Valencians pel món: a Bonifaci (Còrsega), 1420-1421

Des d'octubre de 1420 a juny de 1421 els valencians -valencians pel món- s'estigueren a la vora de Bonifaci. No de passeig, la volien conquerir. Entre ells, la flor i nata de les nostres lletres autòctones, enrolats a l'exèrcit d'Alfons "el Magnànim": Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Andreu Febrer, Lluís Vilarasa, Manuel Dies, etc. 

A la història de la literatura, quan les lletres en l’idioma dels valencians excel·lien, hi hagué un esdeveniment bèl·lic que reuní a la flor i nata dels escriptors en bell catalanesc, però no per a compondre cobles, sinó per a fer la guerra: el setge de Bonifaci, la vila més meridional de Còrsega, ocupada pels genovesos, i que el rei de tots els catalans i Aragó, Alfons «el Magnànim», havia de conquerir per a afermar el domini català, sempre fràgil, sobre l’illa. I allà, a Bonifaci, hi anaren —valencians pel món— a combatre amb l’espasa que no amb la ploma, els poetes Jordi de Sant Jordi, Lluís de Vilarrasa, Andreu Febrer i el príncep de les lletres pàtries Ausiàs March

He escrit Bonifaci, catalanitzant el topònim. En el toscà convertit en italià i en el francès oficial de l’illa (com bé sabeu, Còrsega hui dia forma part de l’Estat francès) és Bonifacio. Però en llengua corsa és Bunifaziu, llengua, però, que no és la pròpia de l’indret. Que allà encara perdura un dialecte del lígur o genovès. En lígur estàndard hauríem d’escriure Bonifaçio, però les dues o, en dialecte lígur bonifací es pronuncien u, i així el topònim és Bunifaçiu o Bunifazziu. En fi, què us diré? Coses de la diversitat lingüística i de les varietats diatòpiques de les llengües. Hui dia Bonifaci (escriuré el topònim catalanitzat, com han fet la majoria d’historiadors catalans), és una petita població que no arriba als tres milers d’habitants, penjada d’un impressionant penya-segat, que encara conserva molts dels trets (inclosa la llengua lígur) de quan els escriptors Sant Jordi, Vilarrasa, Febrer, March i —ah!— no vull oblidar Manuel Dies, l’autor del Llibre de manescalia, s’hi estigueren als voltants, des d’octubre de 1420 a juny de 1421. Dic s’hi estigueren als voltants perquè la vila, genovesa, no capitulà, i el rei dels valencians, finalment, marxà amb el seu exèrcit cap a Nàpols, on la situació prometia guanys majors, la corona napolitana, que no els que li oferia el control de la vila genovesa de l’extrem sud de Còrsega. 

Valencians pel món. Però aquests eren de debò, en llengua del país, que no com bona part dels entrevistats —visitats— pel programa homònim d’À Punt. Cada vegada que m’apareix a la tele —collons!— ix un castellà. I —ostres!— el carrusel de blaveres dels títols de l’inici, amb Estàtua de la Llibertat novaiorquesa de fallera i banda amb tifa blava, kitsch total, és espaterrant. Quin encaparrament dels botaniqueros amb la tifa blava! Arriben a ser carregosos, ploms! La veritat és que, com diuen en espanyol, para este viaje no hacían falta esas alforjas, que per a fer el moniato —el blavero— a casa i pel món, no calia tanta murga de Botànic. Si, en definitiva, al Ximo le pone la Bravo i la Punset, i a l’Oltra... —ai l’Oltra!— no vulgueu saber què le pone a l’Oltra. Us assegure que els valencians que eren davant Bonifaci en octubre de 1420 no entenien de badomeries i collonades. No hi havia —ai llas!— tele per veure’ls, però per allò que escrivien, que molts eren lletraferits excel·lents, intuïm un país, el d’ells, del tot diferent al que la pesta blava i pestilències neoblaveres del present, amb segell botaniquero, volen i imposen imaginar. És clar! En 1420 el Regne de València no res tenia a veure amb l’Espanya dels Marchena, Llarena, Casado, Rivera, Abascal, Pedrito Sánchez, Bertín Osborne, Revilla el de les anxoves, hooliganisme periodístic, Felipito —el que fa VI— i companyia. Ni, òbviament, amb la València postrada i saquejada que ara administra, amb un amor desmesurat —embogit— a les poltrones, la politicocràcia de mestissatge i pet i ronquit que s'ha ensenyorit del xiringuito regional valencià. Ep! No només a la vora esquerra del rierol de la Sénia, que a la vora dreta també bullen faves, que també van apanyats per l’excessiva estima als seients ben remunerats i són capaços de pactar amb el diable o vendre la mare si cal. Allò del pacte a la Diputació de Barcelona de JxCAT (el partit del Puigdemont) i el PSC (la sucursal de Pedro Sánchez al Principat) és, de debò, per a llençar el barret al foc. 

Què us diré? En 1420 els Països Catalans eren sobirans, cadascú amb la seua especificitat, certament, però sobirans, independents, i d’obediència a llur rei comú, que no era pas el dels castellans ni el dels francesos. I algú dirà: hi era també l’Aragó. Sí, efectivament, però l’Aragó sobirà, l’Aragó gelós de les seues llibertats, no pas la calcomania espanyolista actual del Lambán —a propòsit, del mateix partit que Ximo el del Botànic— i sequaços de jotica i cachirulo. I país i rei sobirà, política, doncs, sobirana. No hi havia aleshores espoli fiscal. Els impostos dels valencians, de tots els catalans, es cobraven i es quedaven a casa. I política que, per l’especial vocació del país, s’adreçava internacionalment cap a la Mediterrània. Des dels temps de Jaume II, rei valencià d’estirp, de cor i de naixença, el sobirà de catalans i aragonesos era també rei del Regne de Còrsega i Sardenya. Sardenya costà Déu i ajuda que se sotmetés al rei catalanoaragonès, però fou dominada i el català es convertí en la llengua àulica i oficial de l’illa fins al segle XVIII. D’això que encara hui dia la llengua dels valencians romanga a la ciutat de l’Alguer. Ah! Però els del Botànic sembla que no ho saben o no ho volen saber. ¿Per a quan una política lingüística de debò, amb cara i ulls, que salvaguarde la llibertat —igualtat— lingüística dels valencians, fomente la llengua pròpia, evite les discriminacions i atacs contra el valencià i promoga el contacte cultural amb els altres territoris, més enllà del País Valencià, parlants de valencià? Sardenya formà part de la Corona de catalans i aragonesos, però Còrsega es resistí i, en la pràctica, mai no fou sotmesa; d’això les repetides expedicions a aquesta illa, com la campanya de 1421 que arribà a Bonifaci.

Costà Déu i ajuda, però Sardenya, finalment, fou dominada pels reis catalanoaragonesos i el català es convertí en llengua de l'illa, la llengua oficial i àulica de l'illa, d'això que encara hui encara siga la llengua natural dels habitants de la ciutat de l'Alguer, a la imatge. Sí, si hi aneu, trobareu que parlen valencià. Ostres! Valencià a Sardenya i eixos del Botànic i neoblavers de diversitat de pelatge i tifa blava sense saber-ho. 

Sotmetre definitivament Sardenya 

Sardenya li costà la vida a l’hereu de la Corona catalanoaragonesa, Martí «el Jove». Després de vèncer la resistència sarda a la batalla de Seddori (Sanluri, en italià), el 30 de juny de 1409, morí poc després, de malària contreta durant la campanya militar, a Càller, el 25 de juliol. Després, amb la mort de Martí I sense hereu, vingué la crisi successòria, solucionada, després d’un disputat interregne, amb la sentència de Casp (24 de juny de 1412), que significà l’entronització a la Corona catalanoaragonesa del castellà Ferran «el d’Antequera», defensat aferrissadament pel papa Benet XIII (el papa Luna) i Vicent Ferrer, encara no sant. Castellà, sí, però rei en un estat —uns estats— diferent del de naixement. Tindre un rei castellà no significava aleshores cap supeditació a la Meseta. Castella anava a la seua i Catalunya-Aragó a la d’ells, i ací pau i allà glòria. Mort Ferran I (1416), el substituí el seu fill primogènit, Alfons (IV segons la numeració dinàstica, la dels comtes de Barcelona, però III a la valenciana i V a l’aragonesa). Amb la mort de Ferran I es mogueren alteracions a Sardenya i Sicília (una altra illa, regió, de la Corona de catalans i aragonesos). Tot i que a Seddori restà vençut per sempre el jutjat (estat sard) rebel d’Arborea, la resistència sarda reviscolà en el vescomte de Narbona Guillem III, hereu dels jutges d’Arborea, amb l’ajut de la família genovesa dels Dòria establerta a l’illa, amatent a recolzar tota rebel·lió anticatalana que esclatàs a Sardenya. Guillem aconseguí aixecar el nord de l’illa, s’apoderà de Sàsser i assetjà l’Alguer. El rei Alfons reaccionà i envià una flota, que sortí dels Alfacs (Delta de l’Ebre), el 7 de maig de 1420. A Maó s’uniren a l’estol reial els navilis valencians sota el comandament del governador del Regne Ramon Guillem de Montcada. I en aquests vaixells, enrolats per a l’expedició, hi anaven embarcats els joves Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March. També hi anaven, entre els valencians, mossèn Manuel Dies, expert en cavalls i autor del Llibre de manescalia i el poeta Lluís Vilarrasa. En els vaixells noliejats al Principat, hi era el també poeta Andreu Febrer, que a més a més aportà tres homes a l’expedició pagats del seu peculi. Andreu Febrer ha passat sobretot a la posteritat per haver estat el traductor de la Divina Comèdia de Dante Alighieri al català. S’havia especulat que fóra també valencià, com els altres citats, però Martí de Riquer demostrà que nasqué a Vic (Osona). Fou l’autor d’un sirventès famós a l’època que descrivia la croada contra Tedel·lis, en la qual participà i que ja he tingut oportunitat d’explicar en un capítol anterior de les nostres Memòries històriques.

Alfons "el Magnànim", a la imatge, envià una flota per a acabar amb la rebel·lió sarda i, de pas, intentar imposar el seu control sobre Còrsega. Al seu servei estigueren els homes de lletres en llengua catalana més excel·lents del seu temps. 

La flota arribà a l’Alguer el 14 de juny i en poques setmanes aconseguí vèncer els grups d’insurgents. Guillem III de Narbona, incapaç de fer front als catalans, abandonà l’illa i, mesos després, amb intervenció del delfí —hereu— de França Carles, pactà la cessió a Alfons de Catalunya-Aragó de tots els seus drets sobre Sardenya a canvi de 100.000 florins. Només restà fora de l’acord la vila fortificada de Castell Genovès (l’actual Castelsardo en italià, Caltheddu en la llengua corsa parlada al nord de Sardenya), controlada pels genovesos, com ho era Bonifaci a l’altra banda de l’estret que separa Sardenya de Còrsega.

La flota catalana, amb els lletraferits a bord, arribà a l’Alguer el 14 de juny de 1420 i en poques setmanes aconseguí vèncer els grups d’insurgents. Acabada la resistència sarda, la flota anà a Sardenya. Primer prengué Calvi i, seguidament, assetjà Bonifaci. 

Dominar Còrsega 

Còrsega pertanyia al regne, de dret que mai no de fet, de «Còrsega i Sardenya». Els catalans havien intentat prendre l’illa pactant amb els corsos, però havia estat debades; els darrers intents de fer valer la sobirania dels reis catalans sobre l’illa foren quan l’expedició capitanejada pel rei Martí I en 1396, quan tornava de Sicília a fer-se càrrec de la corona, i l’ofensiva de 1404. Còrsega, però, continuà aliena al domini de la senyera de quatre pals de gules en or.

 Alfons, que havia de ser dit «el Magnànim», ja en situació, intentà la dominació de l’illa, ser reconegut rei pels corsos. Còrsega estava controlada pels genovesos, els quals, òbviament, oposarien resistència. Alfons «el Magnànim» confiava en el recolzament del cabdill cors Vicentello d’Ístria, declaradament antigenovès, i es dirigí contra Calvi, vila protegida per una impressionant ciutadella. A les darreries de setembre Calvi es rendí i tot seguit Alfons es dirigí contra l’enclavament genovès de Bonifaci.

El setge de l'exèrcit d'Alfons "el Magnànim" contra Bonifaci s’inicià el 21 d’octubre de 1420. La vila, al capdamunt d’un impressionant estimball, era considerada quasi inexpugnable. Explica la tradició, que els catalans bastiren l'escala del penya-segat per a arribar a les muralles. Finalment, tant d'esforç resultà debades. 

El setge català de Bonifaci s’inicià el 21 d’octubre de 1420. La vila, al capdamunt d’un impressionant estimball, era considerada quasi inexpugnable. Estava ben defensada, encara que necessitaria de l’abastiment de vitualles per a perseverar en la resistència. El comandament català, en previsió de l’ajut marítim, havia tancat Bonifaci de tot contacte per mar i terra. Fins i tot, explica la tradició, els catalans bastiren una escala al penya-segat per a arribar a les muralles. Fou debades, perquè la vila resistí i, a més a més, els genovesos, comandats per Gian Fregoso (Gian és la forma genovesa del nom Joan), que aconseguiren trencar el setge i introduir vitualles a Bonifaci. 

L’historiador aragonès Jerónimo Zurita indica que destacaren en els combats els valencians Eiximèn Peres Roís de Corella, futur comte de Cocentaina, i Bernat de Centelles. Morí, però, en els combats, el cavaller aragonès —més aïna ribagorçà— Joan de Bardaixí, que professava a l’orde de l’Hospital. Els Bardaixí eren un llinatge que havia militat en el bàndol de Benet XIII durant l’interregne i, en conseqüència, trastamaristes a ultrança. Ara, al servei, del fill de l’home que ajudà a ser coronat, morí aquest home d’armes aragonès a Bonifaci. Aragonès —ho reitere— dels de debò, que no res tenia a veure amb els Lambán de hui, i a més a més ribagorçà catalanoparlant. També, entre les escaramusses davant Bonifaci, Zurita fa esment de les accions de Frederic d’Aragó, el fill bastard de Martí «el Jove» i, doncs, de sang reial, i de mossèn Artal de Luna. Ja no destaca ningú més. Amb una audaç maniobra, els genovesos aconseguiren evitar el setge, introduir els queviures als assetjats i, a més a més, causar un caos entre els vaixells que formaven una barrera marítima al port de Bonifaci. Alfons «el Magnànim» decidí aixecar el setge i marxar en juny de 1421. Ser davant Bonifaci li costava molts diners i, val a dir-ho, sorpreses i disgustos; però, sobretot, perquè li arribaven notícies de Nàpols interessants. La reina napolitana, Joana II, estava disposada a afillar-lo i, doncs, a proclamar Alfons hereu de la Corona napolitana. Dit i fet, tothom cap a Nàpols. Els valencians —ja sabeu— són gent de món. Però deixarem per a un altre capítol les tribulacions, desgràcies i alegries napolitanes.

Al setge de Bonifaci destacaren, segons explica Zurita, els cavallers valencians Eiximèn Peres Roís de Corella i Bernat de Centelles. Morí, però, en l'acció, l'aragonès, de la Ribagorça, Joan de Bardaixí. 

Mossèn Jordi de Sant Jordi

El setge de Bonifaci i tot allò que allà s’esdevingué tingué una especial rellevància per a la vida de Jordi de Sant Jordi, un personatge que adquirí importància a l’entorn d’Alfons quan encara regnava Ferran I. Era cambrer de l’infant hereu i després rei, i gràcies a això, pels «agradables serveis fets e que contínuament no cessa fer», aconseguí que la seua germana, Isabel de Sant Jordi, ingresàs en el prestigiós cenobi de la Saïdia de València, la créme de la créme de les monges del moment. Arribar a monja a la Saïdia no ho aconseguien totes. Jordi de Sant Jordi anà a Bonifaci amb el rei. Allà estant, el rei el premià amb l’alcaidia de la Vall d’Uixò i l’elevà a la categoria de cavaller. Des d’aquest moment en tots els documents eixits de la cancelleria reial, així com a les rúbriques dels cançoners que contenen els seus poemes, serà anomenat mossèn. Era alcaid de la Vall d’Uixò, que regiria per poc temps des de la distància, i continuà com a cambrer d’Alfons «el Magnànim» fins a la fi de la seua breu vida.

El rei convertí en cavaller Jordi de Sant Jordi al setge de Bonifaci estant. El cavaller poeta i alcaid de la Vall d'Uixò acompanyà després el rei a Nàpols. Allà s'estigué fins que fou pres pels mercenaris de Francesco Sforza. 

De Còrsega partí amb el rei cap a Nàpols. També ho féu un altre lletraferit valencià, Manuel Dies, i potser Ausiàs March. Mossèn Jordi de Sant Jordi està documentat a Nàpols des de febrer de 1422 i allà hi era quan, el 30 de maig de 1423, hi entraren per sorpresa les tropes de Francesco Sforza amb la missió de foragitar els catalans de Nàpols. Mossèn Jordi de Sant Jordi fou fet presoner i, entre reixes compongué una de les peces més belles de la lírica catalana de tots els temps, el poema que ha estat intitulat Presoner i que comença així: «Deserts d’amichs, de béns e de senyor, / en estrany loch y en stranya contrada, / luny de tot bé, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caytivada, / me trop del tot en mal poder sotmès, / no vey algú que de mé s’haja cura, / e soy guardats, enclòs, ferrats e pres, / de què·n fau grat a ma trista ventura».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next