Els successos ocorreguts al meu poble aquest dissabte passat –miraculosament no hi hagut, al contrari que en aquells del jutge, cap víctima personal– han posat de manifest el que ocorre quan els responsables –és un dir– públics juguen amb foc, i mai millor trobat. El que passà és sabut per tots; els mitjans de comunicació estatals –de nostres, no està de més recordar-ho, no ens en queden– ho van esbombar per a vergonya d’uns cullerots que estem més que farts d’eixir només en premsa per desgràcies, malifetes i per la incompetència dels que ens desgovernen, que no són –tot cal dir-ho– sinó un simple reflex del que és, per bé o per mal, el nostre poble. Resumint-ho molt, els bombers havien avisat per escrit l’ajuntament, amb temps suficient –adjunte la prova gràfica– que no disparés el castell de focs de l’inici de les Festes Majors per estar tot el País Valencià en alerta 3 d’incendis per la sequedat del terreny i el fort vent de ponent que bufava; fent-los cas omís, el màxim responsable municipal va decidir tirar avant: resultat, quasi quatre hectàrees calcinades i prou més que un esglai per als ciutadans a tocar de la muntanya, fins el punt que alguns van haver de ser desallotjats unes hores.
En un país civilitzat, una negligència d’aquest tipus se sol resoldre amb una immediata dimissió del responsable, en aquest cas de la primera autoritat municipal. L’ètica i la dignitat, però, van a rotgles, com la incompetència dels que donen lliçons als altres quan ho fan malament però no saben on tenen la mà dreta quan han de donar llum i no fum. Però qui coneix Ernesto Sanjuán –i al poble el coneixem prou bé tots– sap que no només no dimitirà –ja ho ha fet públic– sinó que encara se’n sent orgullós. De fet, ahir va realitzar unes declaracions en què afirmava que s’havien cremat uns matolls, com cada any i que tot va eixir bé, dins del que cap, que en definitiva no passa de ser una nova experiència. Increïble, però cert. El concepte autocrítica no només no apareix en el seu diccionari sinó que se’n riu, dels que mostren debilitat en deixar els càrrecs per nimietats d’aquest estil. Els forts aguanten, els febles abandonen. I ells són els forts. Estil PP, que en 1989 es vantava de ser un partit que, enfront dels escàndols del tardofelipisme, sabia assumir encerts i sobretot errors. Avui, més de vint anys i cent imputats després, la supèrbia dels que es creuen els amos del corral ha tocat sostre. La pudor –no només a cremat– és insuportable. I no se n’anirà ni obrint finestres. Caldran litres i litres de sotal!
Però sent el cas greu –especialment quan hi ha flames pel mig, fins i tot en alguns moments amenaçant vides humanes– i respectant com respecte el medi ambient, fins i tot m’atreviria a dir que la gran quantitat de matolls, arbusts, piteres i alguns pins cremats no són, ni de lluny, el més greu del cas. Em preocupa prou més la falta d’assumpció de responsabilitats de la classe política en general i del partit popular en particular, ja que en cap moment dels dos dies següents ni el batlle ni ningú del consistori van donar cap explicació, tot esperant que passés el mal temps i, com diu ell sovint –per cert, és una tàctica semblant a la de Rajoy– d’ací quatre dies ningú se’n recordarà de res. Però el ressò ha estat tan fort que, no sabent per on tirar, van llançar l’avantguarda del partit, els il·lustrats cadellets que al més pur estil Goebbels, es van afanyar –per llevar-li foc a l’assumpte– a difondre fotografies de parts de la muntanya verdes i puixants i mostrant molts xicotetes parcel·les socarrades, com si les imatges del desastre no hagueren donat la volta al món. Ens prenen pel que són ells…
En un país civilitzat, la justícia ja hauria actuat d’ofici. En un país civilitzat, el partit del polític en qüestió –la indigència intel·lectual no coneix ideologies, però en una concreta es troba ben a gust– l’hauria obligat per decència a deixar el càrrec. Ací ja sabem com va tot. El conseller de governació –pressionat per la proximitat de les eleccions europees– s’ha afanyat a dir que obriran una investigació, que és allò que es fa quan no volen aclarir res i guanyar temps. Ja us avance, amics lectors, que no se’n derivarà cap responsabilitat política i que, si poden, donaran la culpa als tècnics, recurs de covards i maldestres. No passarà res perquè ja sabem que una mà llava l’altra i les dos llaven la cara, i si posen una multa, la pagarem entre tot el poble, que per això estem. I tal dia farà un any. Però no ens n’oblidem: la culpa és nostra, de tots, per permetre que gent així ens governe. Tenim el que ens mereixem. Qui juga amb canyetes, es fa tallets. Qui juga amb foc, acaba cremant-se. De moment, els cremats som nosaltres. I molt. El Neró clàssic –que sempre va ser un incomprès– almenys cantava.
Salut i País, xiquets… i fins divendres!
