Citius, altius, fortius és, per si no ho sabíeu, el lema olímpic –traduït del llatí a la nostra llengua:
més lluny, més alt, més fort– i representa l’esperit humà de superació, de l’enfrontament multiesportiu per excel·lència: unes olimpíades. Les paraules foren pronunciades pel baró Pierre de Coubertin, recuperador de la competició, en la inauguració dels primers Jocs de l’Edat Moderna a Atenes l’any 1896 i continuen tenint vigència, especialment cada quatre anys, quan esportistes de tot el món es reuneixen en una ciutat concreta i es disputen la glòria de les medalles, de ser considerats els més ràpids, els que arriben més alt, els que són més forts. Són tres simples paraules –tres comparatius de superioritat– com tres són les vegades que ja ha intentat aconseguir la ciutat de Madrid ser nomenada seu per primera vegada en la història. Avui us en donaré la meua opinió.
Però primer els fets. La capital de l’estat es va presentar modernament –ja ho havia fet en 1972, òbviament sense èxit– per primera ocasió amb la intenció d’organitzar-ne els de 2012, quan l’actual ministre de justícia n’era encara l’alcalde, però Londres li guanyà la mà. Tot i ser sabedors que una regla no escrita consagra l’alternança de continents, es van tornar a postular per als de 2016, però aleshores Rio –amb un Brasil emergent darrere– els passà la mà per la cara. Qualsevol hauria llançat la tovallola però, xulos ells, decidiren anar a per totes, per provar allò de a la tercera va la bona. I en això estan, competint amb Tòquio i Estambul –Roma s’ha retirat perquè, pobres ignorants, diuen que la situació econòmica no és favorable i prefereixen gastar els diners d’altra manera–, esperant la decisió que es farà pública el 7 de setembre d’enguany.
Ja haureu endevinat que sóc contrari a la celebració dels jocs a Madrid, però deixeu-me esvair temors i dubtes, amics lectors. Si desitge que no els ho concedisquen no és perquè siguen madrilenys, ni tampoc perquè Madrit –concepte, que no ciutat, com diu Iu Forn– siga la capital de l’Espanya més obsoleta de les últimes dècades, ni per suposat tampoc perquè els vulga negar l’experiència olímpica. M’hi negaria igualment, i fins i tot amb més vehemència si cap, si qualsevol altra ciutat més simpàtica per a mi s’ho plantejara. Si no vull que s’hi facen és per simple sentit comú, perquè en una època de crisi total i absoluta com la que patim és indigne realitzar una despesa –sí, una despesa, i no una inversió com se’ns vol vendre– d’aital magnitud, estimada, ara per ara, en cent trenta-cinc milions d’euros si comptem l’acumulat dels fracassos de 2012 i 2016. Són diners que pagarem –ja ho estem fent, i això sense tocar-nos la loto– tots els ciutadans i no només els del centre mesetari.
Economia a banda, mireu els punts forts de la candidatura:
magníficas condiciones medioambientales, desplazamientos fáciles y rápidos, gestión responsable y transparente del gasto, con vistas a potenciar el crecimiento y desarrollo de nuestra economía, y escaso índice de delincuencia y amenazas terroristas. Això és el que ven Madrid 2020 –extret de la seua pàgina oficial–; jutgeu-ne vosaltres, els que la coneixeu, la credibilitat. Això sí, al lema olímpic s’ajusten molt bé:
altius (el deute de Madrid és de set mil milions d’euros acumulats, un dels més alts del país),
fortius (no és molt fort que amb la que cau consideren una prioritat organitzar uns jocs i ni tan sols plantejar-s’ho? Quin magnífic exemple el de Roma!) i finalment
citius (ben lluny els enviaria a tots, per incapaços, als gestors polítics de la capital des del Gallardón fins a la Botella). Els ciutadans no seríem els beneficiaris d’uns nous jocs, només ho serien uns quants privilegiats, i ho saben. Potser per això ho volen.
El nacionalistes espanyols més rancis del PP –i els amics del PSOE que els fan de palmeros– s’han bolcat en la farsa, coste el que coste aquesta il·lusió idíl·lica. En això els diners estan ben gastats, clar. Els mou una obsessió: no ser menys que Barcelona –niu de rojos i separatistes– que n’ha tingut uns… i ells no cap! Potser els hi falta el seu Samaranch, vés a saber. En tot cas, espere que el president del COI, quan diga allò de à la ville de… em faça un bonic regal d’aniversari amb un dia de retard. Personalment aposte per Tòquio, ciutat llunyana i simpàtica que creu més en l’esport que la capital d’un estat en què el major judici per dopatge s’ha resolt amb la més ridícula de les condemnes i la destrucció de proves incriminatòries cabdals. Això els pot passar factura. Madrilenys, arribat el cas… esportivitat! Recordeu el pensament de Coubertain: l’important… és participar!
Salut i País, germans!
