FLAIX Nº 1
Què mirava, amb tant de deteniment? Potser, mentre ho feia, pensava que ja no podria anar a llocs especials, passejar-se pels carrers amb la classe que el caracteritzava, veure món amb aquells ulls tan especials, cadascun d’un color diferent, amb què observava una realitat alternament còmoda i crua per als de la seua espècie. Potser considerava, en canvi, que se sentia segur, confortable, ençà els murs envidrats que ara li podien marcar la diferència entre el càlid cel, on era, i una terra amarada de plors, on ningú no l’esperava; i, al bell mig, entre una realitat i altra, entre pensaments dispars, un líquid purificador caigut d’un cel gris que tot ho cobria, que regalimava per camins tortuosos, inesperats però apassionants alhora fins perdre’s i unir-se al capdavall amb els altres. Potser no pensava, mirava sense mirar i era lluny, ben lluny, sobre l’estora. Cel enllà, vidres enllà, vides enllà. No, a través del finestral, ningú no hauria pogut endevinar, en aquell moment, què li passava pel cap…
enllaç a la imatge nº 1
FLAIX Nº 2
Deia que no n’era capaç, que no se’n sortiria, que no tenia el costum de fer-ho i que, per tant, l’empresa li semblava inabastable. Però el que realment no sabia era que, a dintre seu, en el més profund del seu ésser, bullien les condicions indispensables per fer el salt, per fer realitat els seus somnis, per fer més agradable i menys dura la vida dels que l’envoltaven, dels que l’estimaven, dels que el necessitaven molt més del que era capaç d’imaginar-se. Era un líder, però es resistia a creure-ho, es resistia a creure-hi. Els altres, però, sabien que se’n sortiria malgrat les seues falses temences i que, a poc que ho intentés, podria assolir amb èxit allò proposat. I el van ajudar. I finalment, quan va arribar el dia màgic en què va aconseguir donar el pas, quan es va adonar que esborrar les dues primeres lletres de la paraula impossible era tan fàcil, va ser com si es fes de dia, com si la llum ho envaís tot. I és que al final, després de cada nit, sempre, sempre, torna a sortir el sol…
enllaç a la imatge nº 2
FLAIX Nº 3
Li va preguntar si li faria res que recolzés el cap en el seu acollidor coll, sentir una vegada més en la seua pell els sedosos i rossos, ben bé albins, cabells que li’l cobrien. No li va contestar amb cap mot –en aquell moment no podia parlar– sinó amb la mirada, una fugaç però intensa mirada sincera, relaxada, buida de retrets. I s’hi va atansar, a poc a poc, com amb por de fer-li cap dany. Com que eren de diferents mides, buscà l’encaix idoni, i al cap va seguir la resta del cos. Tots dos, llavors, es van sentir segurs, complementats i complets, aïllats d’un món que potser no entenia aquella relació, una relació per la qual ells estaven disposats a lluitar. I així van romandre una bona estona, sense trencar el silenci, fent lliscar suaument pell contra cabells i dient-se amb el tacte tot allò que, potser, no podien dir-se d’una altra manera. Eren molt diferents en molts aspectes, pertanyien a races distintes com distints eren els seus colors de pell, però els unia quelcom d’indispensable: una estima sincera.
enllaç a la imatge nº 3
Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!
