Escena quotidiana d’antuvi, avui més difícil de veure. T’atures a un semàfor, a un carrer qualsevol, amb el teu automòbil. Al carril del costat, posem per cas a la teua dreta, se’n situa un altre. El conductor veí aprofita l’impàs per fer allò tan humà de dur-se un dit de la mà a un dels dos –o a tots dos, consecutivament– orificis nasals, per tal d’elaborar un conegut producte manufacturat, amb una destresa i una perícia fruit d’anys de pràctica, principalment perfeccionada en punts vials com aquest. Se n’adona, de sobte, que és observat i prova primer de dissimular, per reaccionar després amb rapidesa, tot amagant la mà i amb ella, la prova del delicte. Ara, només li cal desfer-se’n discretament, tot i que, amb tota probabilitat, ja forma part de la decoració interior del vehicle…
Ara…
Escena quotidiana a l’actualitat. El semàfor i els cotxes, els mateixos. L’observador i l’observat també, però alerta amb els canvis: veiem ara el cap del veí estranyament acotat, amb la vista fixada cap a baix. No, no està trist, tampoc no es mira les parts nobles ni tan sols prova de fer una becadeta condemnada al fracàs per l’escàs temps disponible; com abans –és el polze, ara– mou un dit, que ja no burxa les entranyes de l’anatomia facial, sinó que es desplaça, a velocitat admirable, per una pantalleta. Si en van dos al cotxe, ho fan tots dos. No parlen entre ells, simplement teclegen, com si s’acabara el món. No et veuen, tampoc. El semàfor canvia però absorts i absents, encara se n’adonen menys. Podria caure-hi una bomba i no s’immutarien… Són víctimes de l’era digital.
Dijous passat. De sortida –abans en dèiem excursió– amb els alumnes de quart d’ESO, per la Castanyada. Tant a l’anada com a la tornada, i en les repassades que s’hi fan dalt l’autocar per veure que tot va bé, veig repetits molts patrons: alguns s’han lliurat als braços de Morfeu –ben normal–, d’altres xerren entre ells –prou que ho fan, també a classe– però la majoria –alguns professors inclosos, que tot cal dir-ho– són immersos en l’espasme digital. Molts d’ells, potser, comunicant-se amb alguns companys que són, no ja quatre files enllà, sinó davant seu mateix. Els clàssics d’abans –cantar, imprecar el xofer, demanar-li música– han passat a millor vida. Ara el whatsapp o el facebook, –el guaixat i el peix brut, respectivament, per a un que em conec– i altres aplicacions han substituït la interacció física, la conversa directa, la importància d’una mirada… Què se n’ha fet, de tot això?
Ep, alerta!
Algun lector precipitat podria pressuposar, arribat ací, que estic contra aquests avenços tecnològics. Res més lluny de la realitat, ja que en faig un cert ús, a diari –molts em llegiu gràcies a alguns d’ells, per exemple– i n’aprecie els seus evidents avantatges, tant a l’aula com a casa. Simplement observe, entre divertit i admirat, com la seua universalització ens ha canviat la vida en tan poc temps. A tots. Els lectors més joves no en són massa conscients perquè han nascut, pràcticament, amb un mòbil sota el braç. Internet, per a ells, és del tot imprescindible. I cada vegada per a més gent. M’incloc. Però recorde quan havia d’anar a la biblioteca a buscar informació per fer algun treball. Havia de saber demanar-la. I trobar-la. I desxifrar-la. I elaborar després continguts propis. Ara tot és a l’abast d’un clic, tenen més informació que mai a la vida… però quin ús en fan? Sovint no s’aturen en el procés, volen resultats i com abans millor, i es perden pel camí massa aspectes meravellosos… O no?
Opineu, amics lectors, deixeu comentaris! Interactivitat! A moure els dits! Realment, les noves tecnologies ens fan la vida més fàcil o ens la compliquen innecessàriament? Ens espavila o ens idiotitza, tot plegat? Sí, hem aconseguit que els conductors ja no facen mandonguilles als semàfors, però… és suficient triomf, això?
Salut i país, germans… i fins la setmana que ve!
