De tot, en saben. Si l’esforçada víctima comenta haver fet un viatge, ell passa a cantar-li ipso facto les excel·lències, usos i costums d’una sèrie d’exòtics països amb l’exactitud pròpia d’una agència del ram; si l’incaut client parla de la situació política –tot un clàssic d’aquests locals– aleshores es trau de la màniga un complet paquet de mesures que solucionarien de colp –segons ell– tots els problemes existents. Fins i tot es mostra molest: per què a cap polític no se li ha ocorregut abans tan infal·lible recepta? Això sí, mira de no atacar ningú concret –mai se sap, qui paga mana–, no siga que se li incomode cap dels presents. M’arriba el torn i vaig esquivant les seues esporàdiques envestides verbals com puc, tot combinant-les amb els meus “una mica més rebaixat de dalt, per favor” o “tranquil, que les patilles ja me les arreglaré jo a casa”.
Malgrat això –no estic avui, m’ho reconec, massa comunicatiu–, m’agrada anar al barber. Vull dir que, lluny de molestar-me –pense: “només és una vegada al mes, ho superaré”–, ho trobe un costum, ara parlant seriosament, dels que van perdent-se. I és una llàstima. Perquè a banda d’una necessitat, hi ha quelcom d’atàvic, en aquesta activitat: prendre’t el teu temps, en una societat en què sempre anem amb presses, per raonar –preciosa paraula de la nostra llengua– amb coneguts, poder assabentar-te de les coses més variades –els barbers són, ja ho sabem, una inesgotable font d’informació– o el simple de fet de rebre un tracte proper, càlid i personalitzat fan que em decante, jo que no sóc de metxes ni de tints, pels barbers de tota la vida. Com aquest. Molt professional, va fent anar la tisora i respecta, ara, els meus silencis.
M’agrada venir-hi –pense– com m’agrada passar-me per la fruiteria per comprar verdura o per la fleca quan vull tenir pa a casa, per una papereria si necessite un bolígraf o per una llibreria quan tinc el desig d’adquirir un bon llibre. D’això es tracta, ara que caic: croissants o pomes, retoladors o novel·les i tota una llista inesgotable de productes –així com els diversos serveis que podem consumir– els podem obtenir avui dia a pràcticament qualsevol lloc, des de fredes gasolineres fins a botigues orientals d’estètica dubtosa –megaperruqueries incloses– i tracte personal absent. Enfront del succedani, cal reivindicar l’original: res com la xarxa de petits comerciants dels nostres pobles, als quals els avala la tradició i la qualitat dels seus productes. Com si em llegira el pensament, el barber trau el tema i la navalla, amb perícia, ataca el tram final.
A tots els nostres pobles i ciutats tanquen cada dia comerços familiars, barbers i ultramarins, sabateries i vetesifils… Els impostos els assassinen, els propietaris es fan grans i aprofiten per retirar-se perquè els deutes creixen i no hi veuen futur. Aquests establiments especialitzats, que –a falta de fer-ho en preus, perquè no poden– competeixen amb tracte, atenció i proximitat són substituïts per impersonals espais en grans superfícies sense ànima, amb productes més barats però despatxats sovint sense cor, on el client és simplement un número més. El barber acaba amb mi, espolsa els pèls del batot, em raspalla la roba i em posa les ulleres, amable. I no puc evitar un pensament: si a cada petit comerç o botiga tradicional que avui tanca li donaren facilitats per contractar ni que fóra una persona, seguirien oberts i traurien del pou de l’atur molta gent que ho passa magre. Mentre li pague me n’adone que estic desbarrant, com fa ell… O no?
Salut i País, germans!
