El descrèdit de la realitat

Perquè hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot,
Vicent Andrés Estellés

Agafe en préstec avui el títol d’un excel·lent assaig de Fuster per començar temporada, després d’una intensa –ho deixarem ací– etapa canicular. No pretenc realitzar però, com el gran mestre suecà, unes encertades pinzellades sobre èpoques, tendències i autors de les arts plàstiques a través de la història, sinó analitzar de manera humil la realitat en què vivim i que trobe prou amarga, perquè entre uns i altres –la majoria dels quals donen fum en compte de donar llum, com diuen al meu poble– no estan deixant rama verda.

Torne de vacances i em trobe amb tot un premi nobel de la pau a punt d’atacar un estat sobirà amb míssils; amb el principal partit polític espanyol amb merda fins al coll, el líder del qual diu –quan dóna la cara, clar– que la cosa no va amb ell; amb una família reial esquitxada a més no poder i que continua xalant com si res; amb l’esperpent del conflicte amb el Regne Unit a compte de, segons el govern, l’anacrònica colònia de Gibraltar –una amnèsia conscient els impedeix mirar cap al nord d’Àfrica; amb la petició d’imputació de Camps i Barberà pel cas Gürtel i el processament del sinistre Blasco, per l’espoli de cooperació; la persecució als dignes ensenyants de ses lles que s’han plantat amb una vaga indefinida que els honora… Estimats lectors, aquesta és –pareu el cabàs, la llista és llarga!– la realitat, una realitat que es desacredita tota soleta…

Però anem a pams, i no a braces. Comencem per Síria: fa dos anys que hi ha una guerra no declarada allà i fins ara els morts i els desplaçats no hi comptaven per a res, no existien. Ara sí, ara els representants, curiosament, de la digna progressia mundial –quina vergonya– com Obama per una banda i Hollande per altra van a intervindre, eufemisme potent, passant de l’ONU –pobres il·lusos, s’ho haurien de fer mirar– i del sentit comú. Tard i malament. Si més guerra continua sent la solució per a una guerra, és que no hem après res de res. Tenen proves, diuen. També en tenien de les armes de destrucció massiva… En tot cas, la comunitat internacional –la que ara deixarà fer, la que no ha mogut un dit en dos anys– ha fet una vegada més el ridícul més espantós: ha deixat desemparat un poble –el poble, d’on siga, sempre rep– i ha constatat les paraules d’Einstein: hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana… i de l’univers no n’estic segur.

Però no cal que anem tan lluny per donar la raó al savi d’origen alemany. Que no és prou gros tot el que està passant a casa nostra, tot el seguit de manipulacions, mentides, atacs, robatoris, encobriments, ja siga en el cas Bárcenas o en la gestió política i econòmica d’aquesta gran estafa gangsteril que la gent encara anomena crisi? La corrupció del sistema i de la classe dirigent, la que mai no ha deixat mai de moure els fils d’aquest Estat tan descompost i putrefacte on vivim –encara, alguns– es fa palès cada dia que passa, a cada cop d’informació que ens remou l’estómac. Estem fins al que no sona de discs durs destruïts, indemnitzacions diferides, préstecs reials milionaris, privilegis medievals caducs, atacs sistemàtics a la llengua i a la cultura… de les immoralitats dels de la gavina, i de la inutilitat dels de la rosa. La llista és llarga, ja ho deia. Què em dieu, d’aquesta realitat?

I quin és el resultat de tot plegat, contra tot pronòstic? Postració en compte de reacció. Cada dia et trobes més gent que no està al cas –no vol estar-ne– de les notícies perquè la realitat la cansa, l’avorreix, la supera. Volen entretindre’s i no posar-se de mala sang. És una opció respectable, per suposat, però profundament inútil; precisament els temps que venen reclamen acció, decisió i coratge, prendre el carrer i no recloure’s a casa. Perquè el problema no és tant que passe tot això, sinó que continuen prenent-nos per imbècils. No som conscients que tot el que passa, siga a Síria o a Madrid, a Brussel·les o al carrer del costat, ens afecta d’una manera o una altra i no obrir boca, tancar els ulls i fer-se el sord no és cap solució; no som conscients que som més que ells, i que ja va sent hora de demostrar-ho. Potser necessitem que la realitat es desacredite –ens desacredite– més encara… Vés que no siga massa tard quan ens decidirem a actuar…