VALÈNCIA. “Quan la realitat no és suficientment morbosa o no convé per a uns interessos polítics o mediàtics s’inventa una nova realitat”. La frase pronunciada aquest divendres pel dramaturg Jordi Casanovas al Teatre Principal de València podria ser una interpretació de la famosa sentència de Groucho Marx –”aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc altres”–, però no; el que fa és resumir una època en què “no hi havia mòbils, ni tampoc es parlava de notícies falses” però en la qual tres fites van acabar impulsant una era de la postveritat en l’àmbit valencià.
La “defenestració” de la Ruta del Bakalao, la construcció de la carrera política d’Eduardo Zaplana perquè acabara “seduint” la ciutadania i imposant-se –”sense adversaris polítics”– com a president de la Generalitat i la creació del telefem a partir de la cobertura televisiva del crim d’Alcàsser van acabar modelant la societat valenciana.
Valenciana (la realitat no és suficient) és l’última gran producció pública –de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), la Diputació de València i el Festival Grec– amb què el Teatre Principal tanca la temporada escènica abans de començar amb els festivals estivals. Rere el projecte està el dramaturg i director català Jordi Casanovas –conegut per títols com Pàtria, Ruz-Bàrcenas i Jauría– qui ha escrit l’obra i es posa al capdavant d’un elenc de 12 actors però que interpreten 40 personatges diferents.
Casanovas proposa “un gran fresc de la societat valenciana dels anys noranta”, un “vibrant viatge” a través de personatges femenins que reflexionen sobre la seua identitat a partir de tres històries que van marcar la dècada, va explicar el director adjunt d’arts escèniques de l’IVC Roberto García durant la presentació de la producció que s’estrena el 22 de maig.
Valèria, Encarna i Anna són tres amigues –interpretades per Vanesa Cano, Lorena López i Rebeca Valls– que es van conéixer estudiant periodisme i que acaben immerses en aquests tres fets destacats dels 90. La primera descobreix que el pare és el propietari d’una famosa discoteca de la ruta, motiu pel qual les recorre per a descobrir la seua identitat; la segona es fa càrrec de la comunicació d’un ‘jove’ polític que marcarà un canvi de paradigma al País Valencià. Casanovas no recrea a Zaplana sinó que s’inspira en la seua trajectòria política, en els gests que van definir la seua “irrupció” política i que va acabar “seduint” milers de votants. L’última, Anna, cobreix per la televisió valenciana el crim més traumàtic del segle XX, el triple assassinat d’Alcàsser, que va suposar el naixement del telefem a l’extinta Canal 9.
A Casanovas li interessen els tòpics però per a preguntar-se “què hi ha darrere”, va reconéixer el dramaturg. Per això, Valenciana proposa “mirar la cara B” de l’època en què al territori valencià es va descobrir la postveritat mediàtica i política.
