Que era aquella llum tan llunyana apropant-se a poc a poc, aquell dia d’estiu en què tots els esperits estaven desperts, de colp i volta s’il·luminà aquell racó.
El quadre que estava penjat en un racó de la cambra, més ben aviat en aquella paret situada entre dos pilars, que reflectia la vida que havien tingut, en aplegar el reflex d’aquella estranya llum els personatges allí pintats cobraren vida. Una vida de misèria i tristor, les dues xiquetes amb les cares pàl·lides i escarransides, ploraven perquè no tenien res a menjar, els avis seien en gronxadores de vímet desgastades i molt espatllades pel pas del temps, els pares de les xiquetes van ser assassinats en aquella guerra sense cap sentit on lluitaven germans contra germans. Tots quatre estaven en una cambra on les parets tenien escantells per totes parts.
Per culpa de la situació que es reflectia en el quadre s’armà un bon rebombori en l’estança on estava penjat, tant per les xiquetes que ploraven desesperades com pels avis que intentaven fer-les callar, sense saber ben bé com pal·liar la fam de les dues criatures, de colp i volta tots quatre miraren al seu voltant sense saber el que passava, semblava surrealista, les xiquetes deixaren de plorar, els avis deixaren de pegar crits a les xiquetes perquè callaren, es va fer un silenci sepulcral com si hagueren despertat d’un malson.
Abans que poguera tornar tot al seu normal moviment, s’escoltà com entrava amb certa dificultat la clau en el pany i el raig de llum torna a passar per aquell racó de l’estança tornant els personatges al seu lloc en el quadre, entraren dues persones majors amb dues xiquetes i un xiquet més menut que anaren corrent fins a una de les cambres del fons de la casa, però la xiqueta més major va anar al menjador i va seure en una cadira mirant aquell quadre i li pregunta a la seua mare:
– Mamà, no entenc per què en eixe quadre de colors tan apagats les potes d’eixa tauleta del fons són vermelles?
La mare li contesta:
– Sara, aquest quadre va estar pintat per la teua besàvia Emilià, on les potes que més que vermelles són d’un color púrpura simbolitzen la Guerra Civil, la resta de la pintura que està pintada amb colors tan pàl·lids i on estan les dues xiquetes, que són la seua germana i ella plorant per no tenir res per menjar, també estan els seus avis que es feren càrrec d’elles quan foren assassinats els seus pares. La meua àvia, que és la teua besàvia, pinta aquest quadre quan ja era més aviat major i volgué transmetre el sofriment i el patiment d’una família en una guerra sense sentit, on lluitaven germans contra germans, llàstima que no visca ja, per conéixer en la democràcia que vivim actualment on les diferències ideològiques es resolen votant en unes eleccions lliures i democràtiques, no amb la força de les armes.
Aleshores Sara s’adonà que sa mare estava molt emocionada amb quasi llàgrimes per la cara i digué:
– Tranquil·la, mamà, segur que està veient-nos des d’on estiga ara mateix.
La mare respongué, amb molta tendresa:
– Segur que sí –Després d’una pausa continuà dient, acostant-se a ella i abraçant-la–. La meua xica que ja està fent-se tota una doneta.
Ençà que la mare acaba de parlar, totes dues anaren a la cuina per acabar de fer el sopar per la família.
