Una de les coses que tens més assumida, perquè te l’han dita des de menut, és que les matemàtiques mai no fallen, que són d’una fiabilitat a prova de bomba. I estic segur que els bons companys del ram que tinc a l’institut m’ho assegurarien amb la certesa i l’exactitud que els caracteritza. No seré jo qui ho negaré –el meu negociat és un altre– però diumenge vaig tornar a comprovar que segons qui realitza certes operacions –i això que estic parlant de simples sumes de nombres enters– els resultats en són uns o uns altres. I ben diferents. Comptar manifestants, per exemple. Segons qui ho fa, o se’n passa o no hi arriba. No és gens seriós que, per exemple, la policia –sobretot si la mani no és favorable a qui controla el cos– afirme taxativament eren deu mil, mentre els protagonistes asseguren ser-ne vint vegades més. Solem tirar pel mig i diem ni uns ni altres, però ja cansa una miqueta. No són les matemàtiques les que fallen, ho fem nosaltres. Fer el ridícul és tan gratuït!
Dignitat per als morts…
José Lluch és un valencià de setanta-nou anys. Quan a son pare, el mestre Rosendo Lluch, se l’emportaren un matí per no tornar ell en tenia cinc però recorda perfectament l’instant: li va donar un bes i li va dir cuida la mare. Sempre ha viscut amb aquell record. Rosendo va ser un de tants afusellats pel franquisme pel simple fet de creure en el que creia, de defensar en la seua aula la llibertat de pensament i un ensenyament laic. A José li agradaria anar al cementiri a portar-li flors, a parlar amb ell, a explicar-li que ja té cinc néts, que fa un lustre que es va quedar vidu, que últimament se sent molt sol… Però no pot perquè no sap ni sabrà mai on és enterrat aquell digne ensenyant. Com ell, encara queden milers de ciutadans als quals se’ls nega aquesta possibilitat, amb l’excusa per part de la dreta més rància i nostàlgica que no és convenient reobrir les ferides del passat. La canonització del darrer diumenge què és, doncs? No furga en la ferida? Ah, és que ells eren els bons.. Vergonya!
Legalitat en vestits de fusta…
D’entre les crues imatges de la tragèdia –una més, no serà la darrera– de Lampedusa d’aquesta setmana passada, en destacava una que vaig veure reproduïda –i que no he trobat– no recorde a quin mitjà: un grup de gent es mirava, a distància, dos taüts dels molts que n’hi havia: un de mida normal i un altre de blanc al costat, menut, de criatura, probablement un fill seu. Si treta de context ja era dura, la imatge ampliada de vora tres-centes ànimes escampades, amb els seus definitius vestits de fusta dins d’un hangar, era esfereïdora. En busca de la foto, com tants polítics –i d’una humanitat que els manca– s’hi van personar el president de la Comissió Europea, Durao Barroso, i el primer ministre italià Letta, de qui diuen que és progressista. Van ser, com no, increpats quan es va saber que el govern donava –segons una llei en vigor ideada pel defenestrat Berlusconi– la nacionalitat i l’entrada al país als morts, i en detenia i n’acusava els supervivents d’un delicte d’immigració.
Salut i país, germans… i fins la setmana que ve!
