Ja em permetreu aquesta setmana, amics lectors, de compartir amb vosaltres un article –no en tinc costum, però molt convé de tant en tant– en què conscientment pretenc defugir aquesta realitat tan poc amable que ens envolta, i de la qual prou que en parlava la setmana passada. No vull fer-ho avui de lleis absurdes, de tribunals polititzats, de ministres incompetents, de declaracions indecents, de terratrèmols evitables i del vomitiu feixisme que torna –bé, que no ha acabat de marxar mai, més ben dit– i que promet més sang

No. Deixeu-me entrar a les vostres cases una setmana més, però en aquesta ocasió amb un espai –per breu que siga– per fer un exercici de prosa poètica, que té per intenció lloar la meua estació preferida, la tardor, en la qual ens estem a poc a poc –massa a poc a poc per al meu gust– endinsant, ja que mantenim encara unes temperatures diürnes certament estiuenques i, per a més d’un, més agradoses. Ja refresca una miqueta, no obstant, a primeres hores: per les nostres finestres entreobertes es filtren una tímida claror i un ventijol suau i estimulant que ens dóna un bon dia diferent, mig oblidat… I aleshores ens deixem despertar, ens deixem envair per aquesta sensació tan agradable i plaent de descobrir-nos mig arraulits al llit, com si fórem felins domèstics, embolcallats amb un llençol encara fi, que ja no ens fa cap nosa sinó un important servei…

I ixes després de casa, encara entre dues llums, i una vegada a l’aire lliure –el carrer de Castelldefels on visc n’és un clar exemple– comences a trepitjar les cruixents fulles de vius colors que, tímidament primer, sense complexos després, deixades anar per uns arbres que volen compartir amb nosaltres l’arribada de l’estació, s’apoderen de voreres i carrers, dels cotxes que dormen al ras i de teulades i voladissos lluents, lleument humits tots ells per una rosada plena de vida… I respires tardor, i t’inundes de tardor, i després, mitjançat el mes on som, gaudeixes com el xiquet que no fa tants anys eres –bé, sí fa tants anys, però compartiu amb mi el secret– de la tortada d’octubre, de milfulles i fruites de temporada, com només ma mare sap fer, i d’aquelles dolces lectures vespertines, d’aquelles pàl·lides postes de sol, d’aquells passejos per una platja mig buida ja, d’aquells núvols rebels que s’esfilagarsen a través del cel i fan formes ara identificables, ara inconegudes…

I què me’n dieu, de les castanyes torrades –preferiblement a les perennes brases de les clàssiques professionals, estratègicament ubicades en certs cantons– que eren i són en sòlid i en energia calòrica el que els pous per als assedegats beduïns, després de dies de marxa per les sorres del desert… Estan boníssimes com a berenar improvisat, com a postres de sobretaula… I ja que en parle, del fruit de la castanea sativa, aprofite per reivindicar la Castanyada –aparquem l’evocació per uns instants, posem-nos on ens pertoca– com a tradició, festa i costum mediterranis i ben nostres, arrelats en el temps i en la terra –com ho estan els arbres que produeixen aquestes joies de la natura– enfront d’altres de forans que han fet furor en la nostra societat, per molt simples que ens semblen a molts; sí, em referisc a la monumental bajanada –però esquer comercial potent, la qual cosa diu molt de les bondats de la societat globalitzada– del Halloween de la guitza.

Mai no li he vist la gràcia, i si no formara part del pack –amb els establiments de menjar ràpid com a estrella– de la colonització cultural nord-americana de què hem estat objectes durant la darrera centúria a través del cinema i la televisió –hi ha hagut, trobe jo, massa permeabilitat a les ocurrències del gran nord…– mai no hauria arribat ací. Particularment, renegue d’això tan absurd del ¿truco o trato? i em quede amb un bon grapat de castanyades torrades i amb el record –bé, amb açò darrer no tant, perquè de menut em feia una certa por– d’aquelles animetes que la meua iaia posava a surar, per Tots Sants, en un plat amb oli en memòria dels seus morts… I el record del passat em fa reprendre la placidesa. Torne al principi, a aquests matins que ens agafen arraulits, al crec de les fulles seques en xafar-les, a la bellesa del paisatge multicolor, als plaers gastronòmics que ens ofereix l’estació… Ai, la tardor!

Per tot això i per més, és la meua preferida i em dispose a gaudir-la… I vosaltres?

Salut i país, germans… i fins la setmana que ve!

Comparteix

Icona de pantalla completa