València: la plaça de la Generalitat Catalana

En abril de 1936 València decidí canviar el nom de la plaça de Cánovas del Castillo pel de Generalitat Catalana. En novembre d'aquell any, en el marc d'un homenatge de Catalunya a València celebrat a la capital del Túria, el conseller català Artemi Aiguader, descobrí oficialment la placa, mentre la banda municipal interpretava Els segadors. 

Temps era temps i no fa tant València, la ciutat del Túria, ornava una de les seues places amb el nom de plaça de la Generalitat Catalana. Així la València republicana i antifeixista de 1936, amb el seu batle al capdavant, honrà la terra germana del nord del rierol de la Sénia i el seu autogovern. Visca Catalunya! Visca València lliure! Visca Companys! —cridaren amb orgull els valencians a l’acte de conversió de la plaça de Cánovas del Castillo en plaça de la Generalitat Catalana, en una València atapeïda de senyeres, la del país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i també la que amb banda blava i corona era venerada com a emblema de la ciutat, aleshores sense cap connotació contra res.

A València, a l’extrem septentrional de la gran via del Marquès del Túria, s’aixeca la plaça dedicada a Antonio Cánovas del Castillo, a la imatge. Cánovas, però, no hauria de merèixer l'homenatge de cap demòcrata. Fou l'artífex de la primera Restauració borbònica, la de 1874 que acabà amb la democràtica I República, i fou un despietat repressor de la dissidència política, sobretot adreçada contra els anarquistes, als quals perseguí sense compassió, i contra l’independentisme cubà. 

A València, a l’extrem septentrional de la gran via del Marquès del Túria, s’aixeca la plaça dedicada a Antonio Cánovas del Castillo, àlies el Monstruo. Ep! No ho dic debades. Qui fóra artífex de la primera Restauració borbònica, la de 1874 (la segona, ja sabeu, és la de 1975), es caracteritzà per ser un despietat repressor de la dissidència política, sobretot contra els anarquistes, als quals perseguí sense compassió, i contra l’independentisme cubà. Cánovas del Castillo, nascut a Màlaga el 8 de febrer de 1828, era fill d’un mestre oriolà, Antonio Cánovas García, i d’això que el consistori de la capital del Baix Segura, el 10 de març de 1884, nomenàs el repressor Cánovas fill adoptiu de la ciutat. Cánovas fou l’ànima del règim corrupte de la Restauració, el dels cacics i les tupinades electorals. Tal règim ofegador de llibertats, de fatxendes i prevaricadors, d’aquella pols vénen aquests fangs, és el que bastí l’Espanya contemporània. Cánovas, això sí, consentia l’esquerra ni xixa ni llimonà, poruga i servil, la dels republicans estil Emilio Castelar, la que hui dia representen... Bé, ja us ho podeu imaginar: els col·laboracionistes necessaris del sistema, l’esquerra de xaranga i pandereta apoltronada a les institucions, des dels mariachis del 155 —els que flipen muntant-se en un Falcon 900B amb ulleres de sol— fins als que es reclamen equidistants, bé des de mansions a Galapagar o bé, més a prop, a la València domesticada, els conxorxats en un «compromís» —imparable, val a dir-ho— a renunciar al país. Castelar, republicà de broma, ja feia discursos impecables, i els monàrquics l’aplaudien. Tenia, de debò, gràcia per a expressar-se, en un castellà pulcre i carregat de bombo. De què li serví ser el diputat més valorat, que fins i tot li dedicaren places i carrers a tot arreu, a València també? De forment, però, com el Baldoví, ni un gra. Com diu la dita valenciana, predica Roc que t’escolte poc. Què us diré? Espanya! A la fi del segle XIX, aquells «republicans» de pa sucat amb oli, inofensius per al règim, eren el que diríem ara uns equidistants. I ja els anava bé, que els equidistants estaven ben empessebrats. Mentrestant, els seguidors de José Martí a Cuba i José Rizal a Filipines anaven fent. Ells eren l’única alternativa revolucionària, juntament amb l’anarquisme, contra el decadent i corrupte estat de la Restauració.

Cánovas, a la imatge pintat per Federico Madrazo, com hui el Rajoy o —que té igual— el Pedro Sánchez de torn, féu i desféu per anihilar l’independentisme cubà, porto-riqueny i filipí, i reduir l’anarquisme al no res. Cánovas fou l’inventor de les 'fake news', tan sovintejades hui, per a sotmetre una opinió pública fanatitzada per l'espanyolisme 

Cánovas, com hui el Rajoy o —que té igual— el Sánchez de torn, féu i desféu per anihilar l’independentisme cubà, porto-riqueny i filipí, i reduir l’anarquisme al no res. Cánovas fou l’inventor de les fake news, tan sovintejades hui, per a sotmetre una opinió pública fanatitzada. Contra Cuba digué que empraria «fins a l’últim home i fins a l’última pesseta». Conseqüència de les seues bravates: una guerra que havia causat mig milió de morts a l’illa caribenya. I contra l’anarquisme omplí els patíbuls de víctimes, ajusticiades a garrot, i arribà a aprovar una llei (3 de setembre de 1896) que deportava qualsevol suspecte d’idees llibertàries. Comptat i debatut, igual que ara prediquen els de la derechona ultra de PP i Cs, i també la vella guàrdia galista (dels GAL) del PSOE, mentre els equidistants, com tots ben sabeu, es fan l’orni.

Tanta repressió no li eixí debades a Cánovas. Finalment, 'el Monstruo', com així li deien, trobà la mort, la mort tràgica, que tanta malvestat no podia quedar impune. Fou tirotejat per l’anarquista italià Michele Angiolillo, el 8 d’agost de 1897, mentre llegia la premsa al balneari de Santa Águeda, a Arrasate (Guipúscoa). 

Tanta repressió no li eixí debades a Cánovas. Finalment, el Monstruo trobà la mort, la mort tràgica, que tanta malvestat no podia quedar impune. Fou tirotejat per l’anarquista italià Michele Angiolillo, el 8 d’agost de 1897, mentre llegia la premsa al balneari de Santa Águeda, a Arrasate (Guipúscoa). Angiolillo declarà que matà Cánovas en resposta a l’execució dels presos condemnats a mort al procés de Montjuïc (1896) contra l’anarquisme. Angiolillo, que tenia connexió amb els patriotes cubans exiliats a Londres, fou processat i condemnat a la pena capital. I la repressió continuà i Cuba —ai Cuba!— s’independitzà en 1898. A Cánovas, el Monstruo, el règim l’ompli d’honors, fins i tot Alfons XIII creà un ducat per a la vídua, el ducat de Cánovas del Castillo, i la geografia de les restes de la monarquia borbònica (Cuba, Filipines i Puerto Rico, però, havien dit ja adéu a Espanya) s’ompliren de carrers i places, com a València, dedicats al polític mort, polític que, val a dir-ho i convé recordar-ho, pronuncià aquell cèlebre apotegma, tan frustrant per a l’espanyolisme, que deia: «español es el que no puede ser otra cosa». Una frase que —vaja!— continua tenint molta vigència a l’Espanya carpetovetònica i colònies saquejades de hui. I és que si hom pot ser una altra cosa, fins i tot com a catarsi cívica, hom deixarà de ser espanyol.

El 17 d'octubre, una delegació valenciana, encapçalada pel tinent-alcalde i president del València Football-Club Josep Rodríguez i Tortajada, visità el president Companys. A Barcelona, per iniciativa d'entitats valencianes, s'organitzà un homenatge de València a Catalunya. A la imatge, el tinent-alcalde valencià, amb bigot, rebut pel president Lluís Companys, al costat d'ell al centre de la imatge. 

El model de Cánovas s’enfonsà, tot i que la monarquia encara aguantà fins a 1931, en què fou proclamada la II República espanyola. El 1898 fou un any dur de debò per a l’espanyolisme: l’imperi d’ultramar se n’anà en orris. Catalans —el Principat— i bascos despertaren i també el País Valencià, la Catalunya meridional, es desvetlà de la somnolència en què l’havia sumit el centralisme abassegador decimonònic. El país esbatussat pels Borbons des de 1707 tornava a balbucejar, a sentir-se país. El 7 de desembre de 1902, a Lo Rat Penat, el metge Faustí Barberà pronuncià la cèlebre conferència que havia de marcar l’inici del valencianisme polític, De regionalisme i valentinicultura, amb esment precís, brame qui brame, als «països de llengua catalana». El 14 de novembre de 1918, el diari La Correspondència de València publicà la Declaració valencianista, que propugnaven les entitats Unió Valencianista Regional i Joventut Valencianista. En el mateix 1918, la Joventut Valencianista decidí publicar, a Barcelona, la Síntesi del criteri valencianista, un opuscle escrit per Eduard Martínez Ferrando i publicat successivament per parts, des de 1917 fins a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que editava la societat La Nostra Parla. El país, doncs, ressorgia, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

La delegació valenciana també homenatjà Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya restaurada. A la imatge, Josep Rodríguez i Tortajada dipositant una corona de flors a la tomba de Macià. 

Homenatge València a Catalunya (Barcelona)

Octubre de 1936. La guerra d’Espanya havia esclatat per la rebel·lió militar del 18 de juliol. Els territoris on la sublevació havia fracassat per l’empeny popular bullien d’excitació, confiats que la victòria acompanyaria la raó. La democràcia —i no em cansaré mai de dir-ho— sempre té la raó contra el feixisme. A Barcelona, els valencians residents, agrupats a la Casa de València, el Cercle Valencià «el Túria» i l’Actuació Valencianista d’Esquerres, promogueren un acte de confraternització de catalans del Principat i valencians contra el feixisme internacional. Els ajuntaments de Barcelona i València s’implicaren en la celebració, en la qual participà el batle barceloní Carles Pi i Sunyer, d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i per part valenciana, en representació de la màxima autoritat municipal, el tinent-alcalde del consistori valencià Josep Rodríguez i Tortajada, militant del Partit Valencianista d’Esquerra (PVE) i aleshores també president del València Football-Club.

La revista 'Mundo gràfico' de 25 de novembre de 1936 publicà un reportatge sobre els actes d'homenatge de Catalunya a València celebrats a la capital valenciana: inauguració de la plaça de la Generalitat Catalana, acte de Vivers i partit de futbol entre un combinat del Principat i un altre valencià al camp de Mestalla. El servei d'honor del partit el féu el capità del mercant soviètic Komsomol. 

Entre els actes programats, a benefici de les milícies antifeixistes, hi hagué una recepció, el dissabte 17 d’octubre, a l’Ajuntament barceloní i al Palau de la Generalitat, on la delegació valenciana fou rebuda pel president Lluís Companys. I no mancaren les senyeres, també la de corona i franja blava (al capdavall, tan catalana com qualsevol senyera d’or i gules), els discursos patriòtics en honor a la pàtria comuna de valencians i principatins, i els himnes, interpretats per la Banda de València, desplaçada a tal efecte a Barcelona i dirigida per Luis Ayllón Portillo: la Internacional, Els segadors i —ai!— l’himne de l’Exposició Regional de 1909. Punyetes, l’himno! Tot no podien ser flors i violes. El balbucejant nacionalisme valencià, catalanista —el nacionalisme valencià serà catalanista o no serà—, no aconseguia deslliurar-se de les vestidures del regionalismo bien entendido, ni a Barcelona en 1936. L’himno l’havien fet seu els blasquistes (republicans populistes), que entre farra i farra el popularitzaren a la manera de l’Asturias patria querida. En 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, els alcaldes de València, Alacant i Castelló de la Plana decidiren extraoficialment convertir-lo en himne regional i —voilà!— vet ací la cançoneta, que oficialitzà, definitivament, el Lerma del PSOE en 1984.

El conseller Artemi Aiguader, a la imatge, dirigint-se a la multitud amb motiu del descobriment de la placa de la plaça valenciana dedicada a la Generalitat Catalana. 

Els valencians també homenatjaren el president Francesc Macià al cementeri de Montjuïc. La vesprada del dia 17 es dedicà a una vetlada de teatre valencià a l’Olímpia. El plat fort de l’homenatge dels valencians als catalans s’esdevingué l’endemà, diumenge 18. A l’estadi de les Corts, el del F.C. Barcelona, s’organitzà un partit de futbol entre les seleccions del País Valencià, dirigida per Eduard Cubells, i el Principat de Catalunya. Abans del partit, la Banda de València amenitzà els assistents amb temes valencians, desfilaren homes i dones amb les vestits típics de cada territori i, òbviament, tornaren a sonar els himnes. Guanyaren els locals, dos a zero.

Homenatge de Catalunya a València (València)

Els catalans del Principat correspongueren el homenatge dels valencians a Catalunya, ara amb un homenatge a València a la ciutat del Túria. Equidistància? Qui ho diria aleshores! Si els valencians havien anat a Barcelona, ara una delegació principatina, també amb la selecció futbolística, vingué a València. Hi hauria partit —la revenja de les Corts— entre les dues seleccions, ara a Mestalla.

Els assistent a l'acte a la plaça de la Generalitat Catalana, puny en alt, en la interpretació dels himnes. 

La delegació del Principat vingué a València encapçalada pel conseller d’Interior i Seguretat del govern català, Artemi Aiguader i Miró, home de la vella guàrdia d’Estat Català, ara ERC. Venien amb Aiguader els sotssecretari de la presidència i comissari d’ordre públic Martí Rouret i Callol (ERC), el secretari del conseller Joaquim Dardalló (ERC) i el comandant de la Guàrdia d’Assalt Albert Arrando Garrido. Aquest últim, valencià de València ciutat i home que, a Barcelona, es destacà per la fidelitat a la República i a la Generalitat quan el colp d’estat del 18 de juliol. Arribaren a la valenciana Estació del Nord a boqueta nit del dissabte 14 de novembre, rebuts per una gran multitud. La delegació del Principat fou acollida pel batle valencià, Josep Cano Coloma, polític azañista, líder de la Izquierda Republicana local que formava part del Front Popular. A ell es deu que la imatge de la Mare de Déu no acabàs al foc en l’avalot popular els dies posteriors a l’aixecament militar del 18 de juliol. Josep Cano era alcalde d’una ciutat que sentia la comunió natural d’interessos i destins amb el Principat de Catalunya, i ell contribuí a bastir uns lligams que la desfeta de 1939 destruí. Aquella nit del dia 14, al teatre Apolo, se celebrà un festival amb la presència de les dues delegacions i també del govern de la República, car des de principis de mes la ciutat del Túria, degut al setge que patia Madrid, s’havia convertit en la capital republicana.

El plat fort de l'homenatge de València a Catalunya fou el partit de futbol entre els combinats dels equips del Principat i València ciutat que tingué lloc al camp de Mestalla. Els beneficis de l'acte serien destinats a les milícies antifeixistes.

L’endemà, diumenge dia 15, fou el dia gran. Pel matí, des de l’Ajuntament partiren en comitiva els catalans del Principat i els valencians fins a la plaça que fins al 3 d’abril de 1936 s’havia dit de Cánovas del Castillo. Una plaça abarrotada de públic, congregat allà des d’hores abans de l’arribada de la comitiva d’autoritats. La plaça havia estat rebatejada amb el nom de Generalitat Catalana. El secretari municipal, Llucià Burgos i Romero, féu lectura de l’acta del 3 d’abril en què el consistori valencià decidí canviar el nom a la plaça i, a continuació, mentre la banda municipal tocava Els segadors, el conseller Aiguader descobrí la placa amb la nova retolació. El públic, diu la premsa d’aleshores, irrompí en visques a Catalunya, al president Companys i —atenció!— a València lliure. Hi havia presència del govern espanyol republicà a l’acte, que hi participà el governador civil Ricardo Zabalza Elorga; un polític, navarrès de la vall de Baztan, del PSOE largocaballerista. Quan acabà la guerra, Zabalza fou un dels refugiats al port d’Alacant en els tristos esdeveniments de la fi de març de 1939. Els feixistes no tingueren pietat amb ell: fou afusellat sense contemplacions.

 Els discursos a la flamant plaça de la Generalitat Catalana alabaren la pàtria comuna, incloent-hi les Illes. L’acte fou tot un cant de germanor a la terra de Jaume I. Seguidament la Internacional, l’himne de Riego, Els segadors i l’himne de l’Exposició posaren punt i final a l’acte. A continuació, tot el seguici oficial i públic es desplaçà fins al jardí de Vivers, on actuà l’Orfeó de Gràcia (Barcelona) acompanyat d’esbarts dansaires.

En els moments previs al partit de futbol hi hagué una desfilada de catalans i catalanes, vinguts amb la delegació oficial, que abillats a la manera valenciana tributaren homenatge a València. Aquell dia hi hagué un esclat d'or i gules a Mestalla.

Tot aprofitant l’avinentesa, el conseller Aiguader, després de l’acte de Vivers, es dirigí al palau de Benicarló, seu del govern republicà, on l’esperava el cap de govern Francisco Largo Caballero. Hi havia una guerra a guanyar i —és clar!— Aiguader era l’home de confiança del president Companys. Després de la reunió amb Largo Caballero, Aiguader es reintegrà al seguici català. L’Ajuntament valencià organitzà un àpat en un restaurant de la ciutat, previ al partit que les seleccions de Catalunya i València havien de disputar al camp de Mestalla. El capità del vaixell mercant soviètic Комсомол (Komsomol) atracat al port valencià, fou l’encarregat de fer el servei d’honor acompanyat de joves catalanes abillades a la manera valenciana. Recordem-ho: a Barcelona i ara a València els beneficis dels dos partits foren destinats a les milícies antifeixistes. El Komsomol era un mercant que, en secret, introduïa material de guerra soviètic a la Península, tan necessari per a organitzar un exèrcit popular; heus ací per què el seu capità fou honrat amb el servei d’honor.

El diari La Vanguardia, en l'edició de dimarts 17 de novembre de 1936, a la imatge, donà notícia dels actes que havien tingut lloc el cap de setmana a València. 

Altrament, si al camp de les Corts el combinat del Principat vencé dos a zero al valencià, ara, a Mestalla, els valencians s’imposaren quatre a zero als principatins, amb tres gols de Goiburu i un altre de Langarita. Vaja! Cal dir-ho. Exactament no eren seleccions, sinó combinats dels equips de Barcelona i València. De València, el València Football-Club, on jugava el navarrès Severiano Goiburu, el Llevant (dit així per la platja de Llevant, ara la platja del Cabanyal) i el Gimnàstic. El futbol ja era un esport de masses als anys trenta que despertava passions. Tot i la guerra, catalans principatins i valencians crearen la lliga Catalunya-València de futbol, també dita lliga Catalunya-Llevant o Lliga Mediterrània (el nom de Mediterrània el forçaren els espanyols, per a dissimular el contingut de Països Catalans). Ah! Aquesta lliga, temporada 1936-1937 i única, la guanyà el Barça.

Aquell partit entre un combinat del Principat i un altre valencià també serví com a prolegomen de la lliga Catalunya-València, que se celebrà en la temporada 1936-1937 i que guanyà el FC Barcelona. Atenció!: una lliga de Països Catalans. Ja va haver-hi una, així que per què no una altra? 

Després del partit, les delegacions visitaren els locals del partit Izquierda Republicana de València. I ací, segons la premsa, s’acabaren les jornades de joia, confraternització i homenatges recíprocs entre les dues comunitats germanes d’ambdues vores del rierol de la Sénia. València dedicà una plaça important a la Generalitat Catalana i Alacant una altra plaça, també emblemàtica de la ciutat, la batejà amb el nom Catalunya. Bé, aleshores ni els uns ni els altres, ni catalans del Principat ni valencians, eren equidistants als problemes de l’altre, només faltaria! L’Espanya autoritària, enemiga de les diferències, amenaçava tothom. En els temps que corren —què us diré?— també, amb la col·laboració dels ultramuntans de nou encuny i dels equidistants de tot pelatge. Bé, i ara vénen les eleccions. Cadascú que vote segons la seua consciència, és clar. Ara bé, la meua, per si li serveix a algú saber-ho, em demana enviar a pastar fang el Cánovas —no mereix cap carrer ni plaça a València— i retornar el nom de Generalitat Catalana, en solidaritat novament amb el Principat de Catalunya, campió de les llibertats, a tan emblemàtica plaça valenciana.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next