A mitjan setmana, en un dels escassos moments en què em trobava davant el televisor –estava sopant, assistint a un dels interludis propagandístics del telenotícies– van passar-hi el tràiler d’una pel·lícula. Valor de llei, es deia, i hi apareixia l’actor Jeff Bridges abillat com a ranger, tot responent les preguntes d’un advocat en un judici als Estats Units de primeries del S. XX. Però no era ben bé Bridges sinó John Wayne qui veia en pantalla, i fins i tot el plànol, l’enquadrament, la gestualitat de l’actor, el vestuari… tot era un calc simètric, exacte –pegat de l’ull inclòs– de la pel·lícula de mateix nom de 1969. Tot seguit, com fet a propòsit, se n’anunciava una altra: Pelham 1, 2, 3. D’aquesta no en vaig veure cap escena –era de camí a la cuina– però evidentment era una còpia actualitzada de l’original, protagonitzat l’any 1974 pel genial Walter Matthau…
La pregunta se’m va fer evident: realment calen noves versions –i a més rodades tan mimèticament– de films com aquests? Què ens aporten? És ben cert, podríeu dir-me, que L’home que en sabia massa de Hitchcock, per exemple, i moltes altres –Ben-Hur, em ve al cap– tenen dues versions, fins i tot dirigides, algunes, pels mateixos directors, però hi ha en elles diferències notables d’estil, de maduresa, de qualitat interpretativa. D’aquests fragments desprenc que la indústria del cinema actual, mancada d’idees originals, tira de veta, per mandra, de models preexistents. Ja els va bé. Mentre nosaltres, els consumidors que tot ens ho empassem, ho consentim sense exigir-hi ni tan sols una actualització –entesa com a millora–, no tindrem res a fer. En casos com aquest no tinc cap dubte: m’alinee amb el bo de Plató, em quede amb l’original corresponent.
Però no és en el cinema, només, on observem una còpia d’estils, una imitació que també deixa en evidència les còpies per burdes i imperfectes; fixem-nos, per exemple, en el món de la política autòctona i àdhuc europea. Però abans, us demane un exercici de memòria: segur que recordareu els gàngsters i mafiosos clàssics, des del real Al Capone fins el cinematogràfic i prèviament literari Vito Corleone, de Francis Ford Coppola i Mario Puzo, respectivament. Els teniu visualitzats? Segur que sí! Amb aquest aspecte fatxenda, de perdonavides, envoltats de lacais i esbirros de divers pelatge, interpretats l’un per Robert De Niro a Els intocables d’Elliot Ness, de 1989, i l’altre per Marlon Brando en la inoblidable saga dels anys 70. Recordeu com va acabar Capone? Pessigat, finalment i contra pronòstic, per no pagar impostos, després d’un judici…
Ara tornem a la política, o més ben dit a alguns imitadors de personatges de l’hampa infiltrats en la cosa pública que se n’han servit durant anys, amb impunitat –fins ara–, lleis fetes a mida i subterfugis de tota mena. Advertència prèvia: qualsevol semblança amb la realitat –com a les pel·lícules– és pura fantasia. O no. Carlos Fabra i Silvio Berlusconi han caigut dels seus alts cadafals, aquesta setmana passada, el primer condemnat per frau fiscal –ai, quines coincidències– i el segon després d’haver-li estat retirada la seua immunitat per una condemna semblant. Hi ha altres imitadors, hi ha altres còpies, a quina pitjor. Hi ha els franquistes i els seus successors, com els que ara patim al govern central. Ni aquests ni els altres –aquests menys encara– no calien. Per a res.
Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!
