Contra la resignació…

Resignar-se és, segons el DIEC2 –sempre exacte, sempre aclaridor–, acceptar amb conformitat una desgràcia, una contrarietat, etc. Els capellans ens criden a la resignació quan se’ns mor un ésser estimat, un dels principals infortunis que ens poden ocórrer, i ens inviten a consolar-nos amb la fe –com el telediario de la primera recomana fer als aturats, per cert– i pretenen que ho superem amb la seua simple assumpció, en tant que designi diví; d’igual mode els diferents governs que patim, a través de portaveus i altaveus, ens demanen una semblant actitud davant els ajustos –un eufemisme indignant–, davant les retallades que apliquen dia sí dia també com si no hi haguera alternativa. El poder –governamental, eclesial, financer– esgrimeix el concepte com hom administra un sedant, conscient que ens fa menys renuents, més submisos… i per tant més vulnerables.

La resignació és molt perillosa: ens fa baixar els braços, aconsegueix que ens rendim davant la falsa evidència que res del que fem serà útil –com plantejar-se si fer o no fer una vaga com la de dijous, per exemple–, que res del que proposem o ens inventem aconseguirà revertir la situació i subvertir una realitat imposada, per definició molt millorable. La resignació sovint perpetua injustícies i impedeix contravenir normes i lleis establertes –perquè va associada a la por– siguen justes o no, que fins i tot atempten contra la pròpia condició nacional i la vertadera democràcia, que no és –només– anar a votar cada quatre anys. Però la reacció contra la indignació és doblement perillosa per als que ens desgovernen, perquè posa en perill els seus privilegis i en discuteix la seua legitimitat. Caure en el pou del conformisme és fer-los el joc, donar-los tàcitament la raó.

La història de la humanitat ens mostra que sempre hi ha hagut valents, molt coneguts uns però també molts d’anònims, que han lluitat contra la resignació. Van desistir els inventors de vacunes o d’invents que ens fan la vida més fàcil a tots perquè van fracassar en algun moment? Cada entrebanc era un estímul afegit per triomfar. Van desistir dels seus propòsits els colons americans quan els van dir que el que feien era una il·legalitat? Mireu-los on han arribat, malgrat els auguris dels il·luminats de torn. Volen que ens resignem, desitgen que ens resignem, que acatem ordres rebudes sense reflexionar, i això va en contra de la nostra intel·ligència. Ens diuen que no hi ha un altre camí –ja siguen les retallades a què al·ludia abans o les sortides al propi i podrit sistema polític mal anomenat democràcia que tenim– i acacen la discrepància, el dissens i les veus independents.

Volen que ens resignem davant l’injustificable canvi de nom d’una llengua –aquesta broma de mal gust del LAPAO– perpetrat pel govern aragonès, en un nou i barroer intent de negar l’evidència: la unitat del català que tant molesta els que tenen el cervell peperitzat. Volen que ens resignem davant la desimputació de la infanta per pressions polítiques i de la manipulació de la justícia pel govern de torn: recordeu el Montesquieu ha muerto d’Alfonso Guerra? Volen que ens resignem a suportar que un personatge tan sinistre com Carlos Fabra se’n riga de tots els valencians quan li diu a Bárcenas pocavergonya sense escrúpols –cap geperut es veu la seua gepa– la mateixa setmana que el prestigiós periòdic New York Times el posa com a paradigma de la corrupció espanyola. Volen que callem davant la manipulació del TC, de la immoralitat de la corrupció institucionalitzada i de tants i tants aspectes… Però no ho aconseguiran: mentre tindrem veu, denunciarem tot allò denunciable.

Dijous vaig compartir amb companys, alumnes i famílies un acte contra la resignació, una mostra d’aquesta militància contra el conformisme que recorre una societat cansada de ser puta i pagar el beure, farta d’enganys, manipulacions i del desmantellament de l’ensenyament públic. Vaig secundar la vaga unitària –i vaig assistir a la mani de Barcelona– convocada contra les retallades dels governs que patim –dels dos– i contra la retrògrada reforma de l’indigent intel·lectual del ministre Wert. I ho vaig fer per dignitat, perquè encara me’n queda, i perquè lluitar sí fa efecte: la retirada ahir –momentània, però significativa– del projecte de llei n’és una prova. Si ens ho creiem, si lluitem tots a una, tenim la victòria a tocar. Resignar-se davant la mort és opcional; viure resignat és morir civilment, és morir del tot. No ho he fet mai i no ho pense fer. I vosaltres, amics lectors?

Salut i País, germans!