Quatre coses de res...

14 juny 2013 01:00h
Ara que ningú no en parla...
Ara que ningú no en parla ja, d’allò –després de fer-nos pudenta una notícia, desgràcies noves en tapen d’antigues i tal dia farà un any–, ho faré jo; aquesta setmana he recuperat, de la temporada passada –la calor, finalment, ha arribat per quedar-se– un suèter blau de cotó, fresquet i comodíssim i que, a més, em para prou bé. Com que l’etiqueta sempre em molesta, i no sé per quin motiu encara vivia, la talle. Quan vaig a llençar-la, però, me l’acoste als ulls –la lletra és menuda– per confirmar una sospita: made in Bangladesh. No, ara ja ningú no en parla, d’allò. Potser perquè ja ens va bé adquirir un producte per dotze euros i no per quaranta, fet ací per gent explotada –d’una altra manera– ací. O potser perquè desgràcies noves han enrunat les velles i que uns centenars de morts de més ens molesten menys que la lleu fricció d’una etiqueta sobre la pell... Sí, això serà.

Córrer...
En el meu poble i segons a quines edats –més bé provectes– és habitual, quan dius que vas a córrer, que t’amollen amb certa sorna: que t’acaça algú? És una versió casolana del córrer és de covards atribuït a Carles Rexach, un jugador del Barça –i després entrenador– més bé mandrós. El cas és que aquest exercici físic, quan n’és temporada, és una de les meues aficions preferides. I la de molta gent que ompli passeigs marítims, parcs, jardins i vies públiques. Em pose la meua música, em banya un solet tardà, mire el paisatge, em dóna el ventet a la cara i ale, a fer milles. Com a desestressant, no hi ha dubte, és una de les dues millors activitats que hi ha. I dic jo: no serà summament millor això que eixos ungüents que diuen que actuen mentre reposes, amb nocturnitat i traïdoria? A suar la cansalada s’ha dit! Somatolines i companyia... Bah, això sí que és de covards!

Una altra sortida és possible...
El programa Singulars de TV3 de la setmana passada va estar tan interessant com sempre. De convidat hi havia el catedràtic Vicenç Navarro. Resumint-ho molt, –cliqueu l’enllaç, no us en penedireu– digué i demostrà amb xifres, gràfiques i un discurs nítid que la política de retallades imposada per l’Europa de la Merkel és una gran estafa, que els polítics estatals –des de l’optimista antropològic i econòmicament maldestre Zapatero fins a Marianico el corto i mentider patològic Rajoy– són uns inútils, uns ninots de falla al servei del gran capital, i que si només els rics pagaren els mateixos impostos que la nostra –en vies d’extinció– classe mitjana, ens sobrarien quinzets i l’economia aniria con un coet. No hi ha una altra sortida, ens diuen, i els mitjans –públics i privats– ho repeteixen com un mantra. I després ensenyem els nens a no dir mentides perquè és una cosa lletja...


El germà gran...
L’ex de la CIA i temporalment amagat Edward Snowden –no crec que el tornen a contractar després d’això– ha filtrat aquesta setmana que el control de les dades privades que circulen pel món, de totes elles, és una realitat. El germà gran ens té en les seues mans. Ja ho sospitàvem, però la certesa ens fa sentir més indefensos encara. Perquè qualsevol comunicació, via mail, telefònica o ves a saber per quin canal, ho diu tot de nosaltres. O no. El cas és no prendre’ns-ho a la lleugera ni que ho assumim com a inevitable –com quan arribem a pensar que la corrupció és inherent als humans i per tant, normal– perquè aleshores sí que estarem ben perduts. El que fa vertadera por és que som en mans d’intèrprets. Perquè, posats a elucubrar, qui decidirà si un correu amb una expressió tan comuna com et mataré! és completament innocent o una amenaça en tota regla? Caldrà témer més qui vigila que què hi escrivim? Estem venuts, però no en sabem el preu ni qui ens compra. I és molt trist.

Salut i país, germans!
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next