Toni Infante va remembrar que Alcoi era la petita pàtria del moviment obrer al nostre País Valencià, arreplegant la tradició de la classe treballadora i dels nous moviments socials va apel·lar a la necessitat de fer servir, ara, l’eina del dret a decidir per a organitzar els moviments socials i nacionals de manera inclusiva, reclamant la constitució del País Valencià com a subjecte polític al marge del marc estatal que ens oprimeix i ens espolia a tots els territoris de l’àmbit dels Països Catalans . El dret a decidir és el marc on ubicar les diferents lluites socials, feminista, ecologista, animalista, anti-patriarcal, socialista, veïnal, etc. emmarcades en l’horitzó del dret a decidir perquè com advertia Gramsci “qualsevol classe social que aspire a ser hegemònica ha de nacionalitzar-se”; la lluita de classes travessa l’independentisme i les diferents problemàtiques socials, contra la corrupció, l’espoliació, la sanitat i l’educació pública, els serveis socials, etc.
Va constatar que vivíem temps convulsos, emocionants, com deia Karl Marx, temps accelerats que la història es comprimeix i en uns dies passa el que no havia passat en vint o en quaranta anys, com és en el nostre cas; vivim l’inici d’una revolució democràtica a Catalunya que sacseja tot l’estat espanyol, per canviar el poder i canviar la seua concepció de vida, d’estat, passar de sentir-se espanyol a sentir-se -estatalment- com a catalana gent, posant en qüestió el que no s’havia posat en qüestió a la fi de la dictadura ni durant la ‘transició’, un estat que nega el dret a decidir dels pobles i un poble lliure disposat a lluitar al carrer per aconseguit l’exercici del dret a decidir.
Va remarcar, Antoni Infante, que aquesta mateixa setmana Carme Forcadell havia enviat una carta a l’ONU i a la UE per anunciar-los que Catalunya emergeix com a nació al concert de les nacions del món. Ens uns dies passa el que no havia passat en dècades. Des de la mort del dictador i la fi del franquisme no havia passat res important favorable a les classes treballadores, perquè tant una constitució reformista que reproduïa bona part del franquisme, els pactes de la Moncloa que tractava de legitimar el sistema capitalista i la dominació estatal del nacionalisme espanyol, la imposició de l’entrada a l’OTAN, a la CEE i després a la UE com a gran projecte de capitalisme internacional, els governs espanyolistes i anticatalanistes del bipartidisme, tant del PP com del PSOE, el Tractat Europeu rebutjat per França i Dinamarca i després remodelat a Lisboa per tal d’imposar-los de nou contra les decisions en contra de la ciutadania francesa o danesa, el Tractat de Comerç amb els Estats Units (TTIP) al servei de les multinacionals per escapar de controls democràtics posant en qüestió la democràcia perquè es prioritzen els interessos de les grans corporacions mundials, etc. tot han sigut derrotes continues i sistemàtiques de la classe obrera i contra el dret a decidir dels Països Catalans, d’Euskal Herria o de qualsevol poble del món. Des de l’estat espanyol -en dictadura i posteriorment en ‘democràcia’- es nega el dret a decidir dels diferents pobles i s’indica que només es podrà votar allò que li interesse a l’estat i al capital, per a reproduir la permanència de l’opressió estatal i els interessos del gran capital, en contra de les classes populars i treballadores i els interessos de la petita i mitjana empresa radicada a l’eix mediterrani sense cap subvenció de l’estat perquè es prioritzen les inversions a la metròpoli de Madrid en contra dels interessos econòmics, socials, de ciutadania i nacionals dels territoris de l’eix mediterrani.
El problema greu és que hi ha un transvasament de rendes del treball cap a les rendes del capital i dels territoris de l’est cap a l’oest, no hi ha una solidaritat de la classe treballadora entre sí o dels països del nord de la Península cap al sud, sinó sobretot de la classe obrera cap al benefici i l’acumulació milionària de capital d’unes 400 famílies de tot l’estat (com advertia Vicent Soler, l’actual conseller d’economia del País Valencià, l’any passat en denunciar l’espoliació fiscal) i de l’est de la Península Ibèrica cap a l’oest; països pobres com el País Valencià són espoliats des de Madrid com si foren rics i no reben les ajudes, subvencions i inversions perquè consideren els països de l’eix mediterrani com a països ‘estrangers’ i ens exclouen de les ajudes de l’estat; ens espolien des de Madrid i després ens cobren els interessos quan ens deixen diners que ens han recaptat anteriorment, havent de pagar-los dues o tres vegades i empobrint els països de l’eix mediterrani, que són saquejats com si foren territoris colonials. Aquestes qüestions en xifres concretes es van explicar de manera semblant a la presentació de la PDaD del PV a Castelló. Per això el País Valencià té la taxa d’atur de les més altes de l’estat, juntament amb Andalusia, una situació d’empobriment, dèficits greus per la privatització de la sanitat, de l’educació, el desballestament dels serveis socials, etc. Es parla de ‘solidaritat’, falsament, per a encobrir el saqueig i l’espoliació dels territoris de l’est, Catalunya, País Valencià, Illes i en part Múrcia perquè està inserida dins de l’economia i les dinàmiques dels Països Catalans.
En conclusió, al País Valencià, paguem com si fórem risc, però no rebem com a pobres que som realment, i a sobre els préstecs bancaris que ens fan des de Madrid, són préstecs de l’estat en funció d’interessos que tornem a pagar per a nodrir l’exèrcit, armes, funcionaris estatals, mitjans de comunicació, aparells repressius, etc. que paguem amb els nostres diners, amb els nostres ‘interessos’, en contra dels interessos reals del nostre poble de decidir per ell mateix. Des de l’estat espanyol per sostenir aquesta situació d’opressió insostenible a tots els àmbits, s’inventen la Llei Mordassa, de retorn al franquisme, per poder reprimir-nos millor i aturar les protestes de la gent que no està disposada a deixar-se oprimir o d’acontentar-se amb les molles, perquè com l’Ovidi, “volem el pa sencer, ja no ens acontenten molles”, les molles ‘reformistes’ que perpetuen la reproducció dels interessos del capital i dels interessos de l’estat en reproduir la negació del dret a decidir dels pobles.
Enmig d’aquesta situació de doble lligam opressiu, per banda de l’estat i del capital, alguna cosa comença a canviar, a principis dels anys 2000 a Catalunya, protestes contra les deficiències del transport públic a Barcelona, apareix la necessitat d’una reforma de l’Estatut, proposat per Pasqual Maragall, un Estatut reformat, amb les provocadores declaracions del Guerra dient que “lo he dejado más limpio que una patena”, i ara diu que sobre els fets del 6 d’octubre de 1934 que “La República contestó muy bien” potser tractant de legitimar, com si fos de l’extrema dreta feixista, els assassinats a Catalunya, a Astúries, les violacions a les dones de miners, les tortures dels militars i la Guàrdia Civil contra la classe obrera catalana i asturiana? … No obstant una reforma de l’Estatut aprovat al parlament de Catalunya i al parlament de Madrid, consensuat i aprovat per la ciutadania de Catalunya, és retallat i mutilat per un TC al servei del PP-PSOE i de l’espanyolisme de l’estat. Tot açò produeix nombroses mobilitzacions a Catalunya i el 2005 naix la Plataforma pel Dret a Decidir a Catalunya amb unes mobilitzacions extraordinàries de milions de persones, anant més enllà dels partits. El 2007 s’inicien les consultes independentistes a Arenys de Munt, impulsades per un alcalde de la CUP, sota les amenaces de l’estat i dels falangistes… Directament, ja no es reivindica cap reforma de l’Estatut sinó la independència i la creació d’un estat propi, fins a fer aquestes votacions per a decidir el futur de Catalunya en 554 municipis entre el 2009-11. S’incrementen els mobilitzacions populars i es crea l’ANC; a tot l’estat esclaten les mobilitzacions del 15-M i a Catalunya creix també el moviment popular rupturista de protesta contra l’estat espanyol.
Les diferències substancials entre els mobilitzacions a tots l’estat, del 15M i les de de Catalunya, són que les protestes contra la corrupció són ‘regeneracionistes’ i reformistes i poden ser absorbits per l’estat molt fàcilment, de fet, els donen tota l’audiència als mitjans de comunicació de l’estat perquè s’estructuren, en canvi les de Catalunya no són assimilables per un estat que no ens reconeix i es nega a acceptar el dret a decidir perquè busca el nostre extermini com a poble lliure i diferent de l’estat espanyol. Les protestes populars a Catalunya i a tots els Països Catalans, contra l’espoliació, el reconeixement del dret a decidir no són reformistes sinó rupturistes, s’enfronten radicalment a un estat que ens nega del tot i pensa que pot utilitzar tots els instruments de l’estat, com amenaça Garcia-Margalló, per aixafar-nos, com a digne hereu d’un militar colonial africanista, que tracta Catalunya com una colònia a sufocar amb tots els mitjans repressius de l’estat.
El País Valencià, en eixa situació de ‘cruïlla’, ha rebut les influències reformistes i les rupturistes alhora; el nivell de consciència i d’auto-organització, escassa, ha impedit fins ara que sorgisca un moviment auto-organitzat i mobilitzador potent i rupturista. Hi ha col·lectius socials que es mobilitzen, contra la corrupció del PP, per l’ensenyament públic, per la sanitat, contra els maltractaments patriarcals i masclistes, contra la destrucció ecològica, etc. però no hi ha una estructuració organitzativa prou sòlida en clau rupturista per a reclamar que el país Valencià siga un subjecte polític propi i construïsca un estat al servei de la majoria de la població valenciana, sense dependències de Madrid. La lluita per la independència és un marc política que unifica i multiplica les lluites populars i socials en una direcció rupturista que qüestiona de ple l’opressió de l’estat espanyol.
El 2011, a les eleccions autonòmiques i municipals, Mònica Oltra va anar a trobar-se amb el moviment del 15-M per recollir la perspectiva reformista i regeneracionista, però en canvi davant la perspectiva rupturista sectors importants de Compromís prefereixen deixar-la de banda, són reticents, com si no ens afectara, quan els diners que es queda l’estat per la espoliació estructural són moltíssims més que per la corrupció, també sistèmica; sembla que alguns dirigents polítics del País Valencià es conformen amb una certa descentralització autonòmica un cert augment de les competències autonòmiques controlades per Madrid, ‘gràcies’ a una constitució espanyola i antivalenciana que ens fragmenta, ens minoritza, ens nega el dret a decidir, ens censura la possibilitat de federació dels països de parla catalans… per això, recentment, Cristòfor Soler president de l’ASM i Antoni Infante, han escrit un article demanat al parlament de Catalunya que deixe la porta oberta per a una futura federació dels Països Catalans, on es pogueren afegir les Illes i el País Valencià. Al parlament del País Valencià es va portar una votació sobre TTIP i els grups que donen suport al Govern de la Generalitat es van dividir, Compromís i Podem van votar el contra, però el PSPV-PSOE a favor.
El que està en qüestió al nostre País Valencià és si ens dotem d’un estructura política pròpia per a poder decidir o si som només una extensió afegida del poder de l’estat espanyol. Per això és tan important que els partits polítics del País Valencià es clarifiquen si estan perquè el País Valencià siga subjecte polític de ple dret o siga una sucursal del poder estatal, com volen la majoria o tots els partits espanyolistes de l’estat. És important esbrinar quines expressions polítiques van en el camí de l’alliberament del nostre poble i quines van en el sentit de mantenir les dependències i l’espoliació del nostre País Valencià, que voldrien romandre en la sucursalitat i invisibilitzat.
La Plataforma pels Dret a Decidir del PV, naix des de plantejament profundament i radicalment democràtics, per a decidir-ho tot, individualment i col·lectivament com a poble valencià, com a País Valencià al marge de les instàncies artificials, burocràtiques i opressores estatals. Un País que juntament amb Catalunya i les Illes, és dels màxims productors de l’estat i, democràticament, ha de decidir que es fa amb la nostra riquesa i com es redistribueix. Decidir-ho tot més enllà dels interessos electorals dels partits polítics, tot i que hi ha gent a la Plataforma pel Dret a Decidir del PV, de Compromís, socialistes, d’EUPV, de Podem, de Poble Lliure, etc. Al nostre parer, les forces polítiques que neguen el dret a decidir seran arrossegades per la història perquè el País Valencià, vulguen o no vulguen alguns dirigents polítics i de la burgesia ‘valenciana’, forma part d’un subjecte polític per determinar com volem viure i relacionar-nos amb els altres pobles del món. A pesar de les incerteses, de les indefinicions i les opressions estatals per desfer-nos nacionalment i culturalment, el País Valencià, com assenyala Joan Francesc Mira a ‘La nació dels valencians’ des de plantejaments de centre polític, està constituint-se com a subjecte polític i el que cal és veure si tenim capacitat o no per a decidir qui som i que volem ser, com a País Valencià i com ens volem relacionar amb els nostres pobles germans del costat.
La possibilitat de decidir des de la independència, en pla d’igualtat, no és cap procés disgregador sinó que pot convergir amb altres moviments socials i altres mobilitzacions, per tal de participar en la decisió de futur del nostre País, des de la radicalitat democràtica i des de la heroïcitat quotidiana que s’expressa en donar respostes a les necessitats concretes de la gent del País Valencià, socials, laborals, ecològiques, feministes, animalistes, drets humans i drets dels animals, lingüístics, comunicatius…. Evidentment, no ens pot alliberar ningú fora de nosaltres, però cal comprometre’s i organitzar-se perquè volem tindre la possibilitat de construir un País Valencià lliure, com a subjecte política alliberar de dependències estatals que ens oprimeixen i limiten el nostre benestar, la possibilitat de tenir mitjans de comunicació propis a tots l’àmbit catalanoparlant, cohesionar el País Valencià tant les comarques valencianoparlants com les castellanoparlants, on hi ha companys i companyes que també reclamen el dret a decidir, des de Villena, Utiel, Requena, Bunyol, etc. Hem de superar els estereotips que ubiquen el valencianisme polític o el ‘catalanisme’ en posicions fragmentadores del País Valencià en comarques catalanoparlants i castellanoparlants, perquè considerem que la diversitat lingüística, des de la independència i la llibertat és una riquesa davant els qui voldrien arrossegar-nos a un monolingüisme exterminista. Al nostre parer és important que des de les comarques castellanoparlants es reivindique el dret a decidir del País Valencià i inclús dels Països Catalans. Ens cal modèstia i energia per dur endavant propostes rupturistes democràtiques davant un estat opressor que només busca la manera d’oprimir-nos, espoliar-nos i aniquilar la nostra valencianitat o catalanitat. Hem de fer un esforç polític i històric decisiu per a dotar-nos de capacitat auto-organitzativa des del País Valencià.
Al debat va eixir si hi haurà un encallament del procés a Catalunya per la manca d’acord entre JXSí. Antoni Infante va dir, que, pel que sabia, hi hauria acord abans del 20-D, un acord satisfactori segons s’havia dit a Vilaweb, per tant, podem concloure que hi haurà prou maduresa política per a un acord que faça la ruptura amb l’estat, desenvolupe les mesures socials i esdevinga subjecte polític o actor a nivell internacional com a nació independent. És un moment històric clau i no podem decebre les expectatives de les classes populars que volen una ruptura clara amb l’estat i amb els sistema actual. La lluita nacional és el reflex de la lluita de classes. Per això, al País Valencià s’ha de construir des de baix l’alternativa sense esperar, com s’ha dit tantes vagades, que hi haja una burgesia ‘valenciana’ donant suport al procés d’alliberament nacional. A Catalunya s’ha conjugat i trenat l’eix social i l’eix nacional des de les mobilitzacions populars, exigint un canvi de les condicions de vida i de treball, a més d’un canvi d’estat per a viure millor i construir una societat molt més justa. Des del exemples dels processos de descolonització dels anys cinquanta i seixanta al nord de l’Àfrica, que després va tornar a controlar el neocolonialisme, podem dir que “bé la independència està plena de contingut social o no paga la pena”; el poders internacionals del capitalisme mundial, Obama, Merkel, s’ha oposat a la independència de Catalunya donant suport a l’estat espanyol, la burgesia espanyolista a Catalunya i la Banca s’ha posicionat contra la independència… I si la petita burgesia de Catalunya s’ha posat a favor de la creació d’un estat propi i de la independència al costat de les classes populars i treballadores és a causa de la mobilització social. La petita burgesia catalana (petita i mitjana empresa) també ha arribat a la conclusió que ja està bé de deixar-se espoliar i de pagar-li a Madrid perquè s’ha adonat del procés extractiu de Madrid, han intentat controlar el procés i inclús posar-se al davant per a ser hegemònics. Però al País Valencià què fem?.
No hi ha una burgesia conscient nacionalment al País Valencià, hi ha alguns empresaris solts que protesten, es queixen, però nacionalment estan subordinats, fins ara, als poders de l’estat que emanen de Madrid i perjudiquen el País Valencià, a tota la ciutadania siga catalanoparlant com castellanoparlant. Ara Compromís i el PSOE reivindiquen més diners a Madrid, però si el PSOE arriba al poder a Madrid, el PSPV deixarà de reclamar el que li pertoca, econòmicament i políticament, al País Valencià, perquè estan estructurats estatalment al servei de l’estat. Per tant si arriben el socialistes al poder a Madrid, des del PV deixaran de reivindicar i se subordinaran a Madrid. Hi ha moviments sobiranistes interessants al Bloc Nacionalista Valencià i a Compromís, també a ERPV-ENV, que reclamen que el País Valencià siga subjecte polític sense dependències de partits estatals, tot i que cal molt més debat polític a tots els partits del País Valencià per a incorporar el dret a decidir com un dret radicalment democràtic que ens interessa a la gent del País Valencià.
Sovint al PV s’ha intentat, des del nacionalisme polític, construir o s’ha reclamat la invenció d’una classe nacional ‘burgesa’ (valenciana) que no existeix decantada nacionalment a favor del País Valencià, sinó una classe subordinada al sistema centralitzador de l’estat i del sistema capitalista central que margina els altres actors socials; en el processos d’acumulació del capital, tipus grans magatzems, hi ha classes socials lligades a la petita empresa, botiguers, tallers, etc. que desapareixen, són liquidades i esdevenen classes populars, si prenen consciència, de la seua marginació i liquidació a causa de les grans empreses que se sostenen pels pressupostos generals de l’estat o al servei de les grans corporacions transnacionals. Al País Valencià cal perdre les pors i els complexos i gosar lluitar per la sobirania o la independència, des de posicions de classes social treballadora i popular. No podem ni ens correspon a nosaltres, des de la classe treballadora, crear una burgesia ‘valenciana’, ‘ex novo’, sinó des de les mobilitzacions populars i les reivindicacions socials i l’exercici del dret a decidir tractar de construir un poder social i polític diferent autocentrat des del País Valencià. Cada vegada hi ha més gent vinculada a Compromís, Podem, ERPV, ENV, STEPV, Intersindical Valenciana, CUP, etc. que estan pel dret a decidir del País Valencià. Això obri escenaris inèdits i esperançadors que no podem frustrar ni socialment ni nacionalment. Hem d’aconseguir que la gent del PV es mobilitze perquè tenim molt de futur per davant si sabem estructurar el País Valencià des de la radicalitat democràtica de l’exercici del dret a decidir.
Cal analitzar les distintes alienacions, de classe, de gènere, nacional, etc. que hi ha al nostre país, des d’una ideologia com a ‘falsa consciència’ dominant opressora i explotadora, com a sistema estatal espanyol i com a sistema capitalista, per a construir, des d’una revolució democràtica i pacífica, la determinació política del nostre País, sense reproduir l’escala de valors dominants, si no, com deia Gramsci, construint des de baix una hegemonia cultural i política alternativa a l’estat i al capitalisme, amb processos d’apoderament popular, la participació i la mobilització permanent. Fer un País on la vida siga alegre, divertida i combativa, empatitzant amb les necessitats socials i individuals de la gent per tal de connectar en el que pensa i tractar de superar les situacions d’opressió social i estatal. Dret a decidir per a determinar les nostres vides, com a subjecte individual i col·lectiu, sabent que tenim obertes totes les possibilitats.
Membre de la PDaD
