La feina que mai no acaba

Ja ha començat el curs, el meu quart al centre on treballe i el setè des d’aquell llunyà i alhora proper dia en què vaig donar classe per primera vegada a terres catalanes –el bateig va ser al Vendrell, després passaria per altres instituts fins arribar a l’actual, a Castelldefels–, i ho ha fet, com sempre, amb les lògiques reticències de molts alumnes que haurien volgut allargar una miqueta més les vacances, conscients –sobretot els que tenia l’any passat a quart i que han començat enguany batxillerat amb mi– que l’exigència serà màxima i que s’espera molt d’ells. Però ho ha fet, també, amb el reconeixement des del centre –en un esforç econòmic important, però entenem que necessari– als millors alumnes del curs anterior, els que n’han demostrat un major i millor aprofitament, en forma d’un cap de setmana a Banyoles en el qual vaig tenir el plaer de participar.

Allà, amb un grup d’edats compreses entre els 12 i els 18, vam navegar pel llac, vam fer senderisme, vam llogar bicicletes, vam endinsar-nos en la natura –el paratge de les Estunes és impressionant i recomanable– i vam participar en més activitats, diürnes i nocturnes. Ens vam conèixer millor i els nois i noies van constatar una vegada més que estudiar compensa, que les hores esmerçades en aprendre continguts i procediments, però sobretot en adquirir els importants i necessaris valors que faran d’elles i d’elles dones i homes de profit, no estan renyides amb passar-s’ho bé i gaudir d’un merescut relax. Tots ells, tots nosaltres, vam gaudir plegats, i això ens ha permès de començar el curs amb energies renovades, en una manera ideal de donar el tret de sortida a la temporada, sabedors que hi ha molt a fer i que res no es farà sol… Però no a tots els llocs el curs s’ha iniciat amb normalitat; de fet, en altres contrades, la feina que mai no acaba no ha arribat ni a començar.

Els col·legues de les Balears es troben immersos en una necessària, justa i més que digna vaga indefinida contra un decret lingüístic que relega el català a l’ostracisme. El president del govern autonòmic –per a ells, ses Illes no són més que una regió més d’Espanya, com el meu País Valencià, que ha de pagar i plorar–, el farmacèutic José Ramón Bauzà, diu que no pensa reconsiderar el despropòsit i que la vaga és injusta per il·legítima i per política. Si pensa que les vagues són il·legítimes, demostra que l’època de l’àguila, sense dubte, era la seua, i pel que fa a l’adjectiu política… I tant que ho és! En coneixeu cap, que no ho siga? Tots fem política –recordeu: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres– però n’hi ha qui l’usa per destruir, com ells, i n’hi ha qui treballa per la defensa de la nostra llengua, d’una immersió lingüística que s’ha demostrat exitosa i integradora, n’hi ha qui milita contra els atacs sistemàtics dels de sempre contra els de sempre. Resistiu, companys!!

Personatges com Bauzà són el màxim exponent de la prepotència de qui es parapeta en una majoria absoluta –tenen un bon mestre en el seu cap de files– i en la dictadura de la Llei d’Hondt per aplicar polítiques absolutistes, que sovint no figuren en els seus programes, seguint els dictats de la recentralització i de l’eliminació de tot allò que no sigui la preponderància de la seua llengua, contra la qual, tot siga dit, no tenim absolutament res. Aquest fantasmes són els que s’omplin la boca parlant d’excel·lència educativa i de combatre el fracàs escolar, mentre amb tota la santa barra retallen en futur, en oportunitats, en beques, en ajudes a menjadors, en llibres, en plantilles, en sous dels docents… Són indignes representants d’un poble que ja n’està fart, un exemple del que no volem per a un demà que tenim la responsabilitat de construir, entre tots, avui.

Malgrat tot, malgrat aquests indigents intel·lectuals que ens desgovernen i que ens ho posen més difícil cada dia, continua havent-hi al peu del canó un col·lectiu de dones i homes, allà i ací, preparats com mai i combatius com cal, que afrontem els nous reptes i els vells problemes amb les mateixes ganes de sempre, amb la il·lusió del primer dia, docents que encetem cada nou curs donant sentit a aquesta feina que mai no acaba, que ens dóna tantes satisfaccions, que ens permet a diari aprendre tant i continuar posant el nostre granet de sorra, com deia abans, en la formació en continguts i procediments però sobretot en valors. Perquè el futur depèn del que sembrem ara, perquè queda molt per fer i perquè no ens aturaran, mai, lleis indecents ni polítics ineptes.
Salut i país, germans… i fins la setmana que ve!