Els ciutadans valencians gaudim –en tant que membres d’un estat de dret més o menys homologable– d’una certa llibertat, però els excessius anys de govern reaccionari dels mateixos elements han pervertit clarament la situació. Un exemple del que estic dient el vam viure ací, al nostre País, fa poc de temps: com a l’executiu valencià no li agradava que els ciutadans sintonitzaren altre canal que no fóra el seu no-do particular, començaren a boicotejar la competència –TV3–, primer amb sospitoses desconnexions a l’hora de les emissions més vistes –futbol, principalment– i després directament a través del xantatge de les multes, cada vegada més grosses, que imposaren a l’associació propietària dels repetidors fins que no pogueren resistir més i hagueren de tancar-los pel vil assetjament rebut. La història és coneguda.
I ací tornem al principi. En una època en què tots tenim la possibilitat de veure el que volem a través del televisor –més de quaranta canals al meu, molts d’ells forasters– o a través d’internet, sense més límit que la connexió de què disposes, quin sentit tenia aquesta prohibició, aquesta persecució? Responia a l’obsessió que els valencians no veiérem que hi havia món més enllà del PP, que hi havia societats diferents, més plurals, més democràtiques que la que ens venien a través de la tele del règim, reblida de comissaris polítics. Aquesta era i és la “llibertat” de la dreta valenciana mesquina: l’obligatorietat de combregar amb els seus plantejaments o quedar exposat a l’aniquilació. Se’ls veu la corfa: els que demanen llibertat d’elecció en altres llocs, neguen ací la simple possibilitat de veure, en ple segle XXI, una certa cadena.
La justícia, en una decisió anòmala –precisament per justa i equitativa– va sentenciar fa unes setmanes que el govern valencià actuà desproporcionadament en sancionar la propietària dels repetidors –Acció Cultural– i va anul·lar la multa de 300.000 euros que els va imposar el govern del molt honorable i honest amiguito del alma. A més, deixà clar que la Generalitat Valenciana no era competent per fer-ho i tampoc no ho era per donar l’ordre de tancar-los. Qualsevol governant –siga del partit que siga– que pren una decisió arbitrària en un assumpte administratiu, amb un abús clar d’autoritat, tot i ser-ne conscient que la mateixa és manifestament dolosa i injusta, està cometent prevaricació. I la prevaricació, senyores i senyors, és un delicte ben greu. Tot sembla que –això també– quedarà impune. Encara diuen que tots som iguals!
Els socis de l’entitat valenciana han decidit majoritàriament reobrir els repetidors i acabar així –si més no formalment, a l’espera de nous contraatacs, ara amb la connivència del govern amic de Madrid– amb un despropòsit que ha durat massa temps, que ha costat molts diners i que ha conculcat la llibertat de centenars de milers de persones a les quals se’ls ha impedit, se’ns ha impedit, prendre partit per una manera diferent d’informar-nos, de formar-nos i d’entretenir-nos. El president que ens volia “posar al mapa” i quasi ens n’esborra, hauria de pagar les conseqüències polítiques, judicials i econòmiques. Per això i per molt més. Però ja és demanar massa. No tinc remei, de vegades se m’oblida que tota una nòmina d’estafadors i gàngsters han aconseguit que el meu país no siga tot el normal que jo voldria…
Salut i País, germans!
