Dietari, per Ferran Sanz

DILLLUNS. Veig per la televisió que les restes mortals d’Adolfo Suárez reben homenatges i comiats institucionals de primer nivell. Sent també embafoses lloances –no les reproduiré per vergonya aliena– de tot un seguit de personatges envers la seua figura. Representa que gràcies a ell menjàvem cada dia, eixia el sol per llevant i lligàvem els gossos amb llonganisses. Però no és aquest el cas: la majoria d’ensucrats elogis provenen, curiosament, dels que en vida li la van fer impossible. És un dels esports nacionals espanyols. L’altre ja sabem quin és des del Lazarillo, on s’explica magistralment, així que no hi donarem més voltes. La mentida, la hipèrbole i l’esperpent són, en aquesta unidad de destino en lo universal, com l’oli barrejat amb aigua, que sempre suren, llefiscós i desagradable. Ja tenim –ja tenen– un sant civil més a qui encomanar-se, a major glòria d’una democràcia en baixa, a hores d’ara només nominal, necessitada de màrtirs prèviament massacrats. No malparlaré del finat, tot i que de motius se’n trobarien, però el que no faré mai és xafar-li el coll a algú i després cantar el que bo que era i el sempre se’n van els millors. Els hipòcrites, tots, em fan entrar oixos…

DIMARTS. El doctes membres del Tribunal Constitucional de les Espanyes –que, recordem-ho, interpreten i resolen lleis i contenciosos amb una elasticitat que va des de poques setmanes a molts anys, dòcilment, segons convé als seus amos– tomben a migdia, per unanimitat, la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya en què es declarava el poble català caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà. Una decisió previsible, certament, però que constitueix un interessant precedent. Perquè ens entenguem: una declaració d’un parlament –com una moció aprovada per un plenari municipal– no té, a més de cap efecte necessàriament vinculant, cap valor jurídic, segons els experts en dret; tampoc no en té cap de pràctic, sempre i quan no es done crèdit i expectativa plausible al que s’hi diu, i és ací on ve la paradoxa: posant-se la bena abans de fer-se la ferida, l’estat reconeix implícitament: 1) que ha deixat de tenir la situació sota control; i 2) que el poble català és sobirà jurídicament i políticament. Com acabarà tot és una incògnita, però cap de les decisions que s’estan prenent no impediran – de fet, sentències com aquestes l’esperona– que el poble s’expresse. D’una manera o altra, ho acabarà fent…

DIMECRES. Dia llarg. Arribe a casa després de la feina –claustre inclòs– i encara me’n queda una poqueta; cal tancar serrells, atacar uns quants fronts oberts: contestar un parell de correus, fer una petita acta, preparar exercicis… i pensar exàmens… i posar una rentadora i… Amb la caiguda de la nit, finalment, em relaxe i dedique parcialment l’atenció –entre interessantíssims missatges de WhattsApp i Facebook– al futbol. Cal desconnectar. Juguen els meus. Després d’haver agafat un dels últims trens que rodaven, diumenge passat, afrontem avui un partit plàcid contra un rival assequible. Tot pinta bé: marquem prompte, el joc flueix. Allò fàcil, però, de vegades es complica: el porter es lesiona de gravetat i l’ambient, àdhuc l’ànim, s’enrareixen. El que havíem guanyat en la figa ho podem perdre en la pansa, em ve al cap. S’acosta la fase decisiva, on t’ho jugues tot, si fa ni fa com a la pròpia realitat de cada dia –el futbol no deixa de ser una metàfora, bàrbara i suada, si voleu, de la vida– i penses que si en condicions normals era difícil, ara els imprevistos poden fer que… I arriben els dubtes. I no els podem evitar. Quan som davant una cruïlla o hem d’afrontar un canvi, apareixen puntuals. Però podem fer-los esvair…

DIJOUS. Sí, dijous, un nom amb una càrrega semàntica especial. Ho deixaré aquí, el julivert que no isca. Em desperte. És un dir, perquè aquesta nit no he pogut dormir bé ni malament, no ho he fet gens: el xiquet de baix –us en parlava la setmana passada–, els dubtes –no precisament futbolístics–, les expectatives… Visite el balcó, com d’habitud, per mesurar-ne les condicions atmosfèriques i saber què posar-me. M’adone que els carrers estan humits. Ha plogut, recorde, i pense immediatament en l’hort de l’institut. Només puc –és ja tercera hora– fer-hi una ullada instants abans del pati, i és a esquitllentes; observe amb satisfacció que els encisams que vam replantar dilluns han reviscolat, tot i que estar encara una mica pansits pel vent, la pluja i la frescor que encara fa ací. S’obriran pas, n’estic segur. La vida –els que la vivim– sempre s’obri pas malgrat les dificultats, malgrat els canvis que ens afecten, ens sorprenen i ens esperen, inconeguts, i amagats potser on menys te’ls esperes. El dia continua ventós, però llueix un sol tímid. I la jornada transcorre com cap altra… 27 de març, un bon dia per començar a escriure, per redactar una història que no sé com acabarà, però que tinc ganes de començar…

DIVENDRES. Es fa de dia. He dormit plàcidament. Res no m’ha trastocat la son. He descansat com un xiquet. I ara que en parle, si el de baix –que ja coneixeu– ha plorat, no l’he sentit. Doña tacones –altra coneguda vostra– avui devia anar amb sabata plana perquè tampoc no s’ha fet notar. Millor. Molt millor. Em sent, però, carregat. M’he alçat una miqueta congestionat pel vent d’ahir i per l’aire humit de prop de la mar, però no és res. M’hi tornaria a exposar. No hi ha res com respirar la salabror de la Mediterrània, moure’t al compàs d’un suau ventitxol i gaudir de les diferents tonalitats –de blau, de verd– amb què està pintada la mar. Transcorre el matí, vaig atrafegat –tant que me n’oblide, en alguna franja, de quin dia és– i sense temps per respirar… Però a poc a poc les vies respiratòries es van aclarint i el temps passa volant. Arribe a última hora i em dóna temps a tot: les classes han transcorregut bé, assaig de teatre per a Sant Jordi inclòs. Acaba la setmana, si més no la laboral, i faig una breu reflexió, en arribar a casa, sobre com han estat aquests cinc dies; sobre la feina, sobre els dubtes, sobre les expectatives, sobre com poden canviar algunes coses en tant poc de temps. Dos dies per a desconnectar i per a gaudir del temps de lleure. Ho farem amb un somriure. I dilluns…. tornarem a començar.

Salut i País, xiquets… i fins la setmana vinent!