Què en fem d’Europa?, per Ferran Sanz

D’ací a un parell de mesos mal comptats, els que acostumem a exercir aquest dret tindrem una nova cita amb les urnes: hi ha convocades, com sabeu, eleccions al parlament europeu; els majors d’edat que vulguem haurem de triar, per tant, d’entre tots els candidats presentats –alguns d’ells seran bastant impresentables– quins volem enviar-hi, quina és la veu que ens agradaria sentir com a nostra… Però la realitat és que la capacitat d’engrescament d’aquests comicis entre els votants –com la capacitat de decisió d’aquell òrgan– ha estat fins ara i serà força baixa, proporcional a la llunyania –mental i física– del concepte i la idea d’Europa, continent que no passa pel seu millor moment. No penseu que sóc euroescèptic, ni molt menys antieuropeu; fóra una barbaritat perquè hi visc, en forme part… Sóc, en definitiva, europeu. Però a quina Europa pertanyem? L’actual és amable, ens il·lusiona, ens en podem sentir orgullosos? O és un garbuix d’estrelles a la deriva, cada vegada més escorat cap a posicions ultraconservadores que fan que ens n’allunyen? Vegem-ne, doncs, de què parlem.

Però tornem, primer, uns anys enrere. A 2003, per ser exactes. Donald Rumsfeld, el llavors secretari de defensa dels EUA, titllava despectivament de vella Europa la part del continent –França, al seu capdavant– que no va fer costat a les ànsies imperialistes de Bush fill, en el marc de la famosa guerra –més bé invasió espoliadora i colonialista– d’Iraq; la nova Europa, l’atlàntica, la servil, la llepaculs dels interessos econòmics i militars nord-americans –avalada per un Aznar amb aires de transcendència, amb ínfules de grandesa imperial–, hi marcava distàncies: aquella divisió dinamitava un continent, feia perdre la possibilitat de gaudir d’una privilegiada veu equidistant. Paral·lelament, s’engegava una unió monetària –que no fiscal– que no tenia en compte cap de les diferències entre estats, entre economies, entre nord i sud. Ho estem pagant. Ara la dicotomia, de retop, n’és una altra: l’Europa dels valors, de la igualtat, de la solidaritat, enfront de l’Europa de la troika, de les imposicions de governs, d’ajustaments salvatges: o si ho voleu, l’Europa neoliberal enfront de la social. Però n’hi ha més…

Precisament els resultats de les eleccions locals a cals veïns del nord –i els que els anuncien, encara millors, a les europees totes les enquestes– han fet saltar totes les alarmes. Aquest fet preocupa molts ciutadans, i també s’han encès els llums vermells als partits burgesos tradicionals, de centredreta i de centreesquerra, però a aquests darrers em fa l’efecte que molt més perquè un convidat molest i fastigós vol part d’un pastís que creuen exclusivament seu que no perquè ho vegen com un perill real. Ho és i gros. Qui no recorda el passat està condemnat a repetir-ne els seus errors… Cap país no se salva d’aquesta onada, a Europa, però la ultradreta gala, arrogant i desinhibida, amb un programa populista, ha conquerit bastions importants i sembla no tenir aturador. Hem de fugir d’aquesta visió d’Europa per no tornar a temps més foscos, però no s’hi fuig fent que l’esquerra faça de dreta –el canvi de govern forçat pel president Hollande va precisament en aquesta línia– sinó precisament amb més esquerra, amb més preocupació per les persones, pels seus problemes, pel seu futur.

Els ultradretans, allà i ací, em resulten odiosos, però almenys aquests gals es presenten amb un ideari i unes sigles definides, recognoscibles, i amb un programa vomitiu, sí, però diàfan. No se n’amaguen, van de cara. A casa nostra, per contra, no cal cap partit com el Front national: la ultradreta i el feixisme antediluvià són dins del partit majoritari, dins del govern, ben instal·lats en els cercles de poder: unes vegades amagats sota l’ampla capa de la jerarquia eclesiàstica espanyola –entre les mòmies retrògrades de Rouco, Reig Pla i companyia–, d’altres parapetats rere lleis perverses i retallades de drets i conquestes socials de gran abast, van fent camí havent amagat polítiques radicals al seu programa, davant l’aparent indiferència d’un poble pla que en pateix les conseqüències. El govern del PP fa temps que mostra la seua vertadera cara, avalat per l’Europa que mana, la que dicta polítiques abusives, la que imposa governs tecnòcrates, la de la troika… Aquesta no és vella ni nova, és simplement l’Europa que jo no vull, l’Europa que no engresca, la que ens n’allunya cada vegada més…

És hora de reivindicar-ne una altra, el continent de què en parlava abans: el dels valors, el de la igualtat, el de la solidaritat, el de la justícia social, el de les oportunitats per a tots i no només per als de sempre… Aquesta Europa ha de fer que ens hi sentim identificats amb més democràcia, més participació, més poder de decisió per part del ciutadà, que ara no hi és ni se l’espera. Jo contribuiré amb el meu vot a enviar-hi almenys un diputat que sé com és perquè parla com jo, perquè és dels meus, i allà necessite algú que defense el que pense. Potser així no aconseguiré massa, cert, però com a mínim podré dir-hi la meua a través seu: a una Europa digna de les nostres expectatives li calen representants dignes, dels quals ens puguem sentir orgullosos. Per això inste a votar, a qui considereu oportú, però amb consciència que si no som nosaltres els que construïm de bell nou aquest continent ho faran els excloents i els autoritaris, avalats pels neutres i pels dòcils. No sé què en farem, desconec cap a on anirem, però crec encara –digueu-me il·lús, si voleu– que una altra Europa és possible.

Salut i País, xiquets… i fins d’ací quinze dies!