És tot un plaer per a mi saludar les lectores i els lectors d’aquesta nova publicació, bandera d’un nou projecte il·lusionant i necessari en una terra com la nostra, mancada de referents comunicatius de primera línia en la nostra llengua, i que té com a línia editorial la defensa d’uns eixos fonamentals: la nostra cultura, tradicions i patrimoni, la natura i el medi ambient i els valors universals de la pau i la no violència. Per tot això, no pot ser sinó un honor poder col·laborar-hi amb els meus modestos escrits, en els quals miraré d’aportar una visió –ni millor ni pitjor: la meua– del que passa al meu país des del meu particular –i informativament parlant més que interessant, tot siga dit– exili laboral, Sènia enllà.
M’agradaria dir-vos, des de la perspectiva que atorga la distància, que veig el país en bona forma, en progressió ascendent, amb tot d’indicadors positius… però no seria la realitat; si més no, no seria tota. M’explique: si férem una radiografia de la situació actual sí que és veritat que, com a conclusió, es percebria un creixent desig de canvi generalitzat, una necessitat absoluta d’obrir portes i finestres i d’airejar casa, després de tants anys d’una pudor a males. Però és que la realitat continua sent duríssima mentre fem que arribe el moment de ventilar. I no em referisc –només– als efectes d’aquesta crisi que ens ha tret a tots a ballar, sinó a les conseqüències de les polítiques despersonalitzadores i desvertebradores dutes a terme pels que tots sabem i patim.
Després de tants anys de falses expectatives, de dir-nos reiteradament en el no-do del règim de la gavina –en totes les seues variants, la televisiva, l’escrita i la radiofònica– que érem els més guapos i els més moderns, un espill per a tothom i l’enveja d’Espanya i d’Europa, la gent –la que els ha donat sempre suport, majorment– està començant a adonar-se, finalment, que la realitat és una altra, que potser no tota la culpa era del de les celles punxegudes –que tampoc anava de buit, per cert– i que quan algú estén els seus tentacles sobre un territori durant vint anys, ja pot defugir responsabilitats, que té la principal part de culpa –com a mostra, imputats a mansalva– del que ha passat, passa i passarà. Eixe no és el país que volem, eixe no és el camí a seguir. Cal un nou rumb.
En aquest desig de canvi, que va més enllà d’opcions partidistes i que entronca en el que de sana i d’higiènica té l’alternança política, el Periodisme amb majúscules –el que no es casa amb ningú, el que té les mans netes– té molt a dir. El nostre país –inclusiu, que mire endavant, que faça net– necessita una veu potent, nítida, en la llengua dels nostres pares, amb la qual tots ens puguem sentir identificats. “La Veu”, per tant, és la nostra veu, la de totes i tots, i en aquest viatge anirem sumant cada vegada més gent que vertebre, que construisca i que aporte. Enhorabona doncs, des d’aquesta columna inicial, als pares de la criatura per aquest acte de valentia i de compromís ferm amb el País i amb el poble.
“En definitiva, naixem amb la voluntat i el desig de parlar del País Valencià de cada dia, que sembla no existir per l’oficialitat, el conformisme i el periodisme institucional, centralista o provincial. Volem parlar del País Valencià no com una comunitat autònoma de segona i dividida en tres províncies que es miren massa sovint d’esquena, sinó com un País de primera”. El projecte té molt de mèrit, però sé que ho aconseguireu. Sé que ho aconseguirem… Llarga vida a La Veu!
5 de gener de 2013
