La realitat supera la ficció…
D’entre les imbecil·litats –amb perdó dels imbècils– a què ens tenen acostumats els populars valencians per desviar l’atenció i que no es parle d’una pèssima gestió i dels greus casos de corrupció que els esguiten, aquesta setmana n’ha destacat una que no sé on ubicar, si a les Obres mestres de l’humor o a Fites del surrealisme. El valencià –diuen ells– és una evolució de l’ibèric amb afegits posteriors del fenici, del grec i del llatí, una parla que parteix sens dubte de la més profunda prehistòria i que s’escriu des del segle VI abans de Crist. Aborronat, em vaig quedar en llegir-ho. I tot, com és costum, sense aportar cap prova, ni cap falta que en fa… Ara, parlar-la, dignificar-la, blindar-la i protegir-la, això no cal, això no és prioritari. Per a emmerdar i crear cortines de fum, no m’ho negareu, són únics, però ara se n’han passat cinquanta pobles. A qualsevol lloc del món aquests debats –si n’hi ha– es deixen als filòlegs, que en són –som– els especialistes, però al meu país l’amollen i es queden tan amples, ací qualsevol imbècil pot dir qualsevol cosa, per absurda i ridícula que semble. I més que ho és això… El pitjor, però, és la impunitat, és que ho poden dir i no els passa absolutament res… La realitat supera la ficció.
Brasil està encès en flama. No, no parle de focs als seus boscos –del poc Amazones que en queda, clar– sinó de les manifestacions que omplin –encara, malgrat haver-ho reconsiderat en part els governants de torn– els seus carrers. El detonant? L’augment abusiu dels preus dels transports públics, que repercuteixen en la classe popular. Cada dia ix més gent a protestar tot aprofitant el focus mediàtic de la Copa Confederacions que clama –també– per les grans despeses que suposaran el mundial de l’any que ve o els jocs olímpics de 2016 per a una economia que ja dóna signes d’esgotament evidents perquè repeteix errors –a totes bandes se’n veuen, de grosses i de més grosses– de sobra coneguts a casa nostra, i perquè en definitiva volen una societat més justa on tothom se’n beneficie de la riquesa generada. Fins ara el futbol tot ho tapava i a més els entretenia, però ara alguna cosa passa, per fi, que fa trontollar els que mouen els fils, als quals ja els va bé l’anorreament mental del baló. Marx deia que la religió era l’opi del poble. Llavors encara no s’havia inventat el futbol…
Vaja, vaja… Madrid sí té platja
Aquesta setmana s’ha escrit un capítol més –poca broma– de la història comuna, aquesta que ens venen com a justa, necessària i beneficiosa per a nosaltres des de fa tant de temps: s’ha donat un pas més en la concepció radial de les infraestructures, tot un homenatge a la mística del kilómetro cero i a l’esperit centralista de la ciutat bressol del bocata calamares que vol ser, també, olímpica: s’acaba d’inaugurar un molt necessari, més que imprescindible –i sobretot moooolt baratet– AVE que connectarà Madrid –que és el que importa– i Alacant en un temps rècord, passant per aquells pols internacionals i hubs de la indústria, el comerç i la ciència que són les planures manxegues. Enhorabona. Altre triomf indiscutible –tots dempeus– de la marca España: els madrilenys tenen més a prop la seua platja, per quan vulguen vindre a menjar pipes a gust. Poc els importa que molts provincianos no tinguen rodalies ni regionals decents. Poc els importa, per exemple, que Gandia i Dénia continuen sense estar comunicades per un tren convencional. Les prioritats manen. Ni corredor mediterrani ni hòsties en vinagre! A més, la festa –com sempre– la paguem nosaltres, així que negoci redó. Per a ells, clar…
Salut i país, germans… i fins setembre!
