Tot i que el meu exili és força més benigne –i plaent– que el dels autors que tinc l’oportunitat d’explicar a classe de literatura –Carner, Calders, Rodoreda i molts altres– sempre és dur haver de marxar del teu país perquè allà no tens perspectives de futur clares. Que no se m’entenga malament: estic molt a gust on visc i on treballe, al país germà que em va acollir fa sis anys amb els braços oberts i que em va oferir les oportunitats que a ma casa se’m negaven… Però així i tot no deixes de sentir-te una miqueta estrany, desplaçat, i no pots evitar lamentar-te perquè, normalment, a ningú no li agrada moure’s d’on s’ha criat.
I quin és el país que veig des de la relativa llunyania –amb internet no hi ha distàncies que valguen, puc seguir l’actualitat amb certa facilitat–, el que observe quan baixe per estar-me uns dies a casa? Cal dir que no és el mateix de fa sis anys, quan vaig pujar cap al nord. Encara que s’assembla molt, trobe diferències remarcables. El veig fotut, agenollat, apagat, sí, amb un hegemònic encara partit governant que ha confós servei públic amb els interessos particulars, que ha fet d’una terra meravellosa i acollidora un gran parc temàtic de la mentida, la manipulació i la corrupció més deplorables, la despersonalització més trista…
Però alhora, estic ple d’esperança i més confiat que mai –més que no fa uns anys– en el seu futur, perquè intuisc que alguna cosa està canviant, que alguna cosa s’està movent: el cansament que s’aprecia en la població després de tants anys d’espoli econòmic, d’anorreament cultural, de submissió consentida, estan tocant a la seua fi. Els anys daurats dels de la gavina s’estan acabant, per sort, però deixaran un país tan devastat que ens costarà moltíssim alçar-lo de nou, recuperar el temps perdut. Hi ha gent, cada vegada més, que s’ha proposat aquesta titànica feina i estic cada dia més convençut que la durà a cap.
Projectes com LA VEU, per exemple, però també molts altres d’anònims, d’incidència local i comarcal, d’àmbit modest o de més altes pretensions, demostren que estem ben vius, que no han pogut acabar amb nosaltres malgrat dècades i dècades d’imposicions i d’assimilacions. Perquè som el poble d’Estellés i de Fuster, de Bausset i de Sanchis Guarner, de Renau i d’Alfaro, de Joan Baptista Cabanilles i de Martín i Soler, de l’Ovidi i del Raimon, d’Ausiàs March i de Joanot Martorell… I de Vicent i de Mireia, de Joan i de Desemparats, de Miquel i de Consol i de tants i tants ciutadans anònims més que fan el dia a dia… Som un poble digne que vol continuar sent digne i encarar el seu futur amb dignitat plena… Demanem tant?
Enguany, doncs, viuré una Diada –una més, com tantes més des d’aquell matí de tardor a Poblet, on reposen els nostres reis– des del meu exili benigne i plaent, a la distància relativa que la feina i les obligacions m’imposen… Però el meu cor i la meua ànima estaran amb tots els companys, amics i familiars que viuran un dia de festa i de reivindicació alhora, que no obliden ni oblidaran mai qui són, d’on venen –i el més important, on volen anar– que tenen la il·lusió i la força moral que cal per reconstruir un país que necessitarà de tots i de totes. La feina no serà fàcil, però sí apassionant. Ens trobarem pel camí.
Bona Diada a tots! Visca el País Valencià!
