable. El Camacho fins i tot organitzà escamots ultres, de policies disfressats, com eixos grups «unionistes» (també policies i guàrdies civils d’incògnit) de hui dia que campen on volen al Principat. A València, els escamots del Camacho (el Millo, a la valenciana, de l’època) arribaren a l’assassinat d’un líder republicà federalista local, Vicent Agramunt, agredit i mort per incontrolats el 25 de febrer de 1842.

Un dels personatges rellevants d'aquell 1843 fou, sens dubte, l'historiador Vicent Boix, testimoni dels fets i secretari de la Junta de Salvació valenciana sorgida de la bullanga antiesparterista. 

La mort d’Agramunt indignà València, la València popular, no la privilegiada, que trobà en Espartero, com el gran capital en la socialdemocràcia light, el millor defensor dels seus interessos. Xe, com el sociata Zapatero, canviant l’article 135 de la sacrosanta Constitució de 1978 amb nocturnitat i traïdoria per a protegir els rics. El 10 de juny de 1843, la notícia de l’esclat d’una segona insurrecció barcelonina contra Espartero fou l’espurna per a la insurrecció a València. Es produí un avalot popular, amb l’exèrcit i la Milícia Nacional, de moment, expectants, per a després donar suport decididament a l’avalot. Vaja! Els moderats de l’exili, òbviament, maniobraven a l’ombra. El jefe polític Camacho restà —diguem-ne— amb el cul a l’aire, però «amb més collons que el cavall d’Espartero», decidí plantar cara a la revolta. Val a dir-ho, no li mancà coratge, però fou debades. A València, coneixedors els avalotats que ni exèrcit ni Milícia Nacional pretenien intervenir-hi, hi hagué caça a l’esparterista. Dos policies secretes, identificats com a autors de la mort d’Agramunt, foren linxats per la plebs. Camacho anà a enfrontar-se tot sol a la turba. Vaja! Volia parlamentar, però... Arribà a la placeta de Santa Caterina, el nucli de l’aldarull, però una vegada allí, fou incapaç de dialogar amb els revoltats; fugí i es refugià a l’església. Els amotinats anaren a per ell, l’empaitaren i, a l’església, el mataren. A continuació, el seu cadàver fou passejat pel carrer de Saragossa.

I, mentrestant, què feien els notables de la ciutat? Liquidat l’esparterisme, es constituí una Junta de Salvació amb representants de tota l’oposició a Espartero, la qual cosa uní els moderats amb els demòcrates i republicans eixits del progressisme. Vicent Boix, l’historiador romàntic, fou nomenat secretari. Recordem que Boix, contra tot aquell que creu que els Països Catalans són un «ectoplasma», escrigué de València: «I eixa terra, cantors, la meua pàtria / és germana també de Barcelona». De seguida la Junta prengué decisions, com la suspensió de la llei de desamortització dels béns eclesiàstics, que demanaven els moderats, i procedí a convocar unes eleccions municipals el 23 de juny, en què fou elegit alcalde Josep Campo, un burgesot amb pasta, molta pasta, el futur marquès de Campo. Bé, l’avalot antiesparterista sembla que acabà convertir-se en reacció moderantista i conservadora.

València, vaja!, caigut Espartero, es convertí en adalil del "alzamiento nacional". Finalment, s'imposaven els moderats, la burgesia que aviat renuncià a la seua pàtria i menyspreà la seua llengua. De moment, València rebé del nou govern espanyol, ara amb Isabel II ja reina, el títol de "magnànima", i el privilegi que al voltant de l'escut apareguessen setze banderes desplegades. 

Espartero, a Madrid estant, preparà un atac contra València. La ciutat s’organitzà per a repel·lir-lo i el féu fracassar. A València arribà de l’exili el general Ramón María Narváez el 27 de juny, que des de la capital valenciana organitzà la formació d’un contingent per a atacar Madrid. Xe, ja veieu, revolució espanyola «a la valenciana», que aquest exèrcit narvaezista havia estat reclutat amb valencians. Narváez i la seua tropa entraren, victoriosament, a la capital espanyola el 28 de juliol i foragità Espartero del poder. L’exregent s’exilià a Anglaterra, la infanta Isabel fou convertida, amb només tretze anys, en la reina Isabel II, Narváez esdevingué l’home fort de la nova Espanya naixent (ah! I fou nomenat duc de València) i, pel que fa a València, la ciutat on, siga com vulga, s’inicià el moviment antiesparterista, el nou govern li atorgà el títol de «magnànima». Atenció: convertida en «magnànima» perquè «el Gobierno provisional no podia menos que tributar una prueba inequívoca del aprecio que se ha hecho acreedora la ciudad de Valencia en el último alzamiento nacional». Deteniendo con su Arrojo denodado la marcha del ex-Regente... se desprendieron los valencianos de sus propias fuerzas... y las vieron llegar victoriosas hasta las puertas de la Corte...».

Ep! Diu «alzamiento nacional». Ostres, quin despropòsit! Quins galons d’espanyolitat per a horror dels demòcrates i republicans valencians. I de tot plegat què? Total fava, igual estic que estava. L’esparterisme havia traït els principis revolucionaris i, finalment, els moderats tornaven al poder. Fora d’escena Espartero, de moment els ànims es calmaren. Els moderats havien deixat, cautament, que els «progressistes» (les esquerres) s’esbatusassen entre ells. Ara tornaven els moderats —les dretes— al govern i, ensenyorits, propiciarien una nova Constitució, la de 1846, molt conservadora. L’Estat Espanyol que balbucejava anava construint-se, definitivament, amb un tarannà clarament conservador, uniformista, endèmicament corrupte, avorridament burgès i no pertorbador dels privilegis de classe. Bé, però demòcrates i republicans encara tindran llurs oportunitats, temps al temps. Ara, però, la nefasta gestió d’Espartero i la manca d’iniciativa de demòcrates i republicans propicià el retorn dels conservadors. Narváez ho tenia tot lligat i ben lligat amb els notables locals, els que acaparaven la riquesa, quan arribà a València. I tot això, tota aquesta espanyolitat «magnànima», també tingué conseqüències sociolingüístiques. Amb els fets de 1843 nasqué l’època de l’anomenat «moderantisme isabelí», l’època també en què a València la burgesia valenciana descobrí el castellà com a idioma de classe, com a element de distinció que la separava dels menestrals i la resta del poble. I és que, és clar, què hom pot esperar de la burgesia de València la «magnànima»? Doncs a fer el ridícul fent ostentació per l’Albereda, com descrivia l’arxiduc Maximilià d’Habsburg de visita a la ciutat, xerrant en castellà pedant de pet i ronquit. En aquest moment començà eixa coentor que els sainets decimonònics denunciaven. Tonteria de la burgesia fatxenda, el poble acabarà imitant-la i, ja veieu, fins a hui la continuem patint.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next