Defugiré avui, deliberadament, la crua realitat que ens tenalla, marcada per la regressiva
reforma Wert –aprovada preliminarment ahir–, l’absurditat del
LAPAO a l’Aragó, l’estúpida prohibició de l’ús de
País Valencià a casa nostra ol’homenatge a la
DivisiónAzuli la banalització del nazisme i del que representà; no parlaré de banquers empresonats –però que mai tornen diners estafats–, de les despeses del iot i les quadres del rei o dels abusius costos de les ambaixades –tan constitucionals, elles– espanyoles o la mort del dictador argentí Videla. Us parlaré d’un tema molt més amable i que, lluny de fer-me emprenyar, m’instal·la un franc somriure al rostre. Perquè tinc ganes de fer-ho i perquè, sense dubte, val la pena consignar-ho per escrit. Anem allà!
Els que ens guanyem la vidaamb la veu, fent servir a diari el major nombre de paraules possibles –ja ho deixava escrit l’altre dial’actor Toni Gomila: com menys n’uses, més pobre ets–, amb les quals mirem de transmetreconceptes i coneixements, idees i valors, no sempre encertem –paradoxalment–a expressar amb exactitud el que volem dir en cada moment. Sovint, per diverses raons, no en trobem les adequades; d’altres, és tant el que voldríem dir que ens embarbussem mentalment just quan hauríem de correspondre, de manera exacta o elegant, a un cert estímul comunicatiu. Quan has d’agrair un gest, un detall, un regal inesperat que surt del fons del cor de tots i cadascun dels membres d’un col·lectiu humà, et sap greu no arribar a dir tot el que voldries i que sents al teu interior, més encara quan no parles només en nom propi sinó de tres persones més.
Explicaré què em porta a escriure aquests paràgrafs: dimecres passat, exactament un mes després de començat el viatge de final de curs dels alumnes de quart del centre on tinc el plaer de treballar, els quatre professors que havíemtingut el privilegid’acompanyar els cinquanta-sis alumnes que hi van prendre part rebíem una grata i agradabilíssima sorpresa: ens regalaven quatre reproduccions d’una fotografia de grup on sortim tots, a Pisa, amb el nom de tots ells escrit darrere,i ens agraïen amb un preciós i emotiu text –i magníficament redactat, a més– la nostra participació. El podeu llegir, us l’adjunte perquè n’estic orgullós. Em corresponia,tot seguit, dedicar unes paraules com a coordinador i responsable del viatge, i ho vaig fer… però em vaig deixar tant per dir! Instants després, abans de pujar a classe –era l’hora del pati– penjava una imatge de tots dos regals al meu
facebook, que mirava de resumir l’acte, i un comentari:
hiha coses que no es poden explicar amb paraules.
Perquè com explicar, amb paraules adients,el que va representar per a nosaltres aquell viatge? Com compartirla immensa satisfacció que sentírem de formar part d’una experiència irrepetible, enriquidora, que els ha fet créixer com a persones i els ha servit per visitar ciutats meravelloses i conèixer un patrimoni universal únic? Com fer palès l’orgull que sentírem els professors en comprovar que lluny de casa tenien un comportament i una actitud encara millors de les habituals i, especialment, en constatar la indissoluble pinya que van fer–que diu tant d’ells i que també és un patrimoni a cuidar i a conservar– en tot moment, tant a Itàlia com al vaixell? El comentari d’abans del facebook, amb què tancava l’anterior paràgraf, era contestatper un altre dels companys viatgers, Xavi:ni promocions d’alumnes que es puguin descriure amb paraules. Poc més es pot afegir…
Però tornem a dimecres, quan em tocàd’agrair-los en nom dels companys els detallsrebuts. M’hauria agradat aprofundir en tot això –els ho vaig dir a grans trets a l’autocar, quan arribàvem des del port de Barcelona– però l’emoció em podia i de continuar parlant no hauria pogut acabar. Se’m nota massa. És el que tenen detalls així, que t’arriben ben endins, més del que t’imagines… Els vaig recordar, això sí, les paraules finals d’aquell últim dia, quan era evident que tota la feina feta, les hores invertides il’esforç esmerçathavienvalgut clarament la pena:
com us vaig dir l’últim dia, hem anat a Itàlia… però amb vosaltres es pot anar fins a la fi del món. Sense cap dubte, és el millor viatge que he fet mai amb alumnes i amb companys, així que cinquanta-nou gràcies:a Eva, Mª Àngels i Xavi, per ser com són, i als cinquanta-sis membres d’aquesta generaciótan extraordinària, perquè continuen sent tan especials com ho són.Tan petit que és un cor humà… i tanta gent meravellosa com ens hi cap! Bon cosa d’anys que puguem compartir tots aquest camí d’aprenentatge i estima mútua!
Salut,alumnes i companys!
