Al voltant de la democràcia…

Si us dic que vivim a un règim democràtic, sabeu que no us diré, formalment, cap mentida. I el que és vàlid per a l’estat del qual formem part, ho és per a altres membres de la Unió Europea, aquest ens supranacional i supraestatal del qual, gojosos i feliços, no només en som membres, sinó que n’aprenem cada dia aspectes nous, apassionants… Sobre el paper, ací i allà, hi ha una separació formal de poders, uns drets inalienables, una certa llibertat. La teoria és una… I la realitat, tossuda, sovint una altra de ben diferent. Acompanyeu-me i ho veureu!

La calle es mía

L’última ocurrència de l’alcaldessa perpètua Barberà –que darrerament sembla tocada, com Cassandra, pel do de la profecia– és prohibir l’ocupació de la via pública als que democràticament, pacíficament, àdhuc legalment –si més no, abans de la llei mordassa del sinistre Fernández Díaz– s’han manifestat, fins ara, a les dos places més emblemàtiques de la capital valenciana, on hi ha els centres polítics per excel·lència: l’Ajuntament i el Palau de la Generalitat. A partir d’ara ja no ho podran fer –si no són addictes al règim, clar, o si no presencien una mascletà o li porten flors a la Geperudeta– si tira endavant l’ordenança que està preparant el seu caspós partit, que encara –ja els queda poc, també– disposa de majoria absoluta al Cap i Casal. La decisió no és gratuïta.

Cada tercer dia de mes –quan es reuneixen els familiars de les víctimes de l’accident del metro, a la Plaça de la Mare de Déu– representa una bufetada en la cara a uns governants, als seus, que no van estar a l’altura, que van mentir i manipular –per a més vergonya, crucifixos en mà com el cínic de Cotino– per tapar-se les misèries perquè venia el Papa. Èmuls com són de Fraga i d’una de les sentències –no de mort, sinó d’unes altres– que el va fer famós, la calle es mía, ja n’han dit prou. La dissidència no és tolerada –com en altres temps– en una democràcia merament formal, hereva directa d’una dictadura ignominiosa. No fan sinó confirmar el que són. Un governant que tem el poble… és un governant democràtic?

Molts presidents, cap elecció

No us penseu que aquest dèficit democràtic és exclusiu de les nostres latituds. Dijous passat vaig llegir una piulada a Twitter que deia: A Itàlia cada cop hi ha més presidents i menys eleccions. L’Europa de la democràcia? Doncs és l’Europa que tenim, la que patim, la dels mercats, la de la troika, la dels rescats a entitats de crèdit –que per cert donen sucosos beneficis– i no a les persones. Ells són els que posen i lleven, els que fan i desfan a plaer. Per a ells, per als que mouen els fils, no som més que números, part d’una columna de pèrdues en una comptabilitat duta per golafres i despietats que volen més i més i més i mai no en tenen prou. Tenen la paella pel mànec i posen el foc a tota vela perquè ens hi socarrem. I nosaltres… tan contents de socarrar-nos!

Assistim impassibles a una destrucció sistemàtica i calculada –ho he comentat en articles anteriors– d’un sistema del benestar, format com a potes centrals per sanitat i ensenyament universals o pensions dignes, que ens paguem amb els nostres impostos i que, així i tot, se’ns diu que no és sostenible. Jo renegue d’aquesta Europa de valors inexistents, de dictadures consentides a l’ombra. D’acord que Itàlia, com cada país, té els seus condicionants –un sistema electoral pervers, una casta política parasitària… mira, com ací!–, però ja van tres primers ministres consecutius que no han estat votats pel poble sobirà, i no és normal. Però, com ací, el poble quiet i atemorit. Si aquesta és l’Europa de la qual amenacen de fer-me fora… sóc jo qui no hi vol pertànyer!

Per acabar…

Tenim una democràcia de segona –una Europa de segona–, depauperada i en franca regressió. Les oligarquies econòmiques, empresarials i fàctiques –a través dels seus braços executors, que són els servils polítics que els llepen el cul, i ja em perdonareu l’expressió– ens estan impedint fins i tot parlar, dir-hi la nostra, tant a través d’una llei sinistra com d’una ordenança absurda, totes dues gens democràtiques i impròpies d’un estat de dret homologable. Tenen tanta, tanta por, com inactius i passius estem nosaltres, tots, els que rebem els pals i els que sembla que ens conformem i amb això, indirectament, els donem ales per a què –i em tornareu a perdonar– ens l’estaquen més fonda encara. Un poble com el nostre, que se sent traït i mal representat, hauria de dir prou i no només a les properes eleccions sinó al carrer, a diari, eludint lleis injustes i ordenances estúpides, fins aconseguir els nostres objectius. Francament, no sé què em fot més, que no hi haja cap reacció o que, com des de fa tant de temps, continuen prenent-nos per imbècils…

Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!