Aquesta setmana he tornat a sentir, en localitzacions i ambient diversos –no només on treballe–, allò tan gastat de les vagues no serveixen per a res. Entenc els que ho diuen quan l’experiència o la realitat els han superat i es troben desil·lusionats –jo encara no ho estic– per unes circumstàncies polítiques i socials adverses, o bé quan la seua precària economia no els permet de fer-ne, tot i volent. No els entenc si s’ho creuen de debò, perquè aleshores oblidarien conscientment –i això seria greu– que gràcies a vagues, protestes i mobilitzacions, al llarg dels temps, s’han assolit moltíssimes fites que avui tornen a estar en perill, després de creure –pobres il·lusos– que les teníem consolidades. Dijous vaig fer vaga per molts motius, tants que d’explicar-ne només uns pocs em faria pesat, però si voleu que us en diga un de molta utilitat pràctica –us el recomane vivament–, ací el teniu: ni valerianes ni llet tèbia, a mi fer vaga em serveix per dormir –encara millor– per les nits. Creieu-me, funciona…
Arrere com els crancs
Vivim moments d’una involució conscient i molt ben estudiada. Els poders fàctics –el braç armat dels quals és un govern popular aparentment inoperant però que sap molt bé el que fa– estan aprofitant la crisi per desballestar el sistema de benestar que ens guanyem amb el nostre esforç i que ens mereixem i que, tot siga dit, es creà per demostrar, enfront d’un comunisme idealitzat que anava guanyant terreny entre les classe mitjanes il·lustrades, que el capitalisme també podia ser amable. De passada, clar, com aquell que no volia la cosa, van anar convertint ciutadans crítics en simples consumidors. Aquella classe mitjana, avui en vies d’extinció i contra les cordes, està ara desorientada i acollonida: si et diuen que van a matar-te i després et perdonen la vida, però et tallen una cama a canvi, els estaràs agraït i a més, més content que un gínjol. Si continuem a casa, quiets i silents, acabaran per tallar-nos… més parts vitals. Ara, potser és el que busquem com a societat: ser trinxats. Terrible perspectiva.
Exemplificaré això d’abans. És el que passa a moltes fàbriques i empreses. Llurs amos diuen als empleats: xiquets, no podem mantenir una plantilla tan gran, així que en despatxarem vint dels cinquanta que sou. Protestes enèrgiques mentre el negoci aprofita per amenaçar amb deslocalitzar perquè al Marroc, posem per cas, els costos de producció són més baixos. Por generalitzada. Al cap d’uns dies els diuen vaaa, al final no us despatxarem a cap, però us haurem de rebaixar un 20% el sou a tots per a quadrar els números. Els treballadors traguen perquè tenen hipoteques. L’empresari, que es dedicà a polir-se els beneficis quan n’hi havia i que no va fer cap inversió ni estalvi durant la bonança, salva el coll a costa d’uns empleats que han perdut bous i esquelles pel camí… Tots els empresaris no són iguals, cert. L’escassesa de crèdit ofega moltes empreses, ver també. Però només cal recordar una brillant dita valenciana per veure la bondat general de la classe patronal: amor d’amo, aigua en cistella.
Aquest genial escriptor català, un dels meus preferits, té un conte magnífic: La rebel·lió de les coses. Retrata de manera magistral una societat on els productes manufacturats deixen de sobte, per sorpresa, de funcionar, amb l’evident estupefacció –i indefensió– dels ciutadans. S’inicia així: Si hagués estat possible d’investigar el fenomen des del seu origen, s’hauria vist que tot va començar amb una vaga de panys i interruptors. Les portes s’obrien o no es tancaven, ocasionant alarmes que prenien de seguida unes proporcions difícils de controlar […] Per acumulació, el dia de la revolta de les coses es convertí en una catàstrofe que amenaçava la supervivència humana… Calders sempre fa reflexionar. Ací són els objectes els que acorden conscientment dir prou, farts de ser menystinguts. Convé no oblidar, però, que nosaltres no som coses, som persones, i ja va sent hora de rebel·lar-nos també perquè, de no fer-ho, d’ací poc no hi haurà cap diferència remarcable entre les unes i les altres.
Salut i país, germans… i fins la setmana que ve!
