Al voltant de l’amor…

Us faré una confessió: estic enamorat. Ho estic tant de persones com de coses. De la família, de la gent que m’és propera, de la vida… I també de la meua feina, de la meua llengua i del meu país. I de la literatura, de la música… i, per què no –per exemple– de l’arròs al forn. I ho estic cada dia, a tota hora, en sessió contínua, i no necessite una jornada determinada per demostrar-ho. Ahir, 14 de febrer, onomàstica d’un tal Valentí –d’ofici prevere i de vocació màrtir cristià, homenet que potser entenia tant d’amor, en el sentit que s’hi ha donat amb els anys, com jo de la síntesi de les proteïnes– es va veure, com cada any, una bogeria consumista generalitzada al voltant d’aquesta festa, per altra banda importada. Però anem a pams i no a braces: primer que res us diré que me n’aprofitaré –llicència poètica– de l’efemèride per fer-vos algunes reflexions sobre la data, la seua significança i distintes mostres d’amor, reals o postisses, que podem trobar a la nostra societat avui dia.

Cal dir, primerament, que ahir va ser, sobretot, una festa –beneïda per una societat consumida– d’exaltació del consumisme, i l’amor –devaluat com si fóra un producte més de transacció a una borsa de valors qualsevol– en aquest cas, només n’era l’excusa propícia. El cas era gastar. Ho entenc, eh? Molts mortals mengen d’això, des de floristes o venedors de perfums –una salutació al meu cunyat Vicent, que s’hi dedica– fins a hotelers, restauradors o mestres xocolaters. Tothom ha de viure! Però és que el capitalisme desbocat ho és tot a les nostres vides, ens envolta, ens uneix i ens acompanya –si fa no fa, com la força de la Guerra de les Galàxies– i, clar, no en podem restar al marge. Així doncs, com que gastar és inevitable, no fóra millor tindre detalls, a mida de cada butxaca, amb els nostres estimats durant tot l’any? Que només mengem gelats a l’estiu? (Si la resposta a la segona qüestió és afirmativa, es confirma allò de només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona)

Avancem. Parem-nos ara a pensar una miqueta –és un exercici ben sa, si no se n’abusa–, fem ara una necessària referència a la importació del compliment, dirigida especialment als que es pensen que Sant Valentí està tan arrelat entre nosaltres com fer-nos una cassalleta mentre fem la paella o veure ballar les danses en dies de festa major. Doncs no. El nostre dia dels enamorats és Sant Donís –altre màrtir, pobret, socarrat i decapitat–, el 9 d’octubre, Dia Nacional del País Valencià; és en aquesta data quan tenim el costum ancestral de regalar a les nostres enamorades la mocadorà, que inclou la piuleta i el tronador, boníssims dolços de massapà que imiten les hortalisses i fruites de l’horta de València. Però aquesta festa nostrada, més en desús que no voldria, no té a favor cap de les televisions foranes –a falta de pròpia, liquidada– i sí en contra una àmplia filmografia: ací, amb la inestimable ajuda de Hollywood, sempre pensem que la mare de Déu, com de més lluny és, més miracles fa…

I encara més! Ai, les coses que es fan per amor! Un mandatari afirma que per amor al poble fa i desfà, amb els resultats per tots coneguts. Per amor a la poltrona –i a substancioses dietes i a privilegis no escrits– els doctes membres del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana s’han abaixat els pantalons davant dels dictats de Fabra i els seus sequaços i han dictaminat que els filòlegs no tenim competències per opinar sobre filologia. Genial. Amor al proïsme és el dels provida, que l’estimen tant que la protegeixen quan encara no ho és, i després miren cap a un altre costat quan els governants, de la mateixa malea que ells, fan la vida impossible als ja nascuts, com els dependents o els immigrants il·legals –qui no ha estat alguna vegada, des dels colons americans fins als repobladors catalans i aragonesos de l’antic Regne de València, immigrant il·legal?– que han assassinat a Ceuta mans repressores. Ahir, aquests canalles també van comprar bombons i van regalaran flors.

I què me’n dieu de la mostra d’estima més espatarrant de les darreres setmanes, la de la filla mitjana del senyor Borbó, d’ofici actual rei –cada vegada més personal advoca per l’extinció d’aquesta plaça– en el judici al marit i associat on declara com a imputada? Diu que confiava cegament en l’home perquè –ho confirmen els advocats– estan profundament enamorats. Heu vist cosa més tendra? De poc més que no em pose a plorar. El que no especificava era si l’amor era envers Urdangarín o el tren de vida que portaven i del qual ella, com és evident, no en sabia res de res. Les seues respostes al jutge –les invariables no lo sé, no me consta i no me acuerdo– em van recordar el Felipe González de l’afer dels GAL. Deia Isidoro que se n’havia assabentat per la premsa, de les activitats delinqüents d’uns terroristes nascuts, nodrits i doctorats a les clavegueres de l’estat. Doncs mira, xata, com aquell: si ho sabies, culpable i si no, més encara. N’estigues enamorada o no.

Però deixem de banda personatges sinistres, aprofitats i dessupitadors, deixem de costat l’amor postís que practiquen i tornem a l’amor vertader, a l’amor en majúscules. Amor –sense cursiva– és el que practiquen cada dia persones anònimes, sense pedigrí ni carta de noblesa, que ajuden els més necessitats a resistir i a subsistir, els que donen la mà als que tenen més a prop sense demanar res a canvi, els que fan la nostra vida més amable, menys dura. També els que ens dediquen una paraula d’ànim quan estem fotuts, els que amb una simple mirada, un simple gest, una simple paraula, ens reconcilien amb l’espècie humana. I els trobem a la família, en els companys de feina, entre la gent que ens és més propera… I també, per què no, a la literatura i a la música… Sí, estic enamorat. Sempre. I no necessite cap dia especial per demostrar-ho a ningú. Per a mi, qualsevol dels tres-cents seixanta cinc –o seixanta-sis, si és de traspàs– dies de l’any, és vàlid. I per a tu, estimat o estimada?

Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!