Valencians pel valencià, romàntics i renaixencistes

El moviment cultural de la Renaixença rescatà el català de l'oblit en el conreu literari. Arreu del país sorgiren escriptors anhelant retornar a la llengua pàtria la dignitat perduda. A la imatge, aplec d'escriptors, catalans i occitans, amb motiu dels Jocs Florals de Barcelona de MAIG DE 1868. Frederic Mistral i Víctor Balaguer al centre. Sota d'ells, asseguts, l'alacantí Adolf Blanch i el valencià de València ciutat Teodor Llorente. 

La Renaixença, moviment cultural cabdal en la història del nostre país, de les Corberes al Segura i del Cinca a Maó, s’inicià sota l’esperit del romanticisme. La llengua catalana, sota la disfressa onomàstica —ai la qüestió de noms!— de «llemosina», tornà a la vida literària amb voluntat d’arribar a tot el país; de manera literària i ordenada, sí, però a tot el país —d’això el nom de «llemosí»— dels quatre pals de gules en or. Romàntics eren els primers renaixencistes i en revistes romàntiques escrigueren llurs primers poemes: el barceloní Bonaventura Carles Aribau a «El Vapor», el valencià Tomàs Villarroya i Sanz a «El Liceo».

«En llemosí sonà lo meu primer vagit, / quan del mugró matern la dolça llet bevia; / en llemosí al Senyor pregava cada dia, / e càntics llemosins somiava cada nit. / Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, / en llemosí li parl, que llengua altra no sent, / e ma boca llavors no sap mentir ni ment, / puix surten mes raons del centre de mon pit». Així enaltia, poèticament, el romàntic Aribau la seua llengua materna, en unes «trobes» en versos alexandrins dedicades al seu cap, l’empresari català resident a Madrid Gaspar Remisa. Aribau l’escrigué quasi —diguem-ne— per atzar. Un fet circumstancial, la felicitació dels empleats al patró amb motiu del seu sant, fou el motiu. Aribau, però, se n’adonà que alguna cosa extraordinària havia fet (havia dotat el català de la dignitat literària que les circumstàncies del moment li negaven) i trameté el manuscrit al seu amic Francesc Renart, a Barcelona, amb la missió que el corregís i li’l passés a l’editor de la revista El Vapor, Antoni Bergnes de las Casas. El poema La pàtria sortí a la llum el 24 d’agost de 1833, amb una nota de presentació que deia: «La presentamos a nuestros lectores con el patriótico orgullo con que presentaría un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su país». L’èxit fou rotund, tant que envià el seu autor per sempre al Parnàs de la poesia catalana: sis estrofes aconseguidíssimes, amb l’enyor pel país i la llengua pàtria com a protagonistes. Amb La pàtria o Oda a la Pàtria, començava a ressorgir de l’oblit l’idioma postergat; s’inicià —la història de la literatura l’ha canonitzada com a data de naixença— la Renaixença. Aribau, amb un sol poema, aconseguí la glòria poètica: retrats i estàtues el recorden a la seua ciutat natal, que fins i tot ha batejat un dels seus carrers principals amb el seu nom. Aribau obrí el camí al redescobriment de la llengua pàtria per a la literatura. Poc després d’ell, en 1841, Joaquim Rubió i Ors, àlies «Lo gaiter del Llobregat» proclamava la independència literària. Literàriament, Catalunya no era Espanya, no era pas la Castella de cides, quijotes, quevedos i celestinas. La lírica catalana era hereva de la vella lírica trobadoresca que enlluernà Europa en els segles medievals, de la dels consistoris de la gaia ciència de Tolosa de Llenguadoc i Barcelona, i no pas de les formes cortesanes i ensabonadores, escrita en la llengua dels monarques residents a Madrid.

Quasi per atzar, en 1832, el barceloní resident a Madrid Bonaventura Carles Aribau, a la imatge, escrigué el poema "La pàtria", dedicat al seu patró Gaspar Remisa. El poema fou publicat per la revista romàntica barcelonina "El Vapor", el 24 d'agost de 1833. Aquest fet, per a la història de la literatura, significà el tret de sortida de la Renaixença. L'èxit del poema fou tal, que elevà el seu autor al Parnàs de la poesia catalana per sempre. 

La Renaixença dels Jocs Florals 

Renaixença? El nom del període, del moviment cultural, sorgí amb el temps, que no l’inventaren els seus primers fautors. La llengua nacional fou redescoberta per a la literatura a tots els territoris on el despertar de l’alba és contestat amb un efusiu bon dia!, a València també. Els romàntics renaixencistes ressuscitaren de l’oblit els Jocs Florals establerts pel rei nacional Joan I a Barcelona en 1393, en l’organització del qual participà el valencià Jaume March, l’oncle d’Ausiàs. Què us penseu? Som catalanistes fins a la medul·la, des de temps immemorials, mal que li pese al psoista Manolo Mata i a la súcube pepera Beatriz Gascó. El deler per restablir els jocs poètics dels aedes del passat també arribà a València. L’1 de maig de 1859 fou restaurada, a Barcelona, la festa dels Jocs Florals. València, des de la seua Universitat, mercè a l’impuls del mallorquí Marià Aguiló, el bibliotecari de la institució, també celebrà els seus primers Jocs Florals aqueix any, encara que trigà vint anys a celebrar-los de nou, ara organitzats per Lo Rat Penat. Ep! Un Lo Rat Penat catalanòfil, el de Constantí Llombart, que no pas la pallassada blavera de les darreres dècades.

En 1841, al pròleg del volum de poemes de "Lo Gaiter del Llobregat", Joaquim Rubió i Ors escrivia: "Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’entén ni se pot estendre la política de l’equilibri". La lectura de "Lo Gaiter del Llobregat" impressionà el jove valencià Teodor Llorente, que es convertí en el gran referent renaixencista al sud de la Sénia. 

Els Jocs Florals, els de Barcelona, foren un èxit, i la cita literària es convertí en anual, amb presència de poetes valencians i de les Illes. L’alacantí —sí, alacantí!— Adolf Blanch guanyà la Viola d’or i argent del primers Jocs Florals restaurats en 1859, obtingué l’Englantina d’or en els de 1867 i, finalment, guanyà la Flor natural i, en conseqüència, per haver guanyat els tres premis, el títol de Mestre en Gai Saber en 1868. Tot un homenot de la Renaixença l’alacantí Adolf Blanch, recordat a la seua pàtria de naixença amb el nom d’un carrer, i que el valencià del cap i casal Teodor Llorente admirà. Llorente es convertí al catalanisme, al «llemosinisme» llegint les poesies de Lo Gaiter del Llobregat (Joaquim Rubió i Ors) i cregué fermament en la «pàtria llemosina» tota la seua vida. Al poema que dedicà a l’il·lustre alacantí llorejat, escrit en 1868, hi diu: «Busca, busca la pàtria llemosina / en los grans cors d’En Jaume i Fivaller, / en la ciència de Llull, en la divina / veu poderosa de Vicent Ferrer; en les proveses de roger de Llúria, / sempre, en guerra i tempesta, victoriós; en les que encara repetix lo Túria / dolces esparses d’Ausiàs March gloriós». Què us diré? Ser catalanista —Sr. Mata— és portar el valencià de casa i, a més a més, portar-lo al cor. I ara que brame la blaverà o que calle l’equidistància «botànica» de mala bava que nega el conflicte lingüístic al País Valencià. Tot parafrasejant Galileo, eppur si muove: pàtria llemosina, la pàtria dels valencians, els Països Catalans. Ep! Pàtria en la qual també creia Xavier Casp, el factòtum intel·lectual del blaverisme, quan encara no havia perdut l’oremus (ai l’enveja que mala és!), que no debades guanyà la Flor natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, a Perpinyà en 1950, i l’Englantina d’or dels de Nova York.

El deler per restablir els jocs poètics dels poetes catalans del passat també arribà a València. L’1 de maig de 1859 fou restaurada, a Barcelona, la festa dels Jocs Florals, a la imatge. València, des de la seua Universitat, mercè a l’impuls del mallorquí Marià Aguiló, el bibliotecari de la institució, també celebrà els seus primers Jocs Florals aqueix any. 

Marià Aguiló, el mallorquí bibliotecari a València, parlà, en els Jocs de 1862, de la «Renaixença» dels Jocs Florals, de la Festa de la Gaia Ciència, i aquesta expressió, «Renaixença», féu fortuna i s’aplicà a tot el moviment independentista literari que proclamava Rubió i Ors, de la «Restauració literària» exaltada per Francesc Pelai Briz, del «Despertament» que vindicava Víctor Balaguer. Ah! De Briz, fundador de la revista Calendari català (a imitació d’aquesta publicació sorgí en 1875, a València, Lo Rat Penat) és la frase: «Qui llengua té, a Roma va». Una frase, val a dir-ho, que bé podem aplicar contra els desvaris de la política valenciana actual. Amb valencià (català) serem, sense, però, deixarem de ser o més aïna, no anirem a Roma i no mereixerem ser res. Altrament, el barceloní Víctor Balaguer que propugnava el «Despertament», fou un dels grans prohoms de la Renaixença (era una mena d’Eliseu Climent avant la lettre). Patriota a la manera dels renaixencistes decimonònics, espantats encara per la possibilitat de trencar amb la cada vegada menys admirada Espanya, Balaguer fou el triomfador ex aequo, juntament amb Llorente, dels Jocs Florals de València de 1859. A València, però —ai llas!—, s’hi inclogué també el castellà, premi que recaigué en el valencià Vicent Wenceslau Querol amb un ripio en cervantina llengua. Ep! Querol féu el paripé, el paperot, puix que a València això d’un certamen poètic únicament en la llengua pròpia esverava a la burgesia conservadora que controlava la ciutat. Recordem-ho, que d’això ja n’he parlat: València fou un dels centres del moviment antiesparterista de 1843, encapçalat per l’espadón Narváez, que acabà sent moderantista i conservador, a l’espanyola. Als fets de 1843 nasqué el període anomenat de «moderantisme isabelí», que coincideix, a València, amb el moment en què la burgesia ciutadana —vatua!— descobrí el castellà com a idioma de classe, com a element de distinció que la separava dels menestrals i la resta del poble; allà començà l’inici de la coentor de la burgesia fatxenda, a la qual Teodor Llorente pertanyia i que els sainets decimonònics denunciaven. Així que Jocs Florals, sí, n’hi hagué, però havien de ser bilingües. Ah! I un dels líders antiesparteristes del moment fou l’historiador Vicent Boix, àlies «Lo Trobador del Túria», personatge amb totes les contradiccions —també les tenien Balaguer i Llorente— d’un home liberal del moment: l’enyor a la pàtria nadiua i la supeditació de l’anhel patriòtic natural a l’estat nació espanyol naixent. I aquesta contradicció —ai quina creu!— encara no ha estat superada, potser sobretot per pusil·lanimitat, pels qui encara, tot pretenent ser valencianistes, perseveren —babaus!— en aliances eixorques amb patums polítiques de Madrid.

L'alacantí Adolf Blanch i Cortada guanyà la Viola d'or i argent dels primers Jocs Florals, en 1959. En els de 1867 guanyà l'Englantina d'or i un any després la Flor natural, amb la qual cosa, haver guanyat els tres premis, obtingué el títol de Mestre en Gai Saber. 

Lo Rat Penat

El mallorquí Marià Aguiló marxà de València per a establir-se a Barcelona i els Jocs Florals de València, malgrat l’èxit aconseguit, s’interromperen. No fou fins a vint anys més tard, en 1879, que foren celebrats de nou, organitzats per la societat Lo Rat Penat, fundada aquell mateix any, amb el nom del calendari de 1875 fundat per Constantí Llombart (pseudònim de Carmel Navarro i Llombart).

A imitació del "Calendari català" de Francesc Pelai Briz, sorgí a València, de la mà de Constantí Llombart "Lo Rat-Penat: Calendari llemosí". A la imatge l'editat en 1876 corresponent a l'any 1877. Llemosí era la forma de referir-se, a l'època, a la llengua comuna. Un dels lemes de "Lo Rat Penat" era: "Qui llengua té, a Roma va". Amb llengua, amb el valencià (el nostre català), els valencians persistirem i serem, sense llengua, deixarem de ser i desapareixerem. 

La societat Lo Rat Penat es constituí solemnement a l’Ajuntament de València, el 31 de juliol de 1878. El discurs inaugural el pronuncià Llombart, persona d’extracció popular, republicà federalista, home tan diferent de l’elitista, benestant i conservador Teodor Llorente. A un i a l’altre, però, els unia la transversalitat de l’amor al país, a la llengua pàtria, que amb el nom de «llemosina» pretenia abraçar, sense despertar susceptibilitats negatives, el conjunt dels Països Catalans. Això no obstant, eren ben conscients que el nom, el que de debò s’esqueia, era el de català. El poeta Vicent Wenceslau Querol, per exemple, mai no amagà el veritable nom de la llengua, i com a Rimes catalanes batejà el conjunt de la seua obra en llengua materna.

Al poeta Vicent Wenceslau Querol li tocà fer el paperot en 1859, escriure en castellà. Ai llas! La burgesia valenciana havia començat el procés de deserció lingüística. Ara bé: Querol era ben valencià i ben conscient de la catalanitat dels valencians. Com a "Rimes catalanes" batejà la seua producció en llengua materna. 

L’heterogeneïtat —transversalitat social i política— de la societat Lo Rat Penat era ben patent des dels seus inicis, i d’això l’aparició dels «poetes del guant» (Llorente i els conservadors, de vèrbola arcaïtzant, emmirallats en les glòries d’un passat que en absolut pretenien ressuscitar) i els «poetes d’espardenya» (Llombart i —diguem-ne— els progressistes de l’època). Vaja! Aquesta nomenclatura («guant» i «espardenya») per a diferenciar les dues sensibilitats de la Renaixença valenciana la popularitzà Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962). No era, però, original de l’assagista suecà, que tal denominació la prengué prestada de la Història de Lo Rat Penat (1959) d’Antoni Igual i Úbeda. Conservadors i progressistes, vet ací l’adscripció dels renaixencistes valencians de primera hora. A dia de hui, malauradament, els uns, els conservadors, han desaparegut del mapa. Les renúncies —massa!— a la conversió política del moviment han passat factura i, en conseqüència, la deserció lingüística i nacional ha donat lloc a eixa burgesia tarambana, espanyolera, ignara i carca, que patim els valencians hui dia.

La societat Lo Rat Penat fou constituïda solemnement a l’Ajuntament de València, el 31 de juliol de 1878. El discurs inaugural el pronuncià Constantí Llombart (pseudònim de Carmel Navarro i Llombart), a la imatge pintat per Ignasi Pinazo, persona d’extracció popular, republicà federalista, home tan diferent de l’elitista, benestant i conservador Teodor Llorente. Llombart representa l'ala progressista de la Renaixença valenciana. Ara bé, uns i altres, conservadors i progressistes, maldaven per la recuperació de la llengua del país. 

Lo Rat Penat es proposà la continuació dels Jocs Florals de 1859 i, així, tornà a celebrar una Festa de la Gaia Ciència a València, el 29 de juliol de 1879, en què Teodor Llorente guanyà la Flor natural i, en conseqüència, proclamà la seua filla, Maria Llorente i Falcó, reina de la festa. L’acte, a ulls de hui una fantasmada comparable a una performance fallera. A la xiqueta la vestiren de llauradora, s’assegué en un tron sota soli i dos macers de l’Ajuntament li feren guàrdia d’honor, i els poetes li dedicaren poesies laudatòries: Vicent W. Querol, Víctor Balaguer, Víctor Iranzo i no hi mancà el provençal Frederic Mistral. El felibritge mistralenc panoccitànic arribava fins a València, considerada una de les seues mantinenças. I Llorente i els seus ben contents de ser-ho. Alliberats de les vestidures lingüístiques alienes, els poetes d’arreu d’Occitània i els Països Catalans proclamaven llur germanor. El corònim «Països Catalans» havia sorgit tres anys abans per a definir l’àrea no occitànica; en concret, de la mà d’un valencià, Benvingut Oliver, que l’emprà a la seua Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia: Código de las costumbres de Tortosa (1876).

En 1879 tornaren els Jocs Florals a València, amb un Teodor Llorente consagrat com a principal referent poètic del país al sud del Sénia. Llorente guanyà la Flor natural i proclamà la seua filla reina de la festa. Entre les llaors dedicades a la reina no mancà la contribució del provençal Frederic Mistral, a la imatge, l'ànima de la "Renaixença" occitana. Alliberats de vestidures lingüístiques alienes, els poetes catalans i occitans proclamaven llur germanor. No debades, València era considerada una "mantinença", una regió seua, pels "felibres" occitans. 

Els Aribaus valencians

Un valencià d’origen mallorquí, Vicent Salvà i Pérez, tingué la idea, com Aribau, de compondre un poema —més aïna poemeta— en l’enyorada llengua pàtria. Era l’any 1831 i Salvà, exiliat primer a Londres i després a París pels seus ideals liberals, dedicà una peça literària, de qualitat dubtosa, a la filla del pròcer liberal valencià Vicent Bertran de Lis, exiliat també a la capital francesa. Era amic i correligionari del català del Principat Antoni Puigblanch, personatge precursor de la Renaixença, i —vaja!— arribà a discutir amb ell per l’edició de la Bíblia en català que havia de fer-se a Londres. Salvà era hel·lenista i Puigblanch hebraista, i tots dos, liberals, havien coincidit a la madrilenya Universitat d’Alcalà. Un colp a París, Salvà entrà en contacte amb el ric comerciant Bertran de Lis, i d’aquesta relació nasqué la composició Lo somni, que Salvà envià a la seua esposa, que era a València. Així comença: «Passejant-me una vesprada / per lo fresc Guadalaviar, no llunt de Montolivet, / front als arbres de Salvà, / gran gorja en lo Túria note, / i que les nimfes saltant, / al pare qu·alberg els dóna / es proposen festejar». La composició, breu, passaria en un principi quasi inadvertida. Ara bé, s’avançà en un any a l’escriptura de La pàtria d’Aribau, escrita en 1832 i publicada l’any següent, la qual cosa hi ha qui pregona que és aquesta, i no la d’Aribau, la primera manifestació renaixencista. Salvà, però, com Aribau, era inconscient de la transcendència en el futur dels seus versos en llengua autòctona. La seua llengua, efectivament, era el català, però no la llengua important de la seua vida cultural. Salvà, llibreter i bibliòfil, escrivia en castellà i fins i tot publicà, en 1830, una Gramática de la lengua castellana. Si s’atreví a escriure en català fou per una situació accidental. Fins i tot a la carta que envià a la seua esposa i que conté Lo somni hi escriu: «Si ves a Manuel, enséñaselos [el versos de Lo somni] que no le disgustarán por estar en valenciano y por ser cosa mía, de quien todo podía esperarlo menos el que hiciera versos».

Un liberal valencià d'origen mallorquí, Vicent Salvà i Pérez, a la imatge, escrigué un poema "Lo somni", a l'exili de París, en 1831. S'avançà en un any, doncs, a la composició de "La pàtria" d'Aribau, per la qual cosa hi ha qui proposa que és "Lo somni" i no "La pàtria" el primer poema de la Renaixença. 

Salvà era un liberal i un romàntic, arrenglerat en les files de Lluís Lamarca i Josep Maria Bonilla. Aquest darrer fou l’editor del diari satíric El Mole, fundat en 1837 i la primera publicació a València escrita íntegrament en l’idioma del país. La raó es clara: arribar a les classes populars amb un llenguatge desenfadat i clar. La literatura —diguem-ne— en majúscules, de moment, la reservaven els romàntics al castellà. Fins i tot, si havia preocupació per l’idioma patri, era perquè els naturals s’ensenyassen el castellà. Per això Lamarca escrigué un Ensayo de un diccionario valenciano-castellano (1839 i 1842), que hui dia ens és útil per copsar la vitalitat de la llengua decimonònica, de valencians monolingües, encara no tan corrompuda per l’acció d’elements exògens quan es generalitze l’escolarització en llengua forastera.

Paral·lelament a l'eclosió del cultiu del català literari, a València aparegué el periodisme satíric, adreçat a les masses populars aleshores unilingües valencianes, en el valencià -diguem-ne- "d'espardenya". La primera publicació fou "El Mole", fundada en 1837 pel romàntic i liberal Josep Maria Bonilla, convertint-se en la primera publicació periòdica en llengua catalana a tot el domini lingüístic. 

Els romàntics valencians s’aixoplugaven a les pàgines del Diario Mercantil, fundat per Pasqual Pérez i Joan Arolas en 1834. Arolas, barceloní establert a València, era un esperit romàntic que s’evadia literàriament en un món remot i voluptuós, com el de La sílfide del acueducto (1837). Amic d’Arolas era Vicent Boix, que abandonà el convent (era escolapi) per a abraçar els ideals liberals i romàntics. Historiador, Boix escrigué l’obra acadèmica en castellà, però reservà el català per a composicions poètiques que signà com «Lo Trobador del Túria» i que Víctor Balaguer inclogué en l’antologia Los trobadors moderns (Barcelona, 1859), impulsada per l’editor Salvador Manero i compilada per Víctor Balaguer. El suecà Josep Bernat i Baldoví també hi fou inclòs, encara que és més conegut per ser l’editor dels setmanaris La Donsaina, El Tabalet i El Sueco (1844-1847), i pel seu teatre desvergonyit en valencià d’espardenya espardenyíssima: L’agüelo pollastre, Batiste Moscatell o la Mona de Pasqua, El virgo de Vicenteta, Qui tinga cucs que pele fulla o Obedecer al que manda, etc.

El romanticisme valencià s'aixoplugava a les pàgines del "Diario Mercantil", fundat per Pasqual Pérez i Joan Arolas en 1834. També els romàntics s'expressaven a les revistes "El Liceo Valenciano" (1841-1843) i "Fénix" (1844-1849). 

A més del Diario Mercantil, la revista setmanal El Liceo Valenciano (1841-1843) serví també d’òrgan d’expressió romàntica. Ací escrigué l’advocat Tomàs Villarroya i Sanz, membre de la societat editora de la publicació, en la qual escrigué quatre poemes cultes en la llengua del país. El primer, Cançó, publicat al volum 1, número 4 (23 de gener de 1841). Aquest poema, que la revista posa com a exemple de «el estado actual de la lengua valenciana», ara sí, convenientment publicat, constituí la fita de l’inici de la Renaixença a València. Si a Barcelona fou El Vapor amb els versos d’Aribau, a València fou El Liceo Valenciano amb els de Villarroya, els quals no m’estic de reproduir ací:

L’amor és lo cel,

lo cel és l’amor.

                            I

Àngel que Déu per mon conhort envia,

celest visió de mos ensòmits d’or,

imatge d’il·lusions i poesia,

          delícia del meu cor,

ab ta llaor desplegaré jo els llavis

i una cançó diré, filla del cel,

en l’olvidada llengua de mons avis,

          més dolça que la mel.

Acàs lo meu cantar ja t’importuna:

cent voltes ta alabança m’has oït,

i cent també la misteriosa lluna

          en la callada nit.

Cobert lo front de puritat i glòria

lo meu esprit te mira en tot instant;

ompli ton nom a soles ma memòria,

          ta inspiració mon cant.

                            II

 Xiqueta delicada,

 recorde jo que et viu

 allà en l’edat dorada

 com tórtora en lo niu,

 com rosa no esclatada.

 Plaer tan pur tinguí

 mirant-te, verge meua,

 que sens voler plorí,

 i ma ànima ab la teua

 per sempre es confundí.

 Degué lo teu encant

 robar la llum al dia,

 puix veia ton semblant

 encara, una hora havia,

 sens tindre’t ja davant.

 I, enmig de ma dolçor,

 vingué lo desengany

 a omplir-me de tristor

 i aconseguí el meu dany,

 lo pit ja ple d’amor.

                            III

          Després d’aquell moment

          de cèlica ventura,

          és l’ànima més pura,

i pur lo cor, i pur lo pensament.

          Ab més sonora veu

          entone una cançó;

          més tendra és ma oració

quan alce de matí lo front a Déu.

          Té el cor altre lluir,

          lo cel mire més blau,

          per tu lo viure em plau

i dolç és lo content, dolç lo sospir.

          I adore ton encant

          ab lo sublim amor

          que l’àngel té al Senyor,

que té la mare a son darrer infant.

                            IV

          Que goig és l’existir,

mirar tos ulls i respirar ta aroma!

          On fou lo meu patir?

          On l’ànsia de morir?

          Plega la nit son vel,

radiant el sol per l’orient assoma

          desfent la boira i gel,

          i queda clar lo cel.

Al volum 1, número 4, de 23 de gener de 1841, la revista "El Liceo Valenciano" publicà el poema "Cançó" ("Canzó" a la versió original) de l'advocat i romàntic Tomàs Villarroya i Sanz. Aquest poema, convenientment publicat, constitueix la fita d'inici de la Renaixença literària a València. "El Liceo Valenciano", a més de "Cançó", publicà tres composicions més en català de Villarroya. 

Prèviament a la publicació del poema de Villarroya, les pàgines d’El Liceo Valenciano arreplegaren un article sobre «La lengua valenciana» de Josep Antoni Almela i Llonet, un funcionari d’hisenda amb vocació periodística. Enfangats en l’Espanya liberal naixent, aquells valencians, com Almela, lamentaven l’estatut actual polític i social de la llengua pàtria, «del dialecto valenciano, que en algún tiempo fue lengua vulgar de más de un reino, pues era la que se hablaba en la Proenza, y toda la Guiayana y la Francia gòtica; y más tarde en el principado de Cataluña, reino de Valencia y en las islas de Mallorca, Menorca, Iviza y Cerdeña». De qui era la culpa? Almela apunta al regnat de Ferran II, a la unió amb Castella. Diu Almela: «El lemosín dejó de ser lengua madre de Valencia, cuando se unieron en una las coronas de Aragón y Castilla, que fue una pérdida sensible para el antiguo reino; pues si se hubiese seguido cultivando aquel idioma, en el día sería acaso el más dulce, sonoro y rico de Europa; porque si el castellano, con tan rudos principios como tuvo, ha llegado a ocupar este puesto, ¿qué no hubiera hecho nuestro valenciano, que nació ya dulce y suave?».

El pas del mallorquí Marià Aguiló i Fuster per València fou determinant perquè la Renaixença prenguera cos i força a la ciutat del Túria. Aguiló esperonà Llorente i Querol a escriure en la llengua pròpia i Aguiló fou l'ànima dels Jocs Florals valencians de 1859. 

Efectivament, què no haguera fet el nostre valencià, dolç i suau, si no haguérem tingut Espanya fent-nos la guitza. Penseu-hi. La Renaixença nasqué pel deler de recuperar la dignitat lingüística perduda. Aquells romàntics enyoradissos ressuscitaren el goig per escriure en la llengua pàtria, per conrear-la dignament. Volien fer gala d’apoliticisme, sobretot els benestants moderantistes del «guant», i sense pretendre-ho, atiaren l’esperit de la pàtria adormida. Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné, Feliu Pizcueta, Teodor Llorente, Vicent W. Querol, fins i tot el més agosarat Vicent Boix, no volien alterar llurs vides burgeses acomodades, de ciutadans exemplars del nou règim liberal —a l’espanyola— que s’imposava. Ferrer i Bigné cantava, tot apartant-se l’activitat política, de catalanisme cada colp més accentuat, de Víctor Balaguer: «Per què empunyeu les armes? Ma pàtria no vol guerra. / Ma pàtria sols desitja la venturosa pau. / Deixeu, pues, als polítics les lluites de la terra, / i barateu la llança per lo llaüt suau». Lo llaüt suau? Aqueix llaüt suau, amb els seus sons mel·liflus, serví per a redescobrir una literatura oblidada. El mallorquí Marià Aguiló esperonà Llorente i Querol, valencians, a crear en català, a descobrir la llengua pàtria, i els sons del llaüt de mica en mica interpel·la les consciències del país. Trobadors nous i moderns, així es feien dir, que units en l’amor a la llengua comuna, contribuïren al redreç d’un país que es pretenia part d’Espanya, però que en essència, mai no ho havia estat. Què haguera estat del país dels valencians sense aquells acomodats, però alhora agosarats, renaixencistes? Alhora l’ala més progressista del moviment, Llombart, acostava els versos al poble, Josep Maria Bonilla creava contra vent i marea la premsa en valencià, i els autors de teatre costumista (Josep Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Joaquim Balader, Francesc Palanca i Roca, etc.), amb les creacions d’«espardenya», revolucionaren l’escena valenciana.

El punt de partida de tot plegat, la Cançó de Tomàs Villarroya publicada a El Liceo Valenciano. Lo somni de Vicent Salvà la precedí, cert, però no deixa de ser anecdòtica i quasi seria intranscendent si no fóra pel valor testimonial que posseeix. I a partir d’aleshores començà a rutllar el valencià modern, esperem que siga encara per molt de temps. Valencians —Sr. Mata, senyors del pspv-PSOE i resta de «botànics» equidistants de boqueta— venim de casa, i ara, si us plau, exerciu-ho al carrer, a les Corts, a Espanya, a Europa, arreu. Per a quan la llei d’igualtat lingüística que acabe amb la fastigosa subordinació dels valencians als castellanoparlants? Per a quan la desaparició de l’ominosa «exempció» del valencià que priva de l’ensenyament de la llengua pròpia a una part important de la ciutadania valenciana? Per a quan el retorn de la recepció normal de TV3 i Catalunya Ràdio?

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next