Estan preocupats.... i molt

El govern de Madrid té un problema. Bé, tenir-ne en té uns quants, però n’hi ha de més grossos que d’altres. A no tindre idea de per on cauen, al silenci davant la recol·locació d’amiguets sense feina –què us sembla el premi al delinqüent de Rato?– i a la demostració palpable que més d’un ministre –inclòs el que els fa de cap– té el nivell intel·lectual adequat per ser-ho, s’uneix allò que ells qualifiquen com el órdago catalán en la terminologia tavernària a la qual ens té tan acostumats certa premsa radicada a la capital de les Espanyes. Quan veus que, dia sí dia també, les portades d’aquells mitjans compendis dels humors negre i absurd alhora com l’ABC, La Razón, El Mundo o La Gaceta, se centren en vendre Catalunya com l’eix de tots els mals –sort que Bush fill i l’amic bigotet ja no pinten fava–, t’adones que estan preocupats. I molt.

Aquesta necessitat d’estar contra algú, d’anar contra algú, no només és superficial. D’acord que anar a favor no ven –i mireu que fan mans i mànigues per defensar allò indefensable, les polítiques de l’actual govern popular, per exemple, que ja és tindre estómac– així que estan tan pagats veient la palla a l’ull aliè que la grossa biga al propi passa per un simple toc de rímel. Això, però, tampoc no ho explica tot; la premsa, la ràdio i la televisió addictes al règim, així com la majoria absoluta que els avala, estan profundament descol·locats: l’enemic tradicional, el de sempre, amb el qual tapaven més d’una vergonya, està desaparegut en combat, cautivo y –quasi– desarmado. Contra ETA, sense dubte, es vivia molt millor. Aquest lloc d’honor és ocupat ara pels catalans, aquests éssers tan insolidaris, menyspreables i vils. 

No és cap novetat, això. De la substitució, parle. Quan jo era menut no es parlava d’altra cosa que d’una més que probable tercera guerra mundial perquè l’enemic –la Unió Soviètica, clar– era el dimoni amb cua i banyes. I amb això ens tenien acollonats a tots. Caigut el bloc comunista, els EUA necessitaven un nou enemic i el terrorisme àrab els ho va posar en safata argentada, primer amb els desvaris del posteriorment defenestrat Gaddafi i després amb el sagnant –i en tot cas reprovable– atemptat de Nova York, que acabà de decantar la balança. Ara, per a Madrid, l’enemic és tot aquell que combat o que tan sols s’atreveix a parlar de la sacrosanta unidad indivisible de la patria, a col·lació d’una més que probable consulta per a què els catalans expressen democràticament què volen fer. I això, clar, no ho poden consentir...

Estan preocupats, i molt. Perquè en el fons són conscients que Espanya, l’Espanya actual filla d’una pèssima transició tancada en fals, la pell de bou mal cosida des dels seus orígens i que resisteix pitjor que no es pensaven el pas del temps, no té més projecte que el de resistir com puga, com la mítica Numància, mentre altres –els catalans principalment– sí que en tenen un, de diferent, i és il·lusionant per a cada vegada més gent que vol decidir el seu futur lliurement. I democràticament. Creieu-me, visc a Catalunya i sé del que parle. I això és el que els molesta, la constatació de reviure el fracàs del 98 com si no hagueren passat cent anys, ara ben adobat per la crisi, amb un cap d’Estat cada vegada més discutit –com, si no, s’explica la règia ensabonada que li va fer la setmana passada la televisió pública estatal?–, la classe política amb una estimació per terra –guanyada a pols– i, el que és pitjor, sense veure cap llum al final del túnel.

Al País Valencià, mentrestant i per a variar, els del partit que patim des de fa quasi vint anys –i amb ells una societat oblidadissa i majoritàriament submisa–, ofrenant noves glòries a Espanya. I amb els pantalons permanentment abaixats, i no per falta de cinturó ni de tirants. Sort que alguna cosa es mou, sort que hi ha honroses excepcions, cada vegada més enfortides, i cada vegada més ciutadans els fan costat perquè volen albirar un canvi i, com deia al meu article de la setmana passada, obrir portes i finestres i ventilar casa. I ara, per acabar –a veure si creem debat, que això és ben sa– ve la pregunta amb la qual vos deixaré fins dissabte que ve: quin paper hauríem de representar els valencians en aquesta obra de teatre d’hispànic argument? Ho deixe a la consideració del personal i, en tot cas, per a posteriors articles...

Salut i País, germans!

Comentaris

Maikel
4.
Jo crec que al menys estarem d'acord en crear les famoses "estructures d'estat" també per al País Valencià no? Ja siga en un estat federal espanyol, independent, confederat amb la resta de països catalans..., crec que seria bo per a tots els valencians gaudir d'unes estructures d'estat que ens permeten tindre un millor estat del benestar com a valencians. Si no, desapareixerem com a poble i potser també el nostre benestar social. Segons la meua opinió, el millor camí que podem seguir és la creació d'un estat valencià independent amb la possibilitat d'algun tipus de relació supraestatal amb la resta de països catalans.
  • 0
  • 0
Ximo220550 Cullera
3.

Jo estic per que anem cap a una REPUBLICA FEDERAL, ja esta be de monarquia y de unes autonoies que no contenten a ningu, no soc artidari de l´independencia, perque pense que no seria bo per a ningu, si com ja he dit de la REPUBLICA FEDERAL. desl estats d´Espanya.

  • 1
  • 0
Jaume Benirajó
2.

Uf, quina pregunta! La cosa és realment complexa. Però per contestar amb la brevetat d'un comentari: el que hauríem de fer els valencians és anar a la nostra. Vull dir a la nostra, treballar per nosaltres, sense ocupar-nos ni preocupar-nos per catalans ni espanyols, que ja s'ho faran. Hem de créixer en la nostra auotestima com a poble i fer les reivindicacions justes que tots els valencians firmaríem primer i deixar les més ideològiques per a després. Per exemple.

  • 2
  • 0
Manel
1.

Us deixo un article que intenta donar resposta a la teva pregunta:
http://in.directe.cat/antoni-infante/blog/9431/al-pais-valencia-la-foto-fixa-no-funciona

  • 3
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat