En els últims mesos, a l’opinió pública se’ns ha estat bombardejant –principalment, a compte de la lògica demanda majoritària de la ciutadania catalana d’expressar a les urnes el dret a decidir el seu futur– que la constitució, que precisament ahir divendres feia trenta-cinc anys, és sacrosanta, impermeable i per suposat pràcticament impossible de modificar. La veuen únicament com un text restrictiu, monolític, i en això són ajudats molt disciplinadament per un tribunal constitucional polític, submís i dòcil que no se n’ix del guió, no siga cas que ofenguen els que els han posat i perden així els seus privilegis de casta parasitària. La realitat és que la carta magna és, com totes, perfectament adaptable, esmenable i millorable. Però abans, si em permeteu, repassem una miqueta la història, veiem com va ser el naixement de la criatura.
Des del mateix moment de la seua vinguda al món se’ns va dir –i ens ho vam creure– que era ideal perquè havia estat pactada i consensuada –consens, màgica paraula de la qual en parlarem un altre dia– i per tant era una obra d’art democràtica. Ens la pegaren. Perquè tiraren molta terra al mort, i no és només una metáfora, i perquè el que feien uns de dia ho esmenaven altres de nit –mai s’ha explicat prou, per exemple, el cop de taula dels militars, que van imposar als ponents uns quants dels articulats… l’estament militar, sempre tan demòcrata–, i després de passar-hi papers de vidre i ribots, es va presentar al poble com l’única acceptable. Venint d’on es venia, la majoria la va acceptar, però a ningú no se li escapa que els països –els estats com l’espanyol, també– canvien, i amb ells la realitat i la societat que els envolta. Res no és intocable –ni el rei, i encara ho està sent massa–, el pas del temps tot ho modifica, a vegades ho millora però més sovint ho deteriora. En aquest context, negar-se a acceptar la realitat és un greu error.
I la realitat és que la nostra societat no és la de 1978 i el text ja no serveix, per més que insistisquen, per donar respostes noves a les preguntes de sempre; també és una realitat que tots els que amb la boca ampla afirmen que és intocable se la porten passant per la pedra des de fa trenta-cinc anys. Tots. O cal recordar que només a l’any de votar-se, Suárez signà el concordat amb el Vaticà que anul·lava l’aconfessionalitat de l’estat? O la politització de la justícia que liquidava el principi de la separació de poders en temps de González –allò tan vergonyós del Montesquieu ha muerto d’Alfonso Guerra–, o la pressa que es van donar Rajoy i Zapatero, sent aquest últim encara president del govern, quan van perdre el cul per fer contenta la Merkel amb una reforma exprés per incloure-hi un sostre de dèficit imposat per Brussel·les, sense cap debat, amb nocturnitat i traïdoria? Això també és modèlic i fruit del consens?
I ara ens faltava la recentralització, aquest atac sistemàtic a les comunitats autònomes i a les nacionalitats que conformen, de moment, l’estat, i a llurs competències consagrades en el propi text constitucional, com una nova LOAPA soterrada que reclamen els del hemos ido demasiado lejos… I més encara: on queden els drets dels ciutadans que recull el text? No interessa dir-ne res: dret a un habitatge digne –en parlem?–, dret a un treball digne –bé, sense comentaris– i a un ensenyament i una sanitat públics i de qualitat –menys encara– i tants i tants etcèteres… Pel fet d’avalar que no tots som iguals –el rei és inviolable i no està sotmès a la justícia–, per tolerar que la plurinacionalitat també siga –com la mateixa democràcia– purament nominal i per no garantir els drets dels ciutadans i sí els de la casta parasitària de sempre, aquesta prostitució…. dic, constitució no és més que paper mullat. Ahir, per suposat, la van lloar els de sempre amb pomposos discursos, una nul·la autocrítica i, això sí, molta, molta barra. No tenen vergonya ni la coneixen…
Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!
P.S. DEP, Nelson Mandela, sense dubte un exemple per a tots nosaltres
