'Valenciana': el 'timeline' que Zaplana voldria esborrar

El Teatre Principal encara la recta final de la temporada amb una coproducció que posa l'espectador davant de les misèries de la societat valenciana dels 90 
31 maig 2019 06:00h
'Valenciana' es podrà veure fins al proper diumenge, 2 de juny, al Teatre Principal de València. / DANIEL GARCÍA-SALA

VALÈNCIA. Valenciana és, salvant les distàncies de les disciplines, un Cuéntame como pasó o un ¿Dónde estabas entonces?, però centrat exclusivament en la història recent valenciana. En lloc d'un Alcántara recorrent la carretera del Saler o d'una Ana Pastor entrevistant-se amb la jove periodista que va ajudar a impulsar la imatge d'un ambiciós alcalde de Benidorm en la dècada dels 90, el dramaturg Jordi Casanovas proposa tres protagonistes fictícies que van viure tres dels fets que van canviar la societat valenciana.

L'última producció de l'Institut Valencià de Cultura junt amb la Diputació de València i el Festival Grec de Barcelona tanca la temporada regular al Teatre Principal de València abans de donar pas als festivals escènics estivals. Valenciana transcorre com una línia del temps que comença el 1992 i que acaba a les portes del canvi de segle. La seqüència temporal no és immutable, de manera que l'espectador ha d'assimilar amb rapidesa el present amb un passat més immediat. El dramaturg intercala diàlegs de les tres protagonistes: Valèria (Vanessa Cano), Encarna (Lorena López) i Ana (Rebaca Valls) amb altres secundaris que són morts –com ara la mare de Valèria, un dels papers que fa Paloma Vidal– o que es troben en la distància.

L'escenografia minimalista –tres rectangles a diferent altura– tracta d'ajudar a la comprensió dels canvis temporals i geogràfics. Els personatges vius sempre parlen a un escaló superior que els morts. Les escenes ubicades a l'estranger succeeixen en la part alta de l'escenari. Això no obstant, Casanovas pretén introduir ràpidament les tres històries dins de la línia temporal. Malgrat les referències numèriques a l'any en què estan succeint els fets –a més de les referències verbals dels personatges–, l'algidesa amb què es relliguen les tres històries paral·leles desubica l'espectador durant bastants minuts fins que el drama guanya terreny, s'assaona i les referències a la realitat col·laboren a la comprensió.

El públic, sense cap esforç, pot identificar perfectament l'expresident de la Generalitat, Eduardo Zaplana, i els familiars, els condemnats, els periodistes i forenses que van ser protagonistes en la xicoteta pantalla durant el crim d'Alcàsser. No són els únics. També és recognoscible qui va ser directora de Las Provincias (María Consuelo Reina, interpretada per Paloma Vidal), i se citen les discoteques de la ruta Destroy –sorprén que Ximo Bayo només siga un: "Hu-Ha"–, els programes, les cadenes i els directors dels espais televisius que van cobrir el triple crim d'Alcàsser. 

Les referències a la realitat són un degoteig. Tanmateix, tot i la clarividència, grinyola que a l'alcalde que volia recuperar el Festival de la Canción de Benidorm, fer el part temàtic més gran de la Mediterrània, posar València en el mapa i cardar-se a totes les falleres majors de València li diguen Ricardo. Calia camuflar la identitat evident d'aquell murcià sense escrúpols que volia contractar Julio per a promocionar la "Comunitat" o "la región" que recrea Casanovas? Segurament, no, i menys encara després de la magnífica barreja, entre la imitació i la interpretació del personatge, que ofereix Toni Agustí com a exministre i imputat en el cas Erial –una operació que, enginyosament, també anticipa l'obra–.

L'assassinat de les tres xiquetes és –del trio d'històries que cusen Valenciana– en la trama en què Casanovas més s'hi recrea al llarg de les més de dues hores que dura l'espectacle. El dramaturg estira amb excés el xiclet del succés. Tot i això, la coproducció guanya amb aquest entossudiment amb el crim, ja que ofereix escenes d'un drama colpidor amb interpretacions d'alta solvència entre Alfonso (Carles Sanjaime) i la mare d'una de les víctimes (Rosa Folch en la vida real, interpretada per Verònica Andrés). Casanova prolonga la seqüència, però guanya amb càrrega dramàtica.

Valenciana, segons va afirmar el dramaturg i director català, no és teatre documental. Si no ho és, se n'assembla massa. La recreació, amb permís de les interpretacions d'alt nivell dels dotze actors i actrius –que fan fins a 40 personatges–, és la principal vàlua de l'espectacle que també és polític. Valenciana no és només una recuperació històrica, més o menys fidedigna, sinó un espill davant el qual l'espectador del segle XXI pot mirar les vergonyes que ha sigut capaç d'engolir-se aquesta societat. "No calen mòbils, en aquella època tampoc no hi havien", assenyala Ana (Valls) a l'inici de l'espectacle. Som a tocar del crim d'Alcàsser, els periodistes es localitzen per busca, s'envien cartes i els periòdics ascendeixen carreres polítiques segons els seus interessos editorials i polítics. Hi ha una gran tasca de documentació –musical, periodística, televisiva–amb què tot plegat Casanovas converteix en virtut escènica les misèries que en temps de les xarxes socials serien tendència. Ben mirat, si Zaplana haguera tingut Twitter, hauria esborrat Valenciana del seu timeline. Sort que el teatre públic també documenta la realitat i, si no és suficient, sempre quedaran les hemeroteques.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next