A la història de la literatura, quan les lletres en l’idioma dels valencians excel·lien, hi hagué un esdeveniment bèl·lic que reuní a la flor i nata dels escriptors en bell catalanesc, però no per a compondre cobles, sinó per a fer la guerra: el setge de Bonifaci, la vila més meridional de Còrsega, ocupada pels genovesos, i que el rei de tots els catalans i Aragó, Alfons «el Magnànim», havia de conquerir per a afermar el domini català, sempre fràgil, sobre l’illa. I allà, a Bonifaci, hi anaren —valencians pel món— a combatre amb l’espasa que no amb la ploma, els poetes Jordi de Sant Jordi, Lluís de Vilarrasa, Andreu Febrer i el príncep de les lletres pàtries Ausiàs March.
He escrit Bonifaci, catalanitzant el topònim. En el toscà convertit en italià i en el francès oficial de l’illa (com bé sabeu, Còrsega hui dia forma part de l’Estat francès) és Bonifacio. Però en llengua corsa és Bunifaziu, llengua, però, que no és la pròpia de l’indret. Que allà encara perdura un dialecte del lígur o genovès. En lígur estàndard hauríem d’escriure Bonifaçio, però les dues o, en dialecte lígur bonifací es pronuncien u, i així el topònim és Bunifaçiu o Bunifazziu. En fi, què us diré? Coses de la diversitat lingüística i de les varietats diatòpiques de les llengües. Hui dia Bonifaci (escriuré el topònim catalanitzat, com han fet la majoria d’historiadors catalans), és una petita població que no arriba als tres milers d’habitants, penjada d’un impressionant penya-segat, que encara conserva molts dels trets (inclosa la llengua lígur) de quan els escriptors Sant Jordi, Vilarrasa, Febrer, March i —ah!— no vull oblidar Manuel Dies, l’autor del Llibre de manescalia, s’hi estigueren als voltants, des d’octubre de 1420 a juny de 1421. Dic s’hi estigueren als voltants perquè la vila, genovesa, no capitulà, i el rei dels valencians, finalment, marxà amb el seu exèrcit cap a Nàpols, on la situació prometia guanys majors, la corona napolitana, que no els que li oferia el control de la vila genovesa de l’extrem sud de Còrsega.
Valencians pel món. Però aquests eren de debò, en llengua del país, que no com bona part dels entrevistats —visitats— pel programa homònim d’À Punt. Cada vegada que m’apareix a la tele —collons!— ix un castellà. I —ostres!— el carrusel de blaveres dels títols de l’inici, amb Estàtua de la Llibertat novaiorquesa de fallera i banda amb tifa blava, kitsch total, és espaterrant. Quin encaparrament dels botaniqueros amb la tifa blava! Arriben a ser carregosos, ploms! La veritat és que, com diuen en espanyol, para este viaje no hacían falta esas alforjas, que per a fer el moniato —el blavero— a casa i pel món, no calia tanta murga de Botànic. Si, en definitiva, al Ximo le pone la Bravo i la Punset, i a l’Oltra… —ai l’Oltra!— no vulgueu saber què le pone a l’Oltra. Us assegure que els valencians que eren davant Bonifaci en octubre de 1420 no entenien de badomeries i collonades. No hi havia —ai llas!— tele per veure’ls, però per allò que escrivien, que molts eren lletraferits excel·lents, intuïm un país, el d’ells, del tot diferent al que la pesta blava i pestilències neoblaveres del present, amb segell botaniquero, volen i imposen imaginar. És clar! En 1420 el Regne de València no res tenia a veure amb l’Espanya dels Marchena, Llarena, Casado, Rivera, Abascal, Pedrito Sánchez, Bertín Osborne, Revilla el de les anxoves, hooliganisme periodístic, Felipito —el que fa VI— i companyia. Ni, òbviament, amb la València postrada i saquejada que ara administra, amb un amor desmesurat —embogit— a les poltrones, la politicocràcia de mestissatge i pet i ronquit que s’ha ensenyorit del xiringuito regional valencià. Ep! No només a la vora esquerra del rierol de la Sénia, que a la vora dreta també bullen faves, que també van apanyats per l’excessiva estima als seients ben remunerats i són capaços de pactar amb el diable o vendre la mare si cal. Allò del pacte a la Diputació de Barcelona de JxCAT (el partit del Puigdemont) i el PSC (la sucursal de Pedro Sánchez al Principat) és, de debò, per a llençar el barret al foc.
Què us diré? En 1420 els Països Catalans eren sobirans, cadascú amb la seua especificitat, certament, però sobirans, independents, i d’obediència a llur rei comú, que no era pas el dels castellans ni el dels francesos. I algú dirà: hi era també l’Aragó. Sí, efectivament, però l’Aragó sobirà, l’Aragó gelós de les seues llibertats, no pas la calcomania espanyolista actual del Lambán —a propòsit, del mateix partit que Ximo el del Botànic— i sequaços de jotica i cachirulo. I país i rei sobirà, política, doncs, sobirana. No hi havia aleshores espoli fiscal. Els impostos dels valencians, de tots els catalans, es cobraven i es quedaven a casa. I política que, per l’especial vocació del país, s’adreçava internacionalment cap a la Mediterrània. Des dels temps de Jaume II, rei valencià d’estirp, de cor i de naixença, el sobirà de catalans i aragonesos era també rei del Regne de Còrsega i Sardenya. Sardenya costà Déu i ajuda que se sotmetés al rei catalanoaragonès, però fou dominada i el català es convertí en la llengua àulica i oficial de l’illa fins al segle XVIII. D’això que encara hui dia la llengua dels valencians romanga a la ciutat de l’Alguer. Ah! Però els del Botànic sembla que no ho saben o no ho volen saber. ¿Per a quan una política lingüística de debò, amb cara i ulls, que salvaguarde la llibertat —igualtat— lingüística dels valencians, fomente la llengua pròpia, evite les discriminacions i atacs contra el valencià i promoga el contacte cultural amb els altres territoris, més enllà del País Valencià, parlants de valencià? Sardenya formà part de la Corona de catalans i aragonesos, però Còrsega es resistí i, en la pràctica, mai no fou sotmesa; d’això les repetides expedicions a aquesta illa, com la campanya de 1421 que arribà a Bonifaci.
