Les estadístiques, mostres i sondejos –per bé que els electorals últimament no passen pel seu millor moment, tot siga dit– són sempre interessants de llegir i t’aporten moltes dades, algunes d’elles desconegudes, d’altres que acaben confirmant-te allò que pels teus mitjans ja havies constatat. Aquest dimecres vaig topar a les notícies de LA VEU amb una nota d’agència: en ella l’AVACU (l’Associació Valenciana de Consumidors i Usuaris) mostrava la seua preocupació pels resultats d’una enquesta feta a xiquets valencians d’entre nou i catorze anys. L’esmentat treball posava de manifest l’adquisició per part de la nostra joventut d’alguns hàbits nous, amb especial esment a l’ús –i abús– de la telefonia mòbil i d’internet, que fa palesos uns canvis significatius. En tot cas, caldria parlar-ne una miqueta.

Com a dades remarcables, destacaré que –segons la investigació– els xiquets de 9 i 10 anys ja disposen de mòbil propi en el 41,1% dels casos, percentatge que s’eleva al 85,6% per a la franja de 13 a 14 anys. I no són mòbils qualsevol, no: un 39% utilitza smartphones o telèfons intel·ligents per a xatejar a través de Whatsapp o de xarxes socials com Tuenti, i un 27,5% del total s’hi connecten a internet a diari; tenen, per tant, accés lliure a pàgines i continguts que els pares no sempre controlen. “Realment –es pregunta el president d’AVACU, i amb ell molts més– té necessitat un xiquet de nou anys de tindre mòbil propi?”. Si a això afegim que un 93,1% disposa d’ordinador i el 90,9% té a casa almenys una consola amb controvertits videojocs, aconseguim un retrat robot clar: menor, hàbil en uns aspectes… inútil en molts d’altres.

No parlaré del trellat dels pares –cadascú en sa casa sap on es penja el cresol– a l’hora de facilitar aquests aparells als seus fills i pagar-ne el consum, però m’agradaria deixar caure una reflexió, amb la qual podreu estar o no d’acord amb mi, com sempre que s’opina: l’ús –i sobretot l’abús– de la tecnologia, d’internet, i també dels esmentats videojocs i altres maquinàries anàlogues, per part del segment de menys edat –i per tant més vulnerable– se’ls escapa de les mans, alhora que priva els xiquets d’assaborir activitats més pròpies de la seua edat. El que han de fer en aquesta etapa, a part per suposat d’estudiar i preparar-se per al futur, és també jugar físicament, moure’s, socialitzar en persona. La virtualitat, les pantalles, han passat a ser les seues úniques finestres al món. Els fa la vida més fàcil? Sense dubte. Els la fa millor? No ho crec.

I és ací on obtenim una paradoxa que ens hauria de fer meditar: en una societat que posa a l’abast de tothom la possibilitat d’estar més connectats amb els nostres congèneres que cap altra de la història, estem fomentant la desconnexió més absoluta que mai s’ha vist, l’aïllament social més gran de tots els temps. Ho veiem a diari pel carrer –és un misteri que no hi haja més caps oberts contra fanals per no alçar la vista dels cel·lulars– i cada vegada més entre els nostres xiquets. I és molt trist. Evolucionar per a això. Impagable, en aquest sentit, la vinyeta que incloc en l’article, que reprodueix l’abans i el després d’un dia de reis, quan nens i nenes jugaven alegrement a un parc, i ara, caps cots, va cadascú a la seua amb mòbils, consoles i ordinadors, amb els quals són completament aliens a la realitat física i humana que els envolta.

Tots coneixem pares que narcotitzen els fills amb la recurrent play o PSP per a no ser molestats en excés o que no són capaços de negar-los cap caprici en forma d’estris caríssims mentre no “poden” pagar-los un simple llibre –un llibre, quina antigor! Encara se n’editen?– de text o de lectura que els fa falta. No passa res, les prioritats són les prioritats. I què si cada dia escriuen pitjor? I què si no saben relacionar conceptes? Ah, aleshores la culpa del “fracàs escolar” és de “la societat” o dels mestres que no fan bé la seua feina. I, posats a dir, que encara cobren massa i que tenen moltes vacances. Així ens va. Als xiquets valencians i a tots, no creieu que en això estem sols. Estem fomentant una societat d’abstrets i d’alienats, que els va de conya als que ens governen per poder-los manipular millor demà. És el futur que volem per als nostres fills?

Salut i País, germans!

Comparteix

Icona de pantalla completa