Com a dades remarcables, destacaré que –segons la investigació– els xiquets de 9 i 10 anys ja disposen de mòbil propi en el 41,1% dels casos, percentatge que s’eleva al 85,6% per a la franja de 13 a 14 anys. I no són mòbils qualsevol, no: un 39% utilitza smartphones o telèfons intel·ligents per a xatejar a través de Whatsapp o de xarxes socials com Tuenti, i un 27,5% del total s’hi connecten a internet a diari; tenen, per tant, accés lliure a pàgines i continguts que els pares no sempre controlen. “Realment –es pregunta el president d’AVACU, i amb ell molts més– té necessitat un xiquet de nou anys de tindre mòbil propi?”. Si a això afegim que un 93,1% disposa d’ordinador i el 90,9% té a casa almenys una consola amb controvertits videojocs, aconseguim un retrat robot clar: menor, hàbil en uns aspectes… inútil en molts d’altres.
No parlaré del trellat dels pares –cadascú en sa casa sap on es penja el cresol– a l’hora de facilitar aquests aparells als seus fills i pagar-ne el consum, però m’agradaria deixar caure una reflexió, amb la qual podreu estar o no d’acord amb mi, com sempre que s’opina: l’ús –i sobretot l’abús– de la tecnologia, d’internet, i també dels esmentats videojocs i altres maquinàries anàlogues, per part del segment de menys edat –i per tant més vulnerable– se’ls escapa de les mans, alhora que priva els xiquets d’assaborir activitats més pròpies de la seua edat. El que han de fer en aquesta etapa, a part per suposat d’estudiar i preparar-se per al futur, és també jugar físicament, moure’s, socialitzar en persona. La virtualitat, les pantalles, han passat a ser les seues úniques finestres al món. Els fa la vida més fàcil? Sense dubte. Els la fa millor? No ho crec.
I és ací on obtenim una paradoxa que ens hauria de fer meditar: en una societat que posa a l’abast de tothom la possibilitat d’estar més connectats amb els nostres congèneres que cap altra de la història, estem fomentant la desconnexió més absoluta que mai s’ha vist, l’aïllament social més gran de tots els temps. Ho veiem a diari pel carrer –és un misteri que no hi haja més caps oberts contra fanals per no alçar la vista dels cel·lulars– i cada vegada més entre els nostres xiquets. I és molt trist. Evolucionar per a això. Impagable, en aquest sentit, la vinyeta que incloc en l’article, que reprodueix l’abans i el després d’un dia de reis, quan nens i nenes jugaven alegrement a un parc, i ara, caps cots, va cadascú a la seua amb mòbils, consoles i ordinadors, amb els quals són completament aliens a la realitat física i humana que els envolta.
Salut i País, germans!
