En primer lloc, per a la sanitat ambiental cal mesurar la qualitat del medi quantificant l’exposició a ones de cada zona. Un dels problemes resideix en el fet que no està clar què passa quan hi ha una línia i s’instal·la una altra, com passa en el nostre cas, ja que existeix, en alguns traçats, una línia de fins 400 kv i s’instal·larà altra línea de 400 kv en ambdós sentits, com a Culla. En aquests casos tindrem 1200 kv, un milió dos-cents mil volts que es poden encara sobrecarregar un 20%.
En segon lloc, i potser el fet més problemàtic, es valora l’exposició dels individus de la mostra a les ones electromagnètiques. És prou senzill valorar si una persona fuma quinze cigarretes al dia durant tants anys, però, en el nostre cas, a quantes ones electromagnètiques ha estat exposat l’individu de la mostra? Fa quant de temps? Influeixen altres ones electromagnètiques, com ara les de la instal·lació elèctrica de casa? Quantes hores està a casa cada individu? I, així, fins a l’infinit. Com podeu veure hi ha tants factors que difuminen l’exposició que fan molt complicat avaluar la quantitat d’ones individuals. Segons el meu criteri personal, no crec que les instal·lacions de casa tinguin a veure, ja que un estudi epidemiològic avaluat sobre ones electromagnètiques provocades per les mantes elèctriques que usen tota la nit en Estats Units té, fins i tot, un factor de protecció en els seus usuaris per al càncer de testicle, encara que, per suposat, cal agafar aquestes dades amb un cert escepticisme. Cal recordar que els greuges sobre la salut de les persones, en el nostre cas, tarden anys o, fins i tot, moltes dècades. Hem de tindre present que, en el cas del tabac, que també actua a un termini prou llarg, ha estat un estigma per a l’administració, amb una actuació lenta i maldestre que encara avui potser no està al nivell que cal i que posa en evidència que les actuacions de l’administració general de l’estat apleguen tard i malament. Potser seran les ones electromagnètiques el proper estigma de l’administració en uns quants anys?. Com ja hem nomenat, és molt més complicat establir el fenomen causa i efecte, per la qual cosa serà prou més fàcil per a Red Eléctrica Española (REE) i l’administració general de l’estat “escurrir el bulto”, fugir de fam i feina i fer veure que una cosa i l’altra no tenen massa a veure.
En tercer lloc, en matèria de sanitat ambiental, cal avaluar l’impacte sobre la salut de les persones. L’avaluació dels greuges sembla prou clara. La principal complicació resideix a poder assolir relació amb l’exposició a mode causa i efecte amb una certesa suficient per a poder assumir la relació causal, cosa que és molt complicada quan s’apliquen les matemàtiques als estudis. Tot plegat fa que tots aquests biaixos dificulten l’ús i distorsionen els resultats del mètode epidemiològic aplicat a aquest complex contaminant ambiental, com són les ones electromagnètiques de freqüència extremadament baixa.
D’altra banda la toxicologia ambiental és un mètode que presenta unes dificultats bàsiques. En primer lloc, els problemes ètics i de deontologia legal per no poder usar humans per exposar-los al factor de risc. L’altre problema és el gran període de temps necessari per a fer aparèixer símptomes en cas d’usar animals (també hi ha un factor ètic), a més de la complicació i d’una utilitat també molt qüestionada d’extrapolar malalties com l’alzheimer en animals.
Un estudi que podria interessar seria localitzar una granja d’animals reproductors de vida llarga, com una granja de vaques de llet, ubicada ben a prop d’una línia de molt alta tensió, i replegar dades de malalties concretes ben definides per a comparar-les amb les dades que es consideren normals. Aquest estudi no suposaria cap increment del malestar animal, ja que seria semblant als avaluats en humans però amb l’avantatge que tenim molt clara l’exposició dels individus al factor de risc.
Aquests fets són molt importants per a poder interpretar els resultats de les nostres cerques d’informació i, més encara, per a poder preveure la resposta de REE. D’una manera molt senzilla, intentaré fer un resum per a tots els lectors. El fet que pareix que està relacionat és l’afecció de les ones electromagnètiques de les línees de molt alta tensió de freqüència extremadament baixa, les que ens vol ofrenar Red Electrica Española, sobre uns tipus concrets de leucèmia infantil aguda. Així, els camps electromagnètics són considerats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com a “possiblement cancerígens amb una associació causal creïble, però l’atzar, els biaixos o els factors de confusió no poden descartar amb una confiança raonable”, definició literal del grup 2B de la seua classificació de substàncies cancerígenes, com malauradament va dir el regidor pel PP a l’Ajuntament de Castelló, Carlos Feliu, d’igual manera que la pols de talc i el cafè. Aquesta declaració de l’expresident de l’“Instituto de Tecnología Ceràmica” (ITC) no tinc cap dubte que era dolosa, però no escau ara citar el tema de la pols i els fums de la indústria ceràmica o de la refineria del Grau de Castelló. Cal recordar que la “carn processada” està, segons l’OMS, al grup 1 des de fa uns quants mesos que i la carn roja està al grup 2A. Fa ja moltes dècades que els professionals de protegir la salut de les persones tenim ben clar que els nitrits i nitrats (des de E-249 al E-252), conservants d’algunes carns processades són clarament cancerígens, però les immenses pressions dels lobbies han fet que, fins el 2015, no entraren al grup que els pertoca i, a més, estan autoritzats en molts aliments que no tenen el risc que prevenen, el botulisme, ja que s’usen en realitat per donar color a les carns com el pernil dolç, Aquest fet fa evident que les directrius rectores, recomanacions i la legislació van molt enrere de les necessitats de les persones, també a l’àmbit de la protecció de la salut, i, a més, és una qüestió extremadament sensible a les pressions polítiques i de la indústria. Una gran diferència per a mi és que fumar o menjar carn processada és una tria personal, però una línea d’alta tensió és una decisió imposada i no voluntària.
Hi ha una infinitat d’estudis que parlen sobre tipus concrets de càncer, la majoria en xiquets, segurament perquè el temps de vida des del naixement és més curt i així els estudis poden tindre una associació causal més clarament demostrable. El problema és que no hi ha cap prova clara sobre els mecanismes que desenvolupen aquests efectes. Hi ha estudis que ho relacionen amb la disminució de la melatonina, potent anticancerós naturalment produït pel cos humà en absència de llum.
Aquests estudis es basen a classificar la mostra de la població en quatre grups, els dos primers engloben les persones malaltes amb exposició al nostre factor de risc i les no malaltes no exposades al factor de risc, i els altres dos les no exposades malaltes i les exposades no malaltes. Després valoren les diferents mesures d’associació, bàsicament el risc relatiu (RR) i més freqüentment l’odds rati (OR), que és la divisió entre els dos primers dividits entre els dos segons grups nomenats. Així, per a valors d’aquesta divisió menors a 1, se suposa que és un factor de protecció; per a valors propers a 1, no té relació i, per a valors superiors a 1, se suposa que és un factor que desenvolupa la malaltia, ja que són més nombrosos els sans no exposats que els exposats malats que els sans exposats i que els malalts no exposats. A molts estudis avaluats apareix una OR superior a 1 i, fins i tot, en alguns casos propera a 2, això vol dir associació. A més hi ha estudis que valoren aquest indicadors segons la distància amb la línia i s’observa que disminueixen en allunyar-se.
El problema és que, després d’aplicar càlculs estadístics, en molts casos no es pot afirmar que aquesta associació no sigui causada, almenys en part, per factors de confusió, biaixos o simplement l’atzar. Ara és quan cal tindre en compte tots els conceptes ja descrits sobre la immensament complexa avaluació de l’exposició al nostre factor de risc i cal recordar que l’epidemiologia i, més concretament, l’estadística és només una ferramenta, com una aixada o una corbella que cal saber usar i conèixer les seues febleses i les seues virtuts. Això no vol dir que no pugui ser molt útil en moltes ocasions, però de vegades els indicadors tenen resultats que cal interpretar.
Carles Escrig i Monfort. Castelló pel Dret a Decidir-PDaD @DaDPV
