D’ací un parell de setmanes, tres a tot estirar, tornarem a assistir fascinats a l’espectacle únic d’estètica medieval –i intervenció divina, com s’afirma– que és sempre un conclave: veure com trien en secret –però hi ha algú que tria, al cap i a la fi– el cap d’estat d’un dels països més menuts, rics i opacs del món. La fumata blanca, resultant de la crema amb palla de les paperetes dels sants barons –que probablement coincidirà en el temps amb el fum de les falles, amb la diferència que aquest, com sabeu, serà ben negre– anunciarà el relleu al món. Gaudium magnum, habemus papam, diran. I alguna cosa canviarà per a què, de ben segur, tot continue igual, com escrigué tan encertadament Lampedusa. M’estranya que no hagen posat a la tele –potser ho han fet, però com la veig tan poc…– Les sandàlies del pescador. Bona pel·lícula. I amb bons actors.
Al marge de films i polèmiques, si la causa de la renúncia és la banca vaticana, l’espionatge –últimament molt de moda en altres contrades– del seu majordom o informes de draps bruts sexuals, si volia fer net i ha fracassat o si l’home, simplement, es troba major i no dóna per a més, allò que més m’interessa de la notícia és precisament que deixa més en evidència qui no abandona que qui ho fa… Perquè ell, d’ací poc, se’n riurà de tot des del seu retir daurat, però d’altres seguiran fent la guitza. I no em referisc, quan parle de dimitir, a l’incapaç del president del govern, que ha tornat a demostrar aquests dies a la pantomima del debat de Madrid de quina pasta està fet. Pique més alt, al nostre cap d’estat, que no duu roba blanca ni tampoc va ser triat –al cap i a la fi, el col·legi cardenalici hi té legitimitat– per cap mètode democràtic. Franco no la tenia.
I el dictador, no obstant, imposà el Borbó com el seu hereu. Fins que morirà… o abdicarà. El problema del rei és precisament aquest: si fa això últim, per la pressió a la qual està sotmès no sense motiu per culpa de la credibilitat perduda amb caceres i trens de vida elevats en temps de crisi i dels tèrbols negocis del gendre –dels quals en tenia constància segons els correus de l’ex-soci del duc empalmat– perdrà la immunitat que té. No és un tema menor. Perquè el rei, segons la caduca i sacrosanta constitució, és inviolable i irresponsable dels seus actes –dijous un article a vilaweb en parlava– davant la llei. Tant ho és que podria en extrem matar algú –fins ara s’ha conformat amb óssos i elefants– i no se’l podria processar. Pel mateix motiu, però, si deixara el tron, podria ser inculpat per aquest o per altres afers. Així doncs l’única manera ara per ara de salvar la monarquia és deixar-ho, com el papa, però seria a costa de sacrificar-se ell. No ho veig, la veritat.
Mentre esperem si ho fa, mentre veiem si la institució cau pel seu pes –de moment romandrem asseguts–, mentre especulem sobre la cara –i el color de la pell– que farà el proper inquilí del Vaticà, tot respectant els que estaran en candeletes, els problemes que ens toquen de més a prop i els del món –sovint els arbres no ens deixen veure el bosc– ens semblaran menys importants. Però continuaran. I aniran en augment. Només un dels papables em lleva la son: Rouco. Perquè, aleshores, l’esperit sant sí que quedaria ben lluït… No vull ni imaginar-me, si arribara a passar, l’explosió de caspa hispànica que faria ressuscitar un nacionalcatolicisme 2.0 caduc i obsolet. Tant com ho són ja, avui dia, reis i papes. En aquest escenari anacrònic –si passa aquest tràngol i no l’operen molt més– Juan Carlos s’acabaria assemblant, sense remei, al seu antecessor i mentor.
Salut i País, germans!
