El d’enguany és el tercer curs que tinc la responsabilitat –em va passar el testimoni el seu fundador i ànima, l’entranyable company Jordi Colell– de dirigir la revista del centre on treballe. És un projecte associat a una assignatura que s’imparteix a un dels itineraris de quart d’ESO, que contempla una vessant teòrica i sobretot una de pràctica. Els objectius són, per una banda, que els alumnes tinguen una visió el més completa possible del món del periodisme, que en coneguen les diverses tipologies textuals existents, la sempre espinosa dualitat objectivitat-subjectivitat, etc. i a més, volem que sàpiguen buscar informació, seleccionar-la –de tanta com n’hi ha avui dia i de tan accessible, cada vegada és més complex separar el gra de la palla– i després processar-la autònomament i elaborar diversos textos propis amb garanties. Els resultats, tot i que modestos, són meritoris.
Perquè fer una revista trimestral a tot color d’un centenar de pàgines que parla –si més no, ho intentem– del que passa al centre, a fora, de tot allò que els preocupa, del que els agrada, del que volen donar a conèixer… de tot un poc, en definitiva, és meritori. I són ells els que ho fan, i per això ho valoren molt més. I es preocupen, per tant, de difondre-la i de fer que tothom la puga llegir i conega el seu treball. Perquè a tothom li agrada que valoren si fas les coses bé. I és que ho fan bé! Afegim-hi que, a cada promoció, tinc alguns alumnes als quals els agradaria dedicar-s’hi, que ho porten a la sang –arribar-hi no és fàcil, però com tot, no intentar-ho ja és perdre– que tenen habilitats comunicatives, iniciativa suficient o idees necessàries per sortir-se’n. A més, com a activitat complementària de l’assignatura, cada any programem alguna sortida: ahir, sense anar més lluny, en férem una.
Són –si m’ho permeteu– els meus periodistes, modestos i de col·legi, inexperts i de quinze anys… però periodistes al cap i a la fi. Els d’aquesta promoció, els de l’anterior i els de fa dos anys. Els de tots els anys. A tots ell, ahir i avui, els he d’agrair el seu esforç, la seua implicació i el seu interès perquè, sovint, per a molts, el que fan va més enllà d’una simple assignatura que persegueix obtenir un bo però simple guarisme trimestral expressat en negre a un butlletí blanc de notes. Aconsegueixen interessar-se pel món que els envolta, arriben a entendre el que passa, com passa, quan passa i per què passa. Assolim entre tots, sempre des de la modèstia i malgrat tants impediments, els objectius que se’ns demanen des d’una administració que no et dóna sempre les eines necessàries per fer-ho: ciutadans crítics, formats, que dubten, que pensen, que reflexionen, que no tenen por d’expressar-se, que saben expressar-se. I això per a un professor, no m’ho negareu, és molt satisfactori…
Vull dedicar aquest article semicentenari, per finalitzar, a tots els alumnes que tinc i que he tingut aquests tres anys en aquesta assignatura i que han après –espere– tant com jo; també a Jordi Colell pel testimoni rebut i per l’oportunitat de conèixer més a fons un món que m’apassiona, i en general a tots els que, llegint l’Heura –és el nom de la revista del centre, que com la planta que creix i s’arrapa a les parets, ompli els seus lectors de coneixements i d’experiències noves–, reconeixeu implícitament la feina i la dedicació dels meus entranyables periodistes de quart, els de quart de l’any passat, els de tots els quarts; perquè sou vosaltres, els lectors, els que doneu sentit a una assignatura que és més que una assignatura, a una feina que és més que una simple feina, a una dedicació que va més enllà d’una nota concreta. Per tot això… Gràcies! (i a seguir-nos llegint!)
Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!
