Valencianofòbia en 1707: Larreátegui, el jutge espanyolitzador

València maig de 1707. L'exèrcit austriacista ha estat vençut a Almansa i la capital del Regne ha caigut en mans de l'invasor. Els encarregats d'impartir la "justícia" de l'ocupant són magistrats castellans, acèrrims absolutistes i espanyolistes fins a la medul·la. Destil·len valencianofòbia pels quatre costats. El seu cap era Pedro Colón de Larreátegui. 

«Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança», diu la dita. El mal, però, ja era present a terra valenciana abans de la fatídica data del 25 d’abril de 1707. En octubre de 1706, des de Múrcia, l’ofensiva borbònica acabà literalment amb Oriola, dia 11, que fou sotmesa a un saqueig duríssim, i el 21, conqueria Elx. L’exèrcit borbònic dit de les Dues Corones (França i Castella) plantava els seus estendards a l’extrem sud del Regne amb fam de revenja i ànim de conquesta. A partir de llavors, els homes del duc Felip d’Anjou (el Felip V dels castellans) maquinaren la terrible repressió contra els valencians, que tingué el seu punt culminant amb el decret d’abolició dels Furs, les lleis del Regne, el 29 de juny de 1707. L’exèrcit militar donà pas a un altre de funcionaris castellans, absolutistes i valencianòfobs. El seu cap era el president de la nounada «chancillería» de València, el madrileny Pedro Colón de Larreátegui.

Passen els anys, les dècades, els segles —tres!—, i Espanya continua abillada amb les mateixes tètriques vestidures que la fan impossible, les mateixes que vestia Pedro Colón de Larreátegui, el funcionari dòcil i submís, altiu i vil, que com un Marchena qualsevol (al centre de la imatge) contra els administrats, contra la ciutadania, fou el repressor en cap enviat contra els valencians. 

Setmana d’esdeveniments, quan aquest article veja la llum estarem immersos en jornada electoral, la de les eleccions al Parlament europeu i les municipals. Mentre ara mateix escric, divendres al vespre, s’escampa la notícia de la suspensió de funcions dels quatre diputats catalans presoners de la indecència que corroeix l’Espanya hereva de les bestialitats de 1707. Passen els anys, les dècades, els segles —tres!—, i Espanya continua abillada amb les mateixes tètriques vestidures que la fan impossible, les mateixes que vestia Pedro Colón de Larreátegui, el funcionari dòcil i submís, altiu i vil, que com un Marchena qualsevol contra els administrats, contra la ciutadania, fou el repressor en cap enviat contra els valencians. Era aleshores l’Espanya de Felip V, i ara la de Felip VI. En el fons, però, rauen els mateix motius, la manipulació del poder al servei d’interessos espuris, els de l’amo, el rei vividor, i els de la gernació de buròcrates que perverteixen la cosa pública. I, a més a més, catalanòfobs fins a la medul·la, enemics de la llengua i la cultura catalanes des de temps immemorials. Manuel Marchena Gómez, el jutge que encapçala el tribunal inquisidor que jutja els presos polítics catalans en nom de la sacrosanta unidad de la patria, ha demostrat a bastament l’aversió a la llengua catalana, la mateixa, perquè al capdavall és la mateixa salvant les distàncies temporals, que tenia el també jutge Pedro Colón de Larreátegui, que féu mans i mànigues en 1707 perquè l’audiència valenciana, convertida en chancillería a l’estil de Castella, foragitàs el català en les seues actuacions. Era ben conscient d’allò que feia, i tant!, i treballà de valent per omplir aquell TSJ de llavors amb castellanots togats. Xe, com ara! Quin és l’idioma de l’administració de justícia al País Valencià? Larreátegui, que adoptà el cognom de la mare per pedigrí (descendent de Colón —o Colom— el descobridor), s’obcecà a no permetre el valencià en els plets amb un espanyolisme verament salvatge. 

La batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707). La derrota austriacista propicià l'espanyolització del país vençut. A partir d'aleshores, els valencians a "hablar en cristiano", que per això havien estat conquerits. Ep!, «conquerits», vet ací la paraula essencial, màgica, amb què justificar tot el capteniment bestial, glotòfag, valencianòfob, del jutge Larreátegui i dels que vindran, fins al 2019 en què vivim. L'administració de justícia continua tan eixelebradament castellanitzada com en temps del primer Borbó. 

Fins i tot li recordaren, els seus propis correligionaris, que a Nàpols i Sicília, regnes que formaven part del conglomerat d’estat dels Habsburg hispànics que reclamaven ara els Borbons, ningú feia escarafalls a l’ús de la llengua materna dels administrats. Però ell, tretze són tretze, els valencians a hablar en cristiano, que per això els havien conquerits. Ep!, «conquerits», vet ací la paraula essencial, màgica, amb què justificar tot el seu bestial capteniment, glotòfag, valencianòfob, d’ell i dels que vindran, fins al 2019 en què vivim. Com sinó un vulgar municipal s’atreveix a insultar a un ciutadà perquè parla en valencià, com fa poc succeí a Alacant, o les nombroses queixes dels usuaris de la sanitat pública contra facultatius que neguen l’atenció als pacients perquè s’expressen en valencià, com denuncia sovint la Plataforma per la Llengua. I després, vatua!, resulta que els valencians som els roïns i diuen de nosaltres que som «lo peor que tiene este país», com bramà també aquesta setmana passada, a la ràdio, la flamant candidata de la rància dreta carpetovetònica a la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.

Passen els anys, les dècades, els segles, però els carpetovetònics no canvien. En 1707, per a Larreátegui els valencians i el seu país eren "horrorosos". Per a la candidata ultramuntana del PP de hui a la Comunitat de Madrid, la Isabel Díaz Ayuso, a la imatge, els valencians som "lo peor que tiene este país", I si som "el pitjor", per què no ens deixen marxar? València, que jo sàpiga, no és a la vora del Manzanares. 

Què us diré? Com dirien els anglesos, spaniards! Since 1707. La Díaz Ayuso és la perfecta síntesi de l’Homo hispanicus carpetovetonicus, fanfàrria i insolent, capaç de soltar la carallada més cretina i quedar-se més tranquil·la que un pont. Recordem el que digué, per a vergonya de les persones espanyoles —que també n’hi ha— de bé: «nos quieren llevar a esa dictadura encabezada por Podemos que además le da alas a todo lo peor que tiene este país, ja sea Cataluña, País Vasco, Navarra, Valencia, y allà donde antes no había problemas». Vaja, li ha faltat esmentar les Illes, per a completar el mapa català, puix que el d’Euskal Herria sí que l’ha recitat complet. Al·leluia! Malgrat el Ximo i l’Oltra, la Bonig i el Cantó, el Lerma, el Zaplana, l’Olivas, el Camps, la Rita, l’Estatut de pacotilla que s’espolsaren l’Abril i el Guerra, la imbècil Comunidad de l’Attard i la quisca blava a la senyera, existim. No sabeu l’alegria que em donà la indivídua. Tot i les atzagaiades constants contra els valencians, des de 1707 i fins i tot més enllà, que des dels temps de l’Olivares els espanyols ens tenien per muelles, els valencians encara som, encara belluguem la cua i encara els fem, a la cavernària Espanya profunda, por. Ja ho vaig dir la setmana passada en aquesta mateixa tribuna: la història ens singularitza als valencians. Temps enrere hi hagué un Regne, un País Valencià en plenitud, i això, la consciència d’un passat nacional, de llibertat, encara batega en el ser dels valencians, fins i tot d’aquells que menys us ho penseu. I això a Espanya li esvera que torne a ser. 

I els valencians fórem país, un Regne, fins que els sequaços del rei entronitzat a Castella per la camarilla del cardenal Portocarrero, a la imatge, decidiren acabar per sempre amb la singularitat foral valenciana. Portocarrero, il·lús, pretenia amb tal decisió salvaguardar l’imperi «espanyol» a Europa, aliant-se amb Lluís XIV de França. Com li ho pagaren els francesos? Una vegada Felip V coronat, expulsant-lo de la cort. 

Érem un país, un estat, compartit amb la resta dels catalans, els del nord de la Sénia i els de les Illes; i això fou així fins que els sequaços del rei entronitzat a Castella (Espanya) per la camarilla del cardenal Portocarrero decidiren acabar per sempre amb la singularitat foral valenciana. Portocarrero, il·lús, pretenia amb tal decisió salvaguardar l’imperi «espanyol» a Europa, aliant-se amb Lluís XIV de França. El rei francès, una vegada el seu nét (Felip V) coronat a Castella, descavalcà Portocarrero del poder. L’ambiciós cardenal acabà foragitat de la cort i Espanya, a canvi de subjugar els Països Catalans, perdé el seu «imperi europeu» —mai no pintaria més a Europa— juntament amb Menorca i —atenció— Gibraltar. Entre els que vingueren a sang i foc estava el jurista castellà Pedro Colón de Larreátegui, un personatge de la mateixa pasta que el Marchena, el Llarena o el Juan Luis de la Rúa Moreno —us en recordeu?—, un dels amiguitos del alma de Francisco Camps, el dels trajes, i amo i senyor del TSJCV en l’època més salvatge de la corrupció PePera a València. Derrotat l’exèrcit aliat a Almansa i el Regne envaït per l’exèrcit francocastellà del duc de Berwick, Colón de Larreátegui fou triat a dit per Felip V, el 30 de maig de 1707, per a preparar l’annexió del Regne de València a Castella. Buròcrata ocupant vingut amb l’exèrcit que envaí el País Valencià, fou el primer castellà que exercí com a president de l’Audiència valenciana. Encara, però, sobre els papers, regien —haurien de regir— els Furs. Felip V i, sobretot, la camarilla d’arribistes que l’envoltava, tenien la decisió gairebé presa: els Furs molestaven, oimés pel contrapoder que suposaven al poder absolutista del rei. La llei de Castella era la que més els convenia. A més a més, com hui dia, no passava res si, coses de la vida o pels dídims del rei o del Marchena de torn, se la saltaven. A ningú li queia la cara de vergonya. També això passà a València. Hi pul·lulaven, com ara, els caragirats, capaços de vendre la mare per una prebenda.

El duc d’Anjou, Felip V de Castella, mai no jurà els Furs valencians, però instal·lat a Madrid, envià els seus oficials a governar el Regne, encapçalats per un nou virrei, el marqués de Villagarcía, Antonio Domingo de Mendoza Caamaño y Sotomayor, a la imatge, un aristòcrata castellà que vingué a València a fer mèrits, en espera d’una destinació més sucosa.  

La diàspora botiflera

El triomf austriacista al País Valenciàcomportà l’exili dels elements que s’havien destacat en l’efímer moment de govern borbònic prebèl·lic. El duc d’Anjou, un noi de díhuit anys que només parlava francès, mai no jurà els Furs, però instal·lat a Madrid, envià els seus oficials a governar el Regne, encapçalats per un nou virrei, el marqués de Villagarcía, Antonio Domingo de Mendoza Caamaño y Sotomayor, un aristòcrata castellà que vingué a València a fer mèrits, en espera d’una destinació més sucosa. Felip (IV si li afegíssem la numeració valenciana) mai no jurà els Furs valencians, encara que sí les Constitucions del Principat català i fins i tot envià la seua esposa, Maria Lluïsa de Savoia, a jurar els Furs aragonesos en nom d’ell. Els valencians, ja veieu, els últims de la fila, o ni això. I no n’aprenen —o n’aprenem— d’això. Val a dir, però, que el capteniment de Felip no agradà a la majoria dels valencians d’aleshores, on des de les elits al poble desconfiaven d’un rei a les ordres de Lluís XIV de França, qui era qui manava de veritat a Madrid a través del seu ambaixador, el comte d’Harcourt. Bon pardal aquest, com a diplomàtic, no res a veure amb el sapastre del Borrell, que ha deixat internacionalment el nom d’Espanya a l’alçada del betum, y lo que te cantaré morena quan arribe al Parlament europeu. Alphonse-Henri de Lorraine, comte d’Harcourt, tingué la gràcia d’engalipar Portocarrero i la colla de beneits que envoltaven el dissortat Carles II, i el resultat fou espectacular: la corona de les Espanyes, de la Monarquia Catòlica, la joia dels Habsburg, per al nét del rei de França. Felip d’Anjou, el rei, un vailet i a més a més ple de manies, només parlava francès, i Portocarrero i la colla d’adlàters que li reien les gràcies, fidels a la tradició hispànica, eren monolingües en castellà. Així que, qui manava de debò? És ben fàcil imaginar-ho.

Alphonse-Henri de Lorraine, comte d’Harcourt, a la imatge, tingué la gràcia d’engalipar Portocarrero i la colla de beneits que envoltaven el dissortat Carles II, i el resultat fou espectacular: la corona de les Espanyes, de la Monarquia Catòlica, la joia dels Habsburg, per al nét del rei de França, Felip d’Anjou. 

L’adhesió valenciana, com de la resta dels Països Catalans i Aragó (l’Aragó d’aleshores, un país de debò, no res a veure amb l’excrescència mesetària actual que presideix el catalanòfob Javier Lambán), a l’arxiduc Carles d’Àustria, propicià la proclamació d’aquest com a rei de València, d’Aragó, de Mallorca i comte sobirà de Barcelona, Carles III. Aquest sí que vingué a València i jurà els Furs, el 30 de setembre de 1706. Però —ai llas!— la guerra es perdé, que quan el mal ve d’Almansa —ja sabeu— a tots alcança. El Regne, però, resistí, com també he explicat a través d’aquestes pàgines, fins a la definitiva presa borbònica d’Alacant, el 19 d’abril de 1709.

Convertit el Regne valencià a l’austriacisme per a salvaguardar les seues llibertats, els Furs, els que pretenien fer carrera a redós del rei Borbó s’exiliaren, entre ells alguns magistrats de l’Audiència foral, refugiats a Requena, Castella, al costat del nou virrei triat per Felip V per a València, Joaquín Ponce de León, duc d’Arcos. Requena, a la imatge, era una vila castellana de frontera que mai no formà part del Regne foral. 

Una guerra assolà el Regne. Convertit a l’austriacisme per a salvaguardar les seues llibertats, els Furs, els que pretenien fer carrera a redós del rei Borbó s’exiliaren, entre ells alguns magistrats de l’Audiència foral, refugiats a Requena, Castella, al costat del nou virrei borbònic triat per a València, Joaquín Ponce de León, duc d’Arcos. Requena, vila castellana de frontera que mai no formà part del Regne foral. Bé convé recordar-lo, que fins a 25 de juny de 1851 no la incorporaren, els buròcrates de Madrid, a la província de València. Així que no ens estranye que per allà apareguen espècimens del gènere Homo hispanicus carpetovetonicus a l’estil Díaz Ayuso, com l’exalcalde PePero Javier Berasaluce, un autèntic croat contra «lo peor que tiene este país», el valencià. A Requena anaren a parar una colla de renegats a la pàtria com Francesc Descalç, Pere Mayor i Pere Domènech, jutges de l’Audiència que marxaren quan el marquès de Villagarcía abandonà el Regne. I passaren mil i una peripècies, que tot i el seu botiflerisme foren tractats com a valencians, com a «lo peor que tiene este país» pels castellans. Conten tots tres que passaren les de Caín a Castella, que no tenien ni per a menjar. El duc d’Arcos passà d’ells, els ignorà. Ara bé, quan s’albiraren possibilitats de recuperar el Regne, foren rescatats de les seues penúries, ells i la resta dels huit funcionaris de l’Audiència foral que s’havien lliurat en cos i ànima a la causa borbònica. No es pensaven, ningú s’ho pensava, però, que la valencianofòbia madrilenya calaria en l’ànim del jove rei francès, que acabaria per abolir els Furs, que ells, com els seus compatriotes maulets, tant respectaven. Conquerida Oriola pels borbònics (11 d’octubre de 1706), el Consell d’Aragó (amb autoritat sobre tots els territoris catalanoaragonesos, inclosa l’illa de Sardenya) fidel a Felip d’Anjou, que encara existia presidit per Rodrigo Manrique de Lara, comte de Frigiliana, ordenà la reconstitució de l’Audiència valenciana a Oriola. Fou impossible, però, constituir-la, perquè a Oriola, «sólo ha quedado para huir de ella porque està reducida al último estado de misèria, sin haver allí capacidad de otro gobierno que el militar, y hoy crece más esta imposibilitad porque aquel pueblo se arde en enfermedades». Això ho expressava el bisbe de Múrcia Luis Belluga, un dels capitosts borbònics que envestí el Regne pel sud, al rei. Belluga havia estat nomenat virrei de València i se l’exigia que residís a Oriola en els mesos anteriors a la desfeta austriacista a Almansa. Ell declinà fer-ho pels motius al·ludits i, finalment, la constitució de l’Audiència borbònica hagué d’esperar.

El bisbe de Cartagena-Múrcia, Luis Antonio de Belluga y Moncada, fou el darrer virrei de València, si més no per nomenament borbònic. Renuncià al càrrec després de la victòria de l'exèrcit de les Dues Corones (borbònic) a Almansa. 

Una Audiència ben castellana

Després d’Almansa (25 d’abril de 1707), el bisbe Belluga renuncià com a Virrei de València. Val a dir que fou l’última persona en ostentar el càrrec. Després d’ell, jo no en fou nomenat un altre. El Consell d’Aragó, malgrat ser presidit per un castellà, el comte de Frigiliana, perseverà en mantenir l’autoritat que li confiava el sistema polisidional que havia caracteritzat el govern de la Monarquia Catòlica des dels Reis Catòlics i insistí en el nomenament d’un nou virrei que, altrament, el nou govern borbònic a Madrid, encapçalat per Jean Orry, secretari d’estat, i la seua mà dreta José Grimaldo, rebutjaven. Els buròcrates que envoltaven Felip V ja apostaven per la submissió de les perifèries al centre, el model francès. Això passava per la liquidació de la Corona d’Aragó com a entitat política diferenciada de Castella, la qual cosa significaria la fi del govern polisidional. El comte de Frigiliana ho sabia i fins i tot, per a intentar salvar la institució de la crema, acceptà la centralització que els ministres de Felip V proposaven, encara que s’oposà al fet que això suposàs la uniformització de les corones castellana i aragonesa. Des del govern s’apostava per una administració valenciana dominada per castellans i, en conseqüència, en fer de l’Audiència un calc de les chancillerías de Valladolid i Granada.

La ràpida ocupació del Regne després de la desfeta d’Almansa precipità els esdeveniments. Malgrat les objeccions dels Consell d’Aragó, fou decretada la composició d’una nova Audiència amb igual nombre d’oïdors (jutges) valencians que castellans, huit en total, i presidida per un regent (president) castellà, càrrec per al qual fou designat Pedro Colón de Larreátegui, membre d’una prestigiosa —a Espanya— nissaga de juristes i personatge amb una dilatada carrera en els consells de govern: havia estat conseller del Consell d’Ordes Militars, del d’Índies, però al que aspirava veritablement era a un lloc al consell que manava de debò, el de Castella. A contracor fou enviat a València, a «províncies» i ell acceptà. Seria premiat per això en el futur i acabà assentant el seu cul en una poltrona a la Càmera de Castella.

La ràpida ocupació del Regne després de la desfeta austriacista a Almansa precipità els esdeveniments. Malgrat les objeccions dels Consell d’Aragó, fou decretada la composició d’una nova Audiència amb igual nombre d’oïdors (jutges) valencians que castellans, huit en total, i presidida per un regent (president) castellà, càrrec per al qual fou designat Pedro Colón de Larreátegui, convertit en el líder de la castellanització burocràtica del Regne. Larreátegui s'oposà totalment a l'ús del valencià. 

Des del primer moment en què arribà a València, Larreátegui «el castellanitzador» es comportà com un funcionari ocupant, menyspreador del dret i la llengua autòctones i partidari de convertir l’Audiència en una chancillería castellana. Fou un partidari aferrissat d'eliminar el català de tota actuació judicial, la qual cosa l’enfrontà amb l’agonitzant Consell d’Aragó. Larreátegui no fou enviat a València debades. Des de la victòria borbònica d’Almansa i potser des de molt més abans, la determinació del govern de Felip V era ben evident: acabar amb els Furs i l’entramat institucional valencià. Mancava el coup de grâce final, que se substancià amb el decret d’abolició del Furs del 29 de juny. L’animadversió contra la llengua dels valencians la tenia Larreátegui també contra els propis valencians, als que no volia veure ni en pintura; fins  i tot arribà a sol·licitar escrivans castellans per a les escrivanies de l’Audiència valenciana, a la qual cosa s’oposà el Consell d’Aragó, en teoria, encara l’únic òrgan del govern de Madrid a qui havia de retre comptes.

En fi, ja veieu el desastre, amb l’Audiència valenciana en mans d’un individu del pelatge de Larreátegui. Amb l’abolició dels Furs valencians i aragonesos (el Principat català encara resistia), el Consell d’Aragó tingué els dies comptats, que fou suprimit oficialment i per sempre el 15 de juliol de 1707. La Corona d’Aragó, per al rei Borbó, havia deixat d’existir.

Convertida l’Audiència valenciana en "chancillería" de planta castellana, i Larreátegui en el seu president, féu nombroses crides al funcionariat castellà perquè vingués a València i demanà que foren convenientment pagats, puix que, segons escriu, "los horrores que de suyo concebirán [els funcionaris castellans] por la calidad de la tierra y sus naturales, que no es dado a todos saber hacer sacrificio de la vida y descomodidad". 

València, terra dels «horrors»

La guerra, però, continuava. El Regne valencià no se sotmeté tan fàcilment a l’ocupant, com a priori hom podria pensar per la relativa facilitat en què ocuparen la capital després de la victòria borbònica a Almansa. Conquerir Xàtiva no ho tingueren tan fàcil, i la resistència de la ciutat ha quedat com a exemple de patriotisme en la memòria històrica dels valencians. No és fins a després del 6 de juny, quan l’exèrcit borbònic prengué Xàtiva després d’una llarga batalla, que des de Madrid no es decideixen a infringir el càstig suprem als valencians, el —diguem-ne— 155 definitiu. Xàtiva fou cremada i fins i tot canvià de nom pel de San Felipe a honor del rei conqueridor. Fou tanta la ignomínia de les tropes franceses i castellanes contra la població civil xativina, que fins i tot hi hagué qui posà en dubte els mètodes repressius del capitost militar borbònic, el francès François Bidal, marquès d’Asfeld, i del seu segon, el jutge de confiscacions Melchor Rafael de Macanaz, els abusos del qual arribaren a oïdes de Larreátegui, que arribà a censurar-los en carta a Felip V. Macanaz era un pertorbat polític, natural d’Hellín, que no respectava ni estat, edat, sexe o condició. Era, però, el protegit de Jean Orry i féu el que volgué, fins i tot contra l’Església. Gaudí d’influència a la cort borbònica fins a la caiguda en desgràcia d’Orry en 1714, però això és una altra història que no toca hui ací. No fou Xàtiva l’única ciutat valenciana que resistí a l’invasor. Al Regne tothom esperava la reacció austriacista i les partides de miquelets alimentaven la resistència. País en guerra, la nova Audiència tingué dificultats per engegar. Larreátegui «l’espanyolitzador» no trobava la col·laboració que pretenia. I què volia, doncs? Els quatre oïdors valencians de l’Audiència, Vicent Pasqual Martínez, Eleuteri Josep torres, Francesc Faus i Pere Domènech, aguantaven el tipus com podien. Els altres, els castellans, desconeixedors del dret autòcton, eren l’avantguarda de l’exèrcit de buròcrates que anaven a caure com la pesta sobre el Regne: Rodrigo de Cepeda, que venia de la chancillería de Valladolid, Martín de Miraval i Francisco Melgarejo, que venien de la de Granada, i Francisco Aguado, que havia estat oïdor de l’Audiència de Sevilla. Però Larreátegui volia més castellans. Convertida l’Audiència valenciana en chancillería de planta castellana, i ell en el seu president («regent» és un càrrec foral), féu nombroses crides al funcionariat castellà perquè vingués a València i demanà que foren convenientment pagats, puix que, segons escriu, «los horrores que de suyo concebirán [els funcionaris castellans] por la calidad de la tierra y sus naturales, que no es dado a todos saber hacer sacrificio de la vida y descomodidad».

En definitiva, ocupants, per als qui els valencians i la seua terra eren «horrores». Com veiem, poc canvia la percepció que dels valencians tenen hui els carpetovetònics de Madrid, per als quals som «lo peor que tiene este país». I això, vatua!, malgrat el diputat Baldoví, que s’ha deixat literalment la cresta per demostrar que és tan muelle, valencianía bien entendida, com el que més.

I calien jutges, a la castellana, i corregidores i alcaldes mayores. Ep! El mot alcalde, que és castellà, molt castellà. Paga la pena tenir-ho en compte hui, dia d’eleccions municipals, dirigides des de Madrid. Madrid nomenava corregidores i alcaldes en 1707 i des de Madrid, amb lleis tan centralistes i alienadores com les de 1707, segueixen ordenant la vida municipal valenciana en 2019. Els nostres consells i universitats foren convertits en ayuntamientos, a la faisó castellana. Els nostres justícies, batles, jurats i consellers foren substituïts per corregidores, alcaldes i regidores. A València ciutat volgueren imposar el model municipal de Sevilla. Els Furs foren abolits per «dret de conquesta», annexionat el Regne a Castella i convertida València en simple província del reialme de ponent, Larreátegui insistí en portar castellans, més i més castellans, quants més millor, per a acabar de subjugar els valencians i convertir-los a la castellanitat.

Larreátegui fou el primer gran castellanitzador. Després seguiren més, fins a dia de hui, que poblaren l’administració espanyola a terres valencianes. Ell fou el primer a defecar sobre el requisit lingüístic, que s’oposà a consciència contra qualsevol vel·leïtat consentidora del valencià a l’administració. I hui dia, com tristament comprovem, malgrat governs del botànic, de l’aquari o del zoològic, tot i que amb distints collars, continuen els mateixos gossos espanyolitzadors bordant contra el dret a parlar i ser atesos en valencià.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next