Fruita fresca, sucs, un pot de cigrons cuits, creïlles i una tirallonga d’abadejo salat. Quan la caixera li retorna sense mirar-lo el canvi del bitllet acabat d’atansar, el client s’observa la mà i li fa notar, assistit per la raó i amb tota l’educació del món, una petita discrepància dinerària:
–Senyora, –la dona és d’edat llarga i geni curt– em sembla que m’ha tornat de més…
–Li ho sembla o efectivament li he tornat de més? No és mateix, no és el mateix…–retruca ella, irada i nerviosa.
A la cua se sent una exclamació de sorpresa que dóna pas, després, a un silenci tens. Una anciana s’abaixa les ulleres i escruta l’home, de fit a fit, amb aversió. El mosso de la botiga, enfilat a una escala per tenir cura dels prestatges elevats, volta el cap i deixa la boca oberta. Un xiquet estira la falda de la seua mare i li reclama una atenció que la progenitora li nega i algun producte dolç que li ha entrat pels ulls, però ella, que no vol perdre’s detall, li fot una hòstia que el deixa clavat i callat. L’expectació és màxima. El palmell obert de l’home mostra encara l’evidència, però malgrat tot la caixera no cedeix. I aleshores li etziba, segura de pronunciar paraules definitives:
–I es queixa? Que no sap com està el món? Encara m’hauria d’estar agraït, sap? Següent!
Aparta, indignat, el periòdic de davant els seus ulls. La notícia que acaba de llegir li provoca un deixondiment difícil d’explicar. S’alça de bursada i provoca un conat de neguit en el gat. Els papers queden escampats pel terra, però no hi repara perquè el seu cap ja treballa en una idea fixa. “Cal fer alguna cosa”, es diu, i es proposa de pensar una manera d’atacar-la perquè, de no fer-ho, la situació pot arribar a malmetre el seu repòs i la seua salut. Es passeja per la sala, amunt i avall, i al cap d’uns instants s’atura. Com si hagués oblidat algun passatge clau que no pot passar per alt –potser ha malentès una paraula, potser no n’hi havia per a tant– posa ordre en els fulls esbullats, recupera la lletra impresa i s’enfonsa de nou en la butaca que tant li agrada. El gat, que és vell, se’l mira aleshores com sempre –n’està acostumat– i també retorna, com l’amo, a la calma. S’arrauleix de nou, posició idònia per lliurar-se al seu ensopiment d’habitud. “Falsa alarma”, pensa el felí mentre van abandonant-lo els sentits, satisfet que les seues vides tornen a la silent placidesa i a la còmoda, comodíssima seguretat d’aquelles quatre parets…
Cada samarreta de màniga curta que veu és una estocada més. Per cada una de llarga o una fina jaqueta apareixen, sense previ avís, peces curtes i mínimes, fins i tot d’aquelles que mostren melic i molles. Malament. Així no té res a fer. El cel va enfosquint-se, aspecte que ompli d’il·lusió la dona perquè la nit incita l’oratge abrupte, les revolades de vent humit i molest… però va passant l’estona i ningú no li fa cas, passa desapercebuda entre rialles juvenils, un aire tebi i ciutadans apressats. Alguns la miren, sí, però amb llàstima –pensa ella. I aleshores no pot evitar pensar que aquell any tot li va a la contra, que potser hi ha muntada una conspiració universal promoguda per algun difunt que li la té jurada. Culpa el pobre Tomàs Molina, els pesticides i els fums industrials de la fallida del negoci, però aquests pensaments no li ompliran la panxa quan arribarà a casa, amb la butxaca buida: a la nit tornarà a sopar el mateix. La pobra castanyera maleeix, amb totes les seues forces, aquella tardor sense fred…
Salut i país, germans… i fins la setmana vinent!
