Els de Gamonal… I un liberal

Gamonal és ETA

En l’article de la setmana passada esmentava que potser calia alguna sana revolució que remoguera la societat actual. Els habitants del barri de Gamonal de la conservadora, catòlica i tradicional Burgos em van prendre la paraula –en honor a la veritat, diré que havien encetat les mobilitzacions abans d’escriure jo res– i n’han protagonitzat una amb victòria parcial final que, com no, va estar immediatament criminalitzada per la majoria de mitjans i l’elit dominant i els seus braços executors: els molts periodistes apessebrats i les sangoneres que ens desgovernen. Fins i tot l’agència EFE, en altres temps referent, s’inventava cotxes cremats per estigmatitzar els rebel·lats, que és veritat que utilitzaren una certa dosi de violència –no seré jo qui ho negaré–, però… quan la injustícia s’ha fet llei, es pot dir violència a la reacció que provoca? Jo no ho faré. Seria indigne fer-ho.

L’alcaldessa de Madrid, la il·lustrada i poliglota Ana Botella, el major mèrit de la qual és conviure amb l’il·luminat del marit –ja em direu quin currículum–, els va qualificar de terroristes. Així, tranquil·lament. Des del seu alt cadafal veia il·legítima la seua reivindicació i legítim, per tant, el mangoneig d’un dels seus. Terrorisme! Terrorisme és el que fan els individus de tratge i corbata, els banquers que desnonen, les troiques que aboquen famílies a la indigència, els de l’àmplia nòmina de corruptes que volen fer negoci –com a Gamonal– a costa de tots, impunement… Per a ells carta blanca, per als altres ni aigua. Per al poder nostrat, la digna lluita d’aquells ciutadans ha estat poc menys que comparable amb ETA; per a mi, el principi –si més no, hauria de ser-ho– d’un ja n’hi ha prou que s’ha d’escampar com a una taca d’oli pel tapet estatal, a veure si rebenta tot d’una ja…

Jo, “liberal”

Em dic Espe –em podria dir Soraya o Maria Dolores, o també Alberto, José Mari o José Ignacio, tant me fa– i sóc liberal. Ultraliberal, més bé. I pense que l’Estat intervé massa en la vida de les persones, amb normes que només fan que ofegar la nostra iniciativa personal, amb restriccions que ens impedeixen desenvolupar la nostra llibertat individual i tocar de mort, amb regulacions i salvaguardes excessives, el lliure intercanvi de béns i serveis a través d’aquest santuari del liberalisme que és el mercat. Que guai és el mercat! I que bé que ho fa, sempre! M’excita la borsa de valors i elogie sense mesura aquells exemples d’integritat i de bona administració que són els bancs. Per això, que l’Estat ens diga què hem de fer i com, és un crim. No tant com ser roig, o pitjor encara, separatista –o de Gamonal, que últimament estan desconeguts– però és execrable, certament.

Per això, per aquesta veneració cega que tinc envers el meu ideal, m’encenc en flama –com aquells salvatges han fet, per cert, amb algun contenidor– cada vegada que els esquerrosos de torn lloen l’estat protector i volen pensions, subsidis i drets i més drets –els que no són capaços d’adaptar-se, no tenen dret a res: el món és dels forts… Que s’espavilen!– i proclamen que cal mantenir molts i molt costosos serveis públics… Sanitat i ensenyament universals? Bestieses, no hi ha diners per a això! Ah, i pense el mateix al govern que a l’oposició. No sé què és una contradicció. Per això, l’IVA no s’ha d’apujar perquè… Per això, quan veig ministres de justícia que aproven lleis que coarten la llibertat de les dones si volen… Per això quan veig ministres d’interior que amb la llei impedeixen als ciutadans que expressen lliurement… Ehmm, per cert, heu vist quin bon temps fa avui?

Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!