Els respectables membres del conclave socialista reunit el cap de setmana passat l’han definit com un èxit i una posada al dia ideològica. A desgrat d’alguns compañeros –entre ells alguns familiars–, em permetreu que no siga tan generós en l’apreciació. He vist autocrítica, sí, però molt poca valentia política i una capacitat d’engrescament zero. Aparcats la renovació de cares i un creïble i veritable gir a l’esquerra –ara són, ho vulguen o no, al centre polític– els delegats s’han limitat a fer desiderates. Proposen –ara, mare!– tot allò que no han fet quan han governat. Per què els seus ex-votants han de tornar a confiar-hi demà? Perquè sí? Apel·lar únicament a la fe per derrotar el pitjor PP de la història és un impossible. El PSOE ha vuelto, diuen. Sí, a vendre fum i a definir-se republicà mentre aprova una moció per salvar-li el cul al rei i a la família. Si això és rearmament ideològic, bona nit!
Plou sobre mullat
Dimarts, hora del pati, esmorzar a la sala de profes; parlem de l’enquesta del dia a un periòdic francès –per a què veieu quin nivell gastem– sobre la desconfiança en les oenegés, a compte del desastre de Filipines, que deixa desenes de milers de morts. Constatem per un costat les necessitats humanes que tenen els damnificats, i per altre que, vist el panorama, cada vegada menys gent s’atreveix a ser solidària a través d’aquestes entitats, perquè no sap ben bé quin ús se’n fa, dels seus diners; el resultat és clar: no se’n refien. Plou sobre mullat, i no em referisc només al tifó i a una zona amb tendència a la tragèdia: el desprestigi d’aquests organismes és una llosa massa pesada en un món cada vegada més deshumanitzat i més necessitat d’ajuda. Aquesta constatació, però, no ha de desviar-nos del tema, no ens pot servir d’excusa; per això dimarts mateix, només arribe a casa, faig una modesta donació –tota pedra fa paret– a Unicef a través del meu mòbil. O és que anem a parlar-los d’enquestes, ara, als damnificats?
Dissabte passat em vaig fer un arrosset de marisc i acabí el safrà. Bé, cada cosa pel seu nom: el colorant alimentari. A mitjan setmana en vaig comprar un de nou per setanta-cinc cèntims, preu que em semblà, en aquell moment, raonable. A casa vaig comprovar, després, que el pot és de cinquanta grams, i una simple operació matemàtica em va descobrir que el quilo ix a quinze euros. La cosa canviava. Allò em va fer pensar, automàticament, en mon pare i en les taronges del seu hort, que malvendrà si té la sort que li les paguen, com a molt, a euro i mig l’arrova –recordatori per a gent que veu el camp només per la tele: una arrova són dotze quilos i vuit-cents grams– i que, a aquell preu, trauria dotze cèntims per cada quilo de taronges, el mateix pes pel qual li demanaran no menys d’un euro o euro i mig a la botiga. Aquestes línies ens demostren que tot és relatiu… Tot excepte un sistema criminal, en la citricultura, que fa gros l’intermediari i sumeix en la misèria el productor. Però això no ho sentireu a les notícies, potser perquè, com tot allò verdaderament important, el tema té per a molts una importància relativa…
Per cert, què me’n dieu de la notícia de la pianista encausada per tocar el seu instrument dins de sa casa? Aquesta catalana s’enfronta a la desproporció de set anys de presó, quatre d’inhabilitació –una mena d’ordre d’allunyament de l’instrument–, deu mil euros de multa i nou mil d’indemnització. Poca broma. Personalment, el que més em fot del cas és que la denunciant l’acuse de fer soroll; entendria que volguera fer caure sobre ella tot el pes de la llei per destrossar Liszt, Schubert o Debussy, però equiparar música amb clàxons, perforadores, crits de sogra o bramits d’infant és una infàmia. Espere que, de condemnar-la, li porten un piano a presidi per a què amenitze l’estada a tots els banquers, especuladors, xoriços, a tots els responsables de la crisi que hi ha allà dins… Ah, no, que estan tots fora! No ho recordava: justícia també és –mireu el cas Prestige, per exemple– un terme tan i tan relatiu…
Salut i país, germans… i fins la setmana vinent!
