Aquesta necessitat d’estar contra algú, d’anar contra algú, no només és superficial. D’acord que anar a favor no ven –i mireu que fan mans i mànigues per defensar allò indefensable, les polítiques de l’actual govern popular, per exemple, que ja és tindre estómac– així que estan tan pagats veient la palla a l’ull aliè que la grossa biga al propi passa per un simple toc de rímel. Això, però, tampoc no ho explica tot; la premsa, la ràdio i la televisió addictes al règim, així com la majoria absoluta que els avala, estan profundament descol·locats: l’enemic tradicional, el de sempre, amb el qual tapaven més d’una vergonya, està desaparegut en combat, cautivo y –quasi– desarmado. Contra ETA, sense dubte, es vivia molt millor. Aquest lloc d’honor és ocupat ara pels catalans, aquests éssers tan insolidaris, menyspreables i vils.
No és cap novetat, això. De la substitució, parle. Quan jo era menut no es parlava d’altra cosa que d’una més que probable tercera guerra mundial perquè l’enemic –la Unió Soviètica, clar– era el dimoni amb cua i banyes. I amb això ens tenien acollonats a tots. Caigut el bloc comunista, els EUA necessitaven un nou enemic i el terrorisme àrab els ho va posar en safata argentada, primer amb els desvaris del posteriorment defenestrat Gaddafi i després amb el sagnant –i en tot cas reprovable– atemptat de Nova York, que acabà de decantar la balança. Ara, per a Madrid, l’enemic és tot aquell que combat o que tan sols s’atreveix a parlar de la sacrosanta unidad indivisible de la patria, a col·lació d’una més que probable consulta per a què els catalans expressen democràticament què volen fer. I això, clar, no ho poden consentir…
Estan preocupats, i molt. Perquè en el fons són conscients que Espanya, l’Espanya actual filla d’una pèssima transició tancada en fals, la pell de bou mal cosida des dels seus orígens i que resisteix pitjor que no es pensaven el pas del temps, no té més projecte que el de resistir com puga, com la mítica Numància, mentre altres –els catalans principalment– sí que en tenen un, de diferent, i és il·lusionant per a cada vegada més gent que vol decidir el seu futur lliurement. I democràticament. Creieu-me, visc a Catalunya i sé del que parle. I això és el que els molesta, la constatació de reviure el fracàs del 98 com si no hagueren passat cent anys, ara ben adobat per la crisi, amb un cap d’Estat cada vegada més discutit –com, si no, s’explica la règia ensabonada que li va fer la setmana passada la televisió pública estatal?–, la classe política amb una estimació per terra –guanyada a pols– i, el que és pitjor, sense veure cap llum al final del túnel.
Al País Valencià, mentrestant i per a variar, els del partit que patim des de fa quasi vint anys –i amb ells una societat oblidadissa i majoritàriament submisa–, ofrenant noves glòries a Espanya. I amb els pantalons permanentment abaixats, i no per falta de cinturó ni de tirants. Sort que alguna cosa es mou, sort que hi ha honroses excepcions, cada vegada més enfortides, i cada vegada més ciutadans els fan costat perquè volen albirar un canvi i, com deia al meu article de la setmana passada, obrir portes i finestres i ventilar casa. I ara, per acabar –a veure si creem debat, que això és ben sa– ve la pregunta amb la qual vos deixaré fins dissabte que ve: quin paper hauríem de representar els valencians en aquesta obra de teatre d’hispànic argument? Ho deixe a la consideració del personal i, en tot cas, per a posteriors articles…
Salut i País, germans!
