Un article que no agradarà a tothom

Els gemecs furiosos i planyívols de l’animal s’escoltaven pertot arreu, em traspassaven com si foren llances tallants sense escrúpols que estan disposades a atemorir la bèstia més valenta. El meu carrer s’havia convertit en un escenari frívol d’un ritu terrorífic; fins i tot, iniciàtic: l’animal havia de ser cordat –empresonat– i, tot seguit, forçat a eixir de la seua captivitat on havia romàs diversos dies; l’excitació de la gent començava a convertir-se en sentiments florits que captivaven aquell xiquet d’onze anys que contemplava atemorit l’escena; després l’innocent animal era atrapat al piló i una massa de gent perdia la temor i s’amuntegava amb tota valentia. L’espectacle posterior és ben conegut: l’animal era sotmès a la col•locació d’unes boles de foc que, a més de cremar-li part de la cara, l’encegaven i l’enfurien; tot això amb el lloable propòsit que esdevingués un bou brau que amortitzés el que per s’havia pagat. Com deia, es tracta d’un ritu i, a més, de caràcter iniciàtic per als joves –i no tan joves– que, per primera vegada, s’apropen a la bèstia per a sotmetre-la.

La mateixa successió d’esdeveniments que, any rere any, vèiem als nostres pobles del País Valencià. L’atemoridora experiència de la qual vaig ser protagonista, oint les queixes –tan inexorables com infecundes– del bou, em va marcar, deixant una empremta indeleble. Mai no podria esborrar eixos crits de sofriment gratuït. I, per eixe motiu és pel qual no vaig a les festes de “Bous al carrer” que es celebren al meu poble, a Puçol. A Puçol, com és tradició –i també com es canta habitualment de forma molt alegre–, quan aplega la calor apleguen també els bous; i ho fan per a quedar-se durant molt de temps. No, no apleguen i habiten els nostres carrers un dia o dos; els hi habiten durant molts caps de setmana. I, per si no fóra prou, tenen a més una setmana dedicada a ells en una plaça especialment habilitada per a la festivitat.

Eixa plaça recull totes les demències pobletanes que s’enforteixen amb les altes temperatures i la humitat que la platja ens proporciona: la festa del alcohol, dels retalls als bous, la celebració de Sant Joan i la fi dels exàmens, les colles que ho gaudeixen, i un llarg etcètera. En realitat, no crec que els bous siguen el gran problema; més bé ho és la falta de consciència cívica i de reflexió personal envers aquests actes i altres. El mes de juny ha estat enguany el mes nacionalitzador per excel•lència; no ens podem queixar. Tots esperàvem amb impaciència el bon espectacle que la selecció espanyola de futbol ens donaria i, per a donar-li suport i, de pas, agrair-los tots els títols aconseguits, van renàixer de sota terra un munt de banderes espanyoles, tot condemnant les tricolors que volien fer-s’hi el seu lloc. Per què havien de fer-se un lloc? És clar: calia aprofitar l’abdicació de Joan Carles I i tacar un poc, si era possible, la cerimònia de proclamació de Felip VI. Ara que el boom nacionalitzador en clau monàrquica –i també futbolística– ha passat necessàriament, només ens resten ací els bous. Per davant ens queda un llarg túnel que no veurà cap llum il•luminadora; o sí la veurà, però no d’il•luminadora com la que jo vaig veure quan no feia més d’un metre i mig, sinó encegadora, que ens mantindrà en la mediocritat i en el circ, en el mal gust i en la “cultura de bou”. Tot això ocorrerà mentre continuen les retallades, la gent passa fam i es duu endavant una llei educativa regressiva; mentre els mecanismes de govern europeu no fan front als nostres problemes i al mateix temps que la cultura no es enfortida. No us preocupeu: ací en tindrem per donar i vendre, de bous clar.

Néstor Banderas Navarro
 
Publicitat
Publicitat