L’estiu és el que té, jo em deixe anar i les hores de piscina s’encarreguen de la resta. Clar que sí, hui amb un, demà amb un altre, que ja vaig camí dels cinquanta i cal aprofitar al màxim. Li semble malament a qui li ho semble, en aquesta temporada més que mai em declare obertament una lectora promíscua. Reconec que a aquest llibertinatge literari contribueix també el fet que els meus fills ja no em reclamen a l’hora del bany i prefereixen altres companyies mentre jo els observe des de la distància. Amb la quantitat d’amistats que m’han obligat a fer durant les hores de piscina dels últims anys, i en els compromisos que m’he vist en escoltar coses com “eh tío, mi padre que sea el papá tiburón y tu madre la mamá ballena”. La mamá ballena? Segurament aquell xiquet ho deia sense malícia –malgrat ser madrileny–, però a vore, també podria haver-ho deixat en mamá simplement i prou.
Siga com siga i sone com sone, és fantàstic tornar a gaudir d’espai propi a la piscina; no sabeu com s’agraeix que ja es posen sols la crema protectora i que no em demanen que els acompanye al bany cada deu segons i mig. I així, satisfeta i relaxada a parts iguals com estava hui en la piscina, de sobte m’he adonat que un exèrcit de formigues vorejava la meua tovallola, no sé amb quines intencions. Moltes formigues carregades amb provisions que em miraven així com pensant, què fa aquesta mamá ballena aquí enmig?
Potser el més normal hauria estat fugir al més ràpid possible, però no, m’he quedat allà, mirant-les mentre pensava que seria genial que foren capaces de portar-me fins a l’altra punta, a l’estil Aladí, damunt aquella catifa voladora. Tot abans de reaccionar i pensar que, si em passen aquestes coses pel cap a les sis de la vesprada d’un dilluns qualsevol, és possible que necessite vacances ja. No sé si a tot açò ha contribuït l’estat de relaxació en què em trobava o el fet de no creure’m encara que vivia en un estat de relaxació al qual pensava que ja no tindria dret mai més.
Bé, potser estar llegint a Juanjo Millás també influeix, però a veure qui es nega als riures que em regala a cada pàgina! Riures com els que se m’han escapat també en adonar-me que possiblement hauré de desistir de provar més lentilles progressives. Amb les que veig de lluny no veig de prop, i amb les que veig de prop no acabe de vore de lluny, i com que en eixes estic ara, no sé què deu haver pensat el socorrista al qui he estat fent senyals quasi tres quarts d’hora pensant-me que era altra persona. Com diria Milena Busquets, “los caminos del coqueteo son inescrutables” i probablement deu haver pensat que la meua promiscuïtat estival s’estenia més enllà de la faceta literària, però amb Millás, Vila-Matas, Duras, Modiano, Levy o Legardinier, entre d’altres, ja vaig servida.
El cas és que després de les formigues, el que ha vingut a interrompre la meua porció de tranquil·litat i d’infidelitat literària ha sigut una vespa, a la qual ja no he mirat amb tants bons ulls i de sobte, no sé ben bé per què, el que m’ha passat pel cap és que d’ací a uns anys ja no seran les vespes les que em faran por a la piscina, sinó els moscardons que voltejaran al costat de les meues criatures i que acabaran per arravatar-me de nou aquesta relaxació actual. Els problemes seran uns altres i segur que ni tan sols voldran que els acompanye a la piscina, però mentrestant caldrà aprofitar eixes xicotetes estones d’“il dolce far niente” i continuar coquetejant amb històries com aquesta Vida a ratos que tinc entre les mans.
