El País de dijous titulava en portada: “Los papeles secretos de Bárcenas” i adjuntava imatges comptables manuscrites que demostrarien sucosos pagaments des de fa uns quants anys a Rajoy, Rato, Arenas, Acebes, Cospedal, Oreja i altres cracks que solen donar lliçons d’ètica, legalitat i constitucionalitat. S’afanyaren la Sra. Cospedal –que “no reconeixia l’existència de dit document”– i fins i tot el propi Bárcenas a negar-ho tot, com és preceptiu en aquests casos. Els partits sempre neguen les informacions delicades que apareixen als mitjans i que els afecten, fins i tot després de demostrades, amb la qual cosa el ridícul sol ser doble, més quan Pío García Escudero, president del Senat –poca broma– reconeixia dijous mateix la veracitat d’un pagament –un préstec que diu que tornà– que hi figura. No em negareu la contradicció… i la pudor que fa.
I si no en teníem prou, ens venen –com si ens xuplàrem el dit– amb la gran estafa de posar en marxa una “investigació interna”, una “auditoria” que, ja avance, no demostrarà res de res perquè, de tota la vida, la comptabilitat en B –siga d’un partit polític o d’un llanterner de poble– mai consta oficialment. Què en diran? Que les indagacions pròpies demostren l’honorabilitat del partit, com és evident. I també ens diran, molt indignats –ja ho han fet–, que es querellaran contra tothom. El que no faran és reconèixer res, ja que fer-ho seria imprudent i prematur. En tot cas esperaran que, d’una manera o d’una altra, l’assumpte se solucione per ell mateix, siga per errades procedimentals –tot un clàssic– o amb jutges o tribunals populars –en els dos sentits de la paraula, clar– com li passà a l’amiguito del alma Camps. Ja tingué sort, ja!
Però anem al fons de la qüestió: tindríem el com –en sobres– i també el a qui –dirigents d’alt nivell– però falten dues de les preguntes més importants: d’on i per què? D’on eixiren els diners que –presumptament– s’ingressaven? Per què van ser abonats? Per què acabaren a les butxaques d’uns pocs privilegiats? Segons la informació publicada dijous a El País, molts i molt importants empresaris de la construcció –alguns relacionats amb la trama Gürtel–, serveis, alimentació i grans corporacions n’eren els religiosos pagadors. Les elits financeres de l’Espanya torera no van nàixer ahir. Donar? De donar ningú es fa ric, deia ma iaia. No és descabellat pensar que aquests angelets feien els donatius a canvi de concessions, adjudicacions i prebendes vàries, com tampoc ho és pensar que darrere la filtració pot haver-hi una mà negra amb nom de dona que té especial interès en descavalcar Rajoy. “Espe” returns? Jo no ho descartaria…
Resulta que allò que donava mala imatge a l’exterior era el desig d’una majoria de catalans de decidir el seu futur lliurement, siga quin siga. Amb aquest episodi dels sobres som la riota de la UE i del món. Amb quina cara es passejarà Rajoy per Europa, ara que és a la picota? Què n’opinarà la seua mentora teutona? Estem en mans d’uns inútils que es pensen que la ciutadania és tan estúpida com ells. No pot ser, no se sosté, que el partit que avala els governs de Madrid i de la Generalitat Valenciana demane mesures d’austeritat i sacrificis constants al poble mentre els seus líders estan –presumptament– emmerdats. És una ofensa a la dignitat dels ciutadans que aquests personatges continuen en el poder. Sobren els que ensobren. Per tant, en sobren. Han de dimitir –allà i ací–, convocar eleccions i sotmetre’s al poble. La democràcia està en joc.
Salut i País, germans!
