Tinc una veïna al poble, paret mitgera, que es queixava amargament –en el fons es divertia explicant-ho– que el seu marit, un lector empedreït, llegia fins i tot quan tenia el plat a taula, fins que un dia li va dir que si no deixava aquest malsà costum no dinaria ni soparia més amb ell. El devorador de llibres, després d’uns quants renecs, es va plegar a les exigències de sa muller i sacrificà parcialment la seua afició preferida per una miqueta de concòrdia familiar; recuperava el temps perdut en altres moments del dia –potser de menys oportuns, en què la dona probablement requeria més atencions– però no obstant això, no ho tornà a fer més entre culleres i forquilles, i ella es va donar per satisfeta perquè li havia fet aprendre la lliçó. Passada una caterva d’anys, tots dos han arribat a l’edat crepuscular, superades totes les adversitats de les sempre complexes relacions de parella, però ara a ell li falla tant la vista que és incapaç de llegir, i sobre l’esposa ha caigut el vel de l’oblit en forma d’una inexorable i tràgica –i cruel, cruelíssima– malaltia que li impedirà per sempre més recordar l’anècdota, els llibres i, d’ací a res, fins i tot el propi marit. Tot plegat és –no m’ho negareu– molt I molt trist.
II
La setmana ha estat curta si la comptem pels dies de pantaló brut, però llarga i densa –i no sempre agradable– si ho fem per continguts, esdeveniments i actes diversos. Dimecres no obstant, Diada de Sant Jordi, va haver-hi una escletxa de felicitat dins del remolí de feina i compromís que suposa sempre la data per a un centre que se la creu: vaig tenir la immensa satisfacció de comprovar com els meus alumnes de literatura catalana de primer de batxillerat –com ja ho van fer els de la promoció de l’any passat, amb l’Antígona d’Espriu– representaven, de manera més que digna i amb tot el sentiment del món, dins d’un acte molt més ampli i complet, una adaptació feta per mi de Mar i Cel del nostre Àngel Guimerà. Els artistes van emocionar tots els presents. Mentre els veia actuar, amb tensió primer, amb alleujament després perquè tot anava bé, pensava que aquells diàlegs de més de cent anys tenen plena vigència avui dia, que uns alumnes amb objectius i amb il·lusió sempre són capaços de demostrar qui són i de donar-ho tot, que tota feina té sempre la seua recompensa, sobretot pel que respecta a la superació personal. Em vaig sentir molt orgullós d’ells i no volia deixar passar l’oportunitat –també– de posar-ho per escrit. Malgrat tots els peròs… com d’especial és –per als que ens la creiem– aquesta feina nostra!
Sí, Gabo ens ha deixat. El món és una miqueta més inhòspit sense ments lúcides com la seua. Però com dic sovint a classe, un novel·lista –un poeta, un dramaturg– no mor mai mentre és llegit, continua viu en el cor i en la ment dels lectors –empedreïts o ocasionals– pel que ha escrit, per com ha teixit paraules i paràgrafs, per què ha estat capaç de transmetre’ns amb la seua prosa, escriga amb la llengua que escriga. Les xarxes –i la resta de mitjans, per a molts dels quals l’òbit no ha estat més que una notícia més amb què omplir– s’han encarregat de difondre’n la nova i s’han omplert de recordatoris, imatges, citacions –sovint erròniament atribuïdes– i àdhuc fragments de l’obra de García Márquez… Però d’entre tots aquests avesats i intrèpids cibernautes, qui realment ha llegit el colombià universal? Supose que, si fa no fa, els mateixos que lloen el Quijote o el Tirant lo Blanc i fins ara no s’han atrevit a endinsar-se en les seues pàgines per mandra o manca de voluntat. Si ho fan ara, amb el finat encara calent, estic disposat a donar-ho per bo; si continuen esperant que altre autor ens deixe per a passar a viure al Parnàs –si és un literat, encara com–, per seguir fent veure que són el que no són, això constatarà que el món on vivim és profundament hipòcrita.
Sovint, l’únic refugi que ens queda és llegir. Llegim doncs –qui puga, que en tinga… i si no, cap a la Biblioteca falta gent!– i segur que veiem la realitat amb uns ulls ben diferents i tenim més força per canviar-la…
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
