Res a celebrar….

Un dia com el d’avui de fa cinc-cents vint-i-un anys, tres caravel·les que portaven Colom i una barreja de mariners, aventurers i ex-convictes –que de tot n’hi havia– van veure terra i van descobrir, com si els autòctons no s’hi hagueren estat sempre, com si necessitaren ser descoberts per algú, un nou continent, tot i que no n’hi hagué consciència fins molt més tard. Començava aleshores una relació que els americans expliquen de manera bastant diferent –motius els en sobren– a la historiografia espanyola. Siga com siga, aquella fita –per cert, com han demostrat diversos estudis, possible gràcies a una inversió valenciana que als meus paisans de l’època se’ls va impedir d’amortitzar– és recordada encara avui i, barrejada amb la festivitat del Pilar, patrona de Saragossa, es convertiria posteriorment en –ep, no confondre amb les corregudes de bous– la Fiesta nacional.

Allà, els colonitzadors van imposar a aquells indígenes incultes, a aquelles bèsties per civilitzar, una religió –la vertadera, la bona– i també una llengua, la d’aquells que es van repartir el pastís, clar, la de les elits dominants. Com a compensació per aquelless mostres d’altruisme evangèlic, es van endur l’or i l’argent que tenien i que, pobres ignorants, no sabien per a què servia. Que després anara a parar a les arques de banquers de mitja Europa –la història es repeteix, per cert– per pagar trens de vida sumptuosos o guerres inútils, no és rellevant. La resta de la història és coneguda: l’ocàs d’un imperi –aquell en què no es ponia el sol mai– per demèrits propis, el fracàs d’un projecte… Avui dia sembla que hem de continuar sentint orgull per tot allò i se suposa que per això se segueix celebrant la data, entre altres motius de caire polític i d’autoafirmació. Fem memòria…

Va ser l’interès per construir un discurs unitari i centralista, tot aprofitant el record d’aquell passat gloriós i imperial, amb l’imprescindible suport de l’església –que, per cert, encara no ha demanat perdó, ni en demanarà tampoc, per aquella connivència vergonyosa– allò que va moure Franco a donar-li bombo a la data en forma de Fiesta nacional, en la més crua postguerra. Tot travessant Montañas nevadas i fent alternar el Cara al sol amb el Isabel y Fernando, el espítiru impera es van sentar les bases d’una celebració que exalçava la rància i casposa raza, enfront de riques cultures autòctones que havien contribuït a aniquilar. Però per a mi i per a moltíssima més gent, a ambdues vores de l’atlàntic –molt més allà, per l’espoli i el genocidi que van patir– no hi ha res a celebrar. Un estat com aquest, que es mostra orgullós del seu passat més negre, no pot ser el meu.

A més, jo no em sent espanyol. Gens ni miqueta. Ho sóc –si més no de moment– perquè així ho diu el meu passaport, però cada dia trobe menys motius per sentir-me part del que tants –i els respecte profundament– anomenen nació comuna. Per a molts ho és, que això va a rotgles, mes no és la meua, no ho pot ser. Una cosa, no obstant, no treu l’altra: la convivència –forçada o de grat– al llarg de tants segles, ha creat llaços que ens uneixen –estime profundament, per exemple, tant el castellà com la seua fantàstica literatura, i també uns paratges naturals preciosos o una rica gastronomia, entre molts altres aspectes– però el problema són els fonaments erronis d’aquesta Espanya que porta, almenys tres-cents anys, fent gal·la d’imposicions i supeditacions, de preponderàncies i servilismes, amb aplicacions d’estructures foranes a d’altres ja existents que responien molt millor a una realitat diversa… I no acaba ací la cosa: hi ha en marxa un espanyolisme 2.0.

Les receptes dels que ara manen –dels que mai han deixat de fer-ho– per uniformitzar pensaments són més centralisme, menys respecte a qui discrepa i un atac sistemàtic i conscient a les llengües i a les cultures que no són la important. I, per acabar-ho d’adobar, encara ens volen donar lliçons de diàleg i de convivència. Diàleg, per a ells, és donar la cabotada al seu monòleg; convivència és acceptar sense piular les seues regles. No crec en una Espanya que no s’ha cregut mai –ni amb PP ni amb PSOE– la seua multiculturalitat i plurinacionalitat. No se n’adonen –més bé no volen adonar-se– que una tela mal cosida sempre acaba descosint-se amb el temps, i que cada pedaç posat és el viu testimoni d’un nou fracàs. Ho tinc clar: pels indígenes americans massacrats, pels meus avantpassats, pel que crec i pel que pense, definitivament jo, avui, no tinc res a celebrar.

Salut i país, germans… i fins la setmana que ve!