I per exemplificar aquest pensar meu –sé que alguns em considerareu un pesat, però l’autor m’encanta i ara estic precisament amb ell a batxillerat– s’escau recordar-vos un conte telegràfic del gran Pere Calders, titulat Història castrense. Fa així: Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament. Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar. Dels soldats s’espera, en circumstància normals, que maten sense preguntar-se per què ho fan, no que reflexionen com fan els del conte; se n’espera que no tinguen escrúpols, si molt convé, però en cap cas s’ha de pretendre que taquen no ja el seu uniforme sinó la pròpia condició humana amb accions com la d’Iraq que requereixen una resposta clara, directa i exemplar.
Ignore si s’arribarà fins al final –hi tinc els meus dubtes– tant en la depuració de responsabilitats com en la investigació dels motius que van dur a silenciar els fets, més quan segons sembla un important diari espanyol ho sabia i no piulà. Tampoc no vull parlar avui, perquè m’estendria massa, del paper del nostre exèrcit en una societat en crisi com l’actual, de la ingent despesa que requereix i que es manlleva de prioritats bàsiques com educació i sanitat. Supose que el mantenim per defensar-nos si ens ataquen Andorra o Portugal… Els soldats i els exèrcits, però, no sempre guanyen guerres. Sovint les perden. I aleshores, els dirigents dels països que hi ha al darrere han de reinventar-se si volen dir la seua en el context internacional, conservar o refermar la seua preponderància. Al propi cor d’Europa en tenim un exemple clar, del que estic dient, i a usades que ho sabem!
Ximo García –amic, conciutadà i seguidor dels meus articles– apuntava l’altre dia en una conversa a col·lació de la recent crisi de Xipre: Ferran, te n’adones com els alemanys han perdut les dues grans guerres del segle XX i ara, sense armes ni necessitat de pegar cap tir, s’han fet els amos de tota Europa? Sense dubte, una bona aportació, la qual em dugué a realitzar la següent reflexió: canvien els mètodes, canvien els dirigents i els temps històrics, però la idea de base –la preponderància abans esmentada d’un determinat poble sobre un altre, en l’aspecte que siga– és la mateixa. Ara ja no es tracta d’eliminar races inferiors mitjançant el gas o un forn crematori, ni de delimitar un espai vital físic per al poble ari; ara són les economies perifèriques, les mediterrànies –les inferiors– les ofegades per la bota alemanya, i l’espai vital necessari per a l’economia superior és tot el continent, anorreat encara amb la il·lusió d’un euro fracassat.
La guerra, deia Clausewitz –un destacat militar prussià– és la continuació de la política per altres mitjans. L’economia és, ara més que mai, la continuació de la guerra per altres mitjans, considerablement més poderosos. El Senyor… Sí, Senyor actual no el dirigim a cap líder militar, ni tampoc no cal donar, com abans, marcials colps de taló; ara es fan servir telefonades de recomanació, quan no amenaces directes, molt efectives. Ara més bé fem el Senyora… Sí, Senyora a la dama de ferro teutònica que ens té –a tots, ciutadans i governs– agafats pels… respectius deutes. Recordem Calders! Cal desertar, també, d’aquest succedani d’exèrcit reconvertit, com feien els soldats del seu conte! No som sants, com tampoc ho devia ser aquell pobre iraquià apallissat, però la sensació –salvant les distàncies– és la mateixa. Només ens toca el rebre. Penseu-hi.
Salut i País, germans!
