Vedets: 'Ciudadanos', Toni Cantó

20 març 2019 06:00h

Rep regularment de “Rodamots”, paraules en el nostre idioma les quals analitzen, com ara recentment “vedet”. Sense momentàniament parar esment a l’anàlisi que del mot en fan, allò que primerament em ve a la ment d’ell és, un/una artista de varietats que actua en cabarets. Segonament, alhora, ves per on, curiosament, com un il·luminat, se m'acut la imatge de Toni Cantó. Acuts perversos se’m dirà, perquè tal vegada, el personatge enlluerna, però, no edifica.

Ja més racional, llegeixo les accepcions: 1-Artista principal d’un espectacle de teatre, cinema, varietats, circ, etc. 2-Per extensió, persona que crida l’atenció, que es vol fer-se de notar en un determinat grup. Bingo, TONI CANTÓ!. D’altra banda de l’etimologia es diu: del francès vedette, de l’italià vedetta lloc elevat d’un sentinella, per alteració de veletta. Del castellà veleta, penell en valencià: peça giratòria de metall que es mou assenyalant la direcció del vent. Altre bingo, CIUDADANOS! Com anell al dit, hi disposo d’un títol per a un article, als quals, endemés, els són assignables caretes i ullets.

De Ciudadanos allò que més encertadament, es pot dir d’ells, crec, és: Nacionalistes espanyols recalcitrants, irreductibles, paradigma dels més casposos, tot i que, amb mentides i fent de penell ho vulguen dissimular tot, amb una cortina de fum. És a dir, aquells que, disposant de tot el poder, de tot el suprematisme, de la força que els atorga tres-cents mil integrants de policia i força armada, de la immensa majoria del poder judicial, del clergat, de l’Ibex, de més de cinc-cents-milions de castellà-parlants, del Rei, de la Sobirania Nacional, de Déu Nostre Senyor, els pobrets es senten permanentment i poderosament amenaçats?

Una de les nacions més antigues d’Europa, amb arrels tan profundes com la gesta de don Pelai, la batalla de Las Navas de Tolosa, la unió dinàstica dels Reis Catòlics, la batalla naval de Lepanto, les glòries de “ Los Tercios de Flandes”, la unificació dels regnes d’Espanya encegada pels Borbons, els cops d’estat regeneradors dels espadons del segle XIX, defensant com cal la Corona, las “sobirania nacional”, la sagrada unitat de la pàtria comuna i indivisible. Després d’haver guanyat la “Guerra de Liberación”, el Generalíssim Franco, “El centinela de Occidente”, la seua repressió, les recialles i les essències de la qual, i del qual, encara gaudim, es senten amenaçats?

Esgrimiran els seus atributs per surar com l’oli, per defensar la sacrosanta unitat d’Espanya. Capolaran o menystindran drets guanyats, establerts, per fer valdre el suprematisme de l’idioma nacional. Se m'acut al respecte, allò dit pel compte de Romanones fa cent anys, el polític més cínic d’entre els cínics: “Vosaltres preteneu l’ús del català. Per això, perquè poble que sa llengua cobra, sa independència recobra, i pel camí que condueix a tal designi vos haurem d'interceptar”. Es veurà que quan parlen de certes coses, de cínics i cinisme, res de gens.

Què hauria de dir de Toni Cantó, que no s’haja dit? Ja ho he dit abans, si de cas afegiré una evidència, és un notori lacai, que ha vingut ací a dit, després de trenta anys, obeint la veu del seu amo, per fer exactament allò que sap fer ben bé i hem vist, de vedet, de persona que crida l’atenció, que vol fer-se de notar en un determinat grup, amb les seues mentides sobre l’educació en valencià, sense amollar-ne ni una en l’idioma del País, ni tampoc de passejar-se per algun col·legi, per exemple Villas Romanas, Larrodè, Joan XIII de Catarroja, Sant Blai, La Balaguera i, Sant Carles a Albal, o si de cas també, als Instituts Berenguer Dalmau, La Florida de Catarroja, o l’IES d’Albal, per veure al pati, o a l’entrada i eixida dels centres, els xiquets i les xiquetes, l’idioma que parlen, veurà així mateix que cap de monyicot, té el cap marcat per les urpes del llop, de Marçà, del seu equip, encara menys per ningun mestre, per ningun professor. Potser no va perquè ja ho sap.

Més realisme hauria de tindre el/la vedet, hauria de deixar lliure l’opinió pública de les seues barrabassades. Si de cas, per tal d’acreditar-se positivament, hauria d'enraonar amb el senyor Rivera, sobre l’escrutini de vots a les primàries de Ciutadans a les delegacions territorials, per a les pròximes votades. No haurien de tindre por a dir la veritat. “La veritat és única cosa que val la pena, és més emocionant que l’amor, més alegre i més apassionada. Senzillament, noet pot fallar.”, segons l’opinió Katherine Mansfiel, reputada escriptora neozelandesa.

M’acomiade amb paraules oportunes de Fuster, inserides al seu breu assaig “Mentir”, publicat al “Diccionari per a ociosos”: “... El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem “creure´l”: li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer... Una bona mentida val per una veritat. I, repeteix, mentir bé exigeix tants i rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat haurien de desistir-ne i procurar per ser verídics sempre i per principi. Encara que la veritat siga o ens siga desagradable”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next